Doncs ja fa molts i molts anys. Perquè, pels volts del 720 aC Homer, un poeta grec de la Jònia, va ser el primer que va decidir escriure un llarg poema explicant tot allò que li havia passat a Ulisses en el seu viatge de retorn a Ítaca. Era una llegenda que en aquella època ja feia temps que s’explicava, des dels anys llunyans que van seguir a la guerra de Troia. Aquest poema d’Homer es diu Odissea i és el llibre d’aventures més antic que podeu llegir.

La trobada d’Ulisses amb Calipso hi està narrada així (espero que us agradi):

Ulisses, salvat del naufragi, va a parar a l’illa d’Ogígia

“Aleshores el Zèfir va deixar de bufar tan fort, però llavors va arribar el Notos portant-me dolors al cor perquè tornés a esquivar una altra vegada la terrible Caribdis. Tota la nit vaig ser transportat per l’onada i, en aparèixer el sol, vaig arribar a l’escull d’Escil.la i al de l’espantosa Caribdis. Aquesta engolia l’aigua salada de la mar, però jo vaig saltar enlaire fins a la gran figuera borda i m’hi vaig quedar arrapat com una rata-pinyada. No podia aguantar-m’hi amb els peus ni tampoc enfilar-m’hi, perquè les arrels eren lluny i les branques eren molt altes. Aquestes branques llargues i gruixudes feien ombra a Caribdis. M’hi vaig aguantar fermament fins que Caribdis va vomitar novament cap a fora el pal i la quilla. Van tardar a arribar a mi, tant que ho desitjava. Les fustes van reaparèixer de la gola de Caribdis a l’hora que un home que judica molts processos de joves que s’enfronten en un plet s’aixeca de l’àgora per anar a sopar. Llavors em vaig deixar caure des de dalt de peus i mans per poder ser arrossegat, i vaig anar a parar al mig de la mar fent molt de soroll, a la vora de les fustes llarguíssimes. M’hi vaig asseure i vaig començar a remar amb els braços. El pare dels homes i dels déus no va permetre que veiés Escil·la, perquè no m’hauria escapat d’una mort terrible.

Durant nou dies vaig ser transportat, i el desè, a la nit, els déus m’aproparen a l’illa d’Ogígia, on viu Calipso de belles trenes, terrible dea amb el do de la veu, la qual em mostrà el seu amor i la seva preocupació per mi.”

[HOMER: Odissea. Barcelona, 1998. Ed. La Magrana. Traducció de Joan Alberich.]

I l’últim paràgraf, tal com el va dir el propi Homer, fa així: