.- CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE CLIMA I VEGETACIÓ A ESPANYA1.1 El Clima
• Factors que influeixen en el clima
A Espanya hi ha gran varietat de climes sobre els que actuen els següents factors:

a) La latitud.- La Península Ibèrica es troba en latituds mitjanes, entre els 43º 47’ 24’’ N de l’Estaca de Bares (a La Corunya) i els 36º 00’ 03’’ N de Tarifa (Cadis). Aquest fet determina el ritme estacional amb un període de màxima insolació durant el solstici d’estiu, dos períodes intermedis i un de mínima insolació durant el solstici d’hivern. Les latituds mitjanes formen part de la franja temperada del planeta. Una zona que es caracteritza per les precipitacions i les temperatures moderades.

b) La circulació dels vents de l’oest.- Dins de la circulació atmosfèrica general de la Terra, les zones temperades de l’hemisferi nord se situen entre el cinturó d’altes pressions tropicals i les baixes pressions propi de les zones polars. Esta posició determina que la Península Ibèrica estiga dins del domini de la circulació en superfície dels vents de l’oest. Aquests vents es veuen reforçats en altura per la presència de la corrent Jet Stream (o del chorro), un flux d’aire d’estructura tubular i de gran diàmetre quasi horitzontal, originat pel contrast tèrmic entre masses d’aire polar i tropical que circula a gran velocitat (pot arribar als 500 km/h). Aquest corrent en jet és l’autèntic regulador de la circulació atmosfèrica, ja que produeix depressions en la part polar i anticiclons en la tropical, generant gotes fredes, etc.

c) La posició geogràfica.- La presència de masses d’aigua o de terra condiciona la humitat i la temperatura de l’aire que se desplaça sobre elles. En general, les terres amb una major influència marítima tenen majors precipitacions i unes temperatures més suaus que les zones més continentals (amb major oscil•lació tèrmica). Per això, la posició d’Espanya entre l’oceà Atlàntic, la mar Mediterrània i dos masses continentals, com són Àfrica i Europa, és un altre important factor del clima. Considerant el domini dels vents de l’oest, l’Atlàntic desenvolupa un paper destacat, ja que proporciona humitat i suavitza la temperatura de les masses d’aire que penetren a l’interior peninsular.

d) Les masses d’aire i els fronts.- La Península Ibèrica està situada en l’àrea d’acció del front polar, que és el límit entre l’aire càlid tropical i l’aire polar fred. És una zona amb depressions (“borrasques”), inestabilitat i on sovintegen les pertorbacions.

Segons l’època de l’any i la procedència dels centres d’acció de les masses d’aire podem trobar dues situacions:

– Durant l’època estival hi ha una massa tropical marítima, amb aire càlid i humit que penetra a la península perquè l’anticicló de les Açores està en latituds més altes durant l’estiu. Però també pot aparéixer, en ocasions, l’aire tropical continental càlid i sec procedent del Sàhara.

– Des de la tardor fins la primavera el front polar descendeix més al sud i dona pas a l’aire polar marítim fresc i humit, procedent de l’Atlàntic nord, que porta associades borrasques. A més a més, a l’hivern també arriba l’aire polar continental fred i sec, des de les altes latituds del continent europeu i, ocasionalment, l’aire àrtic.

e) El relleu.- La Península Ibèrica, pel seu tamany, no és capaç de canviar les pautes generals de la circulació atmosfèrica, ni de crear masses d’aire o centres d’acció propis. És per això que el relleu té una influència de tipus regional sobre el clima ja que -en aquest cas concret- actua de dues maneres diferents. En primer lloc, la forma compacta de la península i la situació de les muntanyes, apropades a la costa, dificulta que la influència del mar penetre a l’interior (Madrid té un clima mediterrani “continentalitzat”). En segon lloc, l’elevada altitud mitjana varia les condicions de temperatura i humitat: generalment, segons augmenta l’altitud, les precipitacions augmenten i les temperatures disminueixen.

• Elements que defineixen el clima
A grans trets, la temperatura presenta els valors més alts durant l’estiu, amb temperatures màximes en la meitat meridional de la península perquè l’efecte de la latitud les suavitza al nord. Les temperatures més baixes es donen a l’hivern, amb valors mínims en zones d’alta muntanya -per l’altitud- i més suaus a les costes per l’efecte moderador de la mar. En quant a les precipitacions, les estadístiques anuals mostren que les zones més humides són el nord-oest i la façana cantàbrica, mentre que les zones més àrides se situen al sud-est.

Tanmateix, si analitzem llocs concrets, les màximes precipitacions d’Espanya se situen en àrees de muntanya com ara la serra de Grazalema (Cadis) o la de Gredos (Àvila). La distribució de les precipitacions és bastant regular al nord i al nord-oest, mentre que a l’àmbit mediterrani és molt irregular. Paradoxalment, les màximes precipitacions recollides en un sol dia s’han donat a Alacant, a una zona seca (de màxima aridesa), per la gota freda.

L’ESTUDI DE L’ESPAI

1.- EL PAPER DE L’ESPAI
1.1 Els mecanismes de l’espai
Dir que la geografia estudia l’organització de l’espai terrestre no és una afirmació de fàcil constatació, ja que l’espai no és només el suport físic on es desenvolupa la vida humana en tota la seua complexitat, ni tan sols és un marc neutre en el que transcorre la Història. Des de l’aparició de les societats més primitives ha existit una relació estreta entre les possibilitats del marc natural i l’organització social que l’ha transformat i utilitzat d’acord amb els seus interessos, els seus mitjans i els seus objectius. La incidència social sobre l’entorn ha sigut molt gran i ha deixat profundes empremtes al llarg de la Història, condicionant en molts casos el present. L’espai així entès és fruit d’una construcció històrica i actual, és dinàmic i en ell s’identifiquen uns traços culturals, econòmics, demogràfics, polítics i socials junt amb els propis de la Naturalesa.
L’espai és divers
El món actual es caracteritza per una gran heterogeneïtat socioeconòmica que es tradueix en la presència de nivells de vida molt dispars i en una organització espacial molt contraposada entre els espais fortament humanitzats i els naturals; entre riquesa i pobresa; entre societats molt avançades i societats tradicionals i encara tribals; entre economies agràries primitives i activitats avançades industrials i de serveis; entre grans centres urbans i xicotetes ciutats o pobles. Resulta molt difícil explicar aquestes situacions i, per descomptat, definir quins són els mecanismes que incideixen en una determinada organització espacial. No obstant això, en un intent de sintetitzar els elements més significatius podríem destacar els següents:
• La Història, com a responsable d’una realitat social, econòmica, institucional, tecnològica i política que ha deixat la seua empremta en el present.
• La cultura creada al llarg d’un procés històric, i que en molts espais constitueix un important factor que influeix de forma determinant en la seua ordenació.
• La naturalesa dels processos econòmics, element clau en l’evolució socioeconòmica dels pobles amb una clara empremta en l’ordenació de l’espai.
L’espai és dinàmic
Llegat històric, cultura i la forma en què les societats organitzen les seues activitats econòmiques, són elements clau d’una determinada organització espacial, que ajuden a una comprensió i explicació de l’espai. En síntesi, l’espai no és un simple substrat material passiu, sinó que és un element actiu dotat d’uns caràcters que són capaços de filtrar i modificar qualsevol procés general cada vegada més globalitzador. L’espai és un element dinàmic, ja que els seus caràcters socials, culturals, polítics i econòmics poden evolucionar en un sentit positiu o negatiu al llarg de la Història. De fet, existeixen exemples d’espais hegemònics en un moment determinat que han passat a ocupar en l’actualitat posicions secundàries.
En suma, l’espai és el resultat de l’acció conjunta de factors interns lligats al medi natural i al llegat històric, junt amb factors externs derivats de la seua vinculació internacional.
2.- ELEMENTS BÀSICS PER A INTERPRETAR L’ESPAI
2.1 La distribució de l’espai
L’espai mundial és complex i variat i per a la seua comprensió és necessari considerar alguns conceptes i fets essencials.
• La superfície de la Terra és de 510 milions de km2, dels quals 149,4 milions de km2 són terres emergides, i la resta oceans. És a dir, només la quarta part de la superfície terrestre, aproximadament, no està coberta ni per les aigües ni pel gel.
• El món es divideix en 227 unitats polítiques i territorials molt heterogènies, la qual cosa dificulta les comparacions. Donada la tendència seguida en els últims anys, caminem cap a un món cada vegada més fragmentat. Així, l’any 1945, quan es crea l’Organització de Nacions Unides (ONU) hi havia 51 països membres, xifra que va ascendir a 100 als anys seixanta, 159 en la dècada dels setanta, i a 189 en l’actualitat. Els països del món són de grandària desigual. Si dividírem la superfície de terres emergides (135.391.143 km2, excloent l’Antàrtida) pel nombre de països i territoris (227) obtindríem una extensió mitjana de 596.436 km2. No obstant això, 45 països estan per damunt d’aquest valor mitjà i ocupen el 85,4 % del total; Espanya s’aproxima a aquest valor mitjà, amb 505.990 km2. L’heterogeneïtat mundial es posa de manifest quan veiem que els vuit països més extensos de la Terra ocupen el 50,4 % de la superfície total. En contrast amb aquestes xifres, 40 països tenen menys de 1.000 km2 de superfície i, d’ells, Gibraltar té 6 km2, Mònaco 2 km2 i Ciutat del Vaticà 1km2; són alguns dels territoris més xicotets del món.
Dins de cada país poden existir divisions político-administratives també molt diferenciades. En el cas d’Espanya apareixen 17 comunitats autònomes (a més de Ceuta i Melilla), 50 províncies i 8.111 municipis. Dins d’aquestes subdivisions els contrastos també són grans. Així, considerant les diferents escales i la seua extensió, es té:
– Comunitat Autònoma de major extensió: Castella i Lleó (94.224 km2).
– Comunitat Autònoma de menor extensió: Balears (4.992 km2).
– Província més extensa: Badajoz (21.766 km2).
– Província menys extensa: Guipúscoa (1.980 km2).

D’altra banda, la grandària mitjana municipal és de 62 km2, però 276 municipis tenen menys de 5 km2 i 60 tenen més de 500 km2. L’extensió dels països i territoris determina diferències notables en els desplaçaments.
En el moment present la distància mesurada en quilòmetres no delimita sempre el grau d’allunyament entre els llocs, ja que unes bones comunicacions corregeixen la fricció de l’espai i per això resulta més real mesurar les distàncies en temps i cost. Així mateix, els factors socioculturals i històrics poden «acostar» o «allunyar» els llocs, tal és el cas del Regne Unit respecte a Austràlia i Nova Zelanda i de França respecte als països del Magrib, o també el cas d’Espanya respecte a Amèrica Llatina, per un costat, i a alguns països africans, per un altre. No obstant això, les distàncies en quilòmetres segueixen tenint una certa importància. Amb les distàncies entre diferents localitats podem deduir l’escala dels desplaçaments.

2.2 La distribució de la població
Les diferències entre països també es mesuren pel pes i característiques demogràfiques:
Considerant els 5.702 milions d’habitants que tenia el món en 1995 i els 227 països i territoris ja citats, la mitjana demogràfica seria de 25 milions d’habitants per a cada unitat espacial. Espanya superava en 1994 aquesta mitjana teòrica, amb quasi 40 milions d’habitants; 37 països albergaven, d’altra banda, el 83,1 % de la població mundial, i d’ells els sis més poblats tenien més de la meitat de la població del món. Junt amb ells se situarien 16 països la població dels quals oscil•la entre la de Japó (125,2 milions) i la d’Ucraïna (52 milions) i que sumats als anteriors acullen quasi les tres quartes parts de la població mundial.

En l’extrem oposat, 174 països no arriben a un milió d’habitants, i d’ells 30 tenen menys de 100.000 habitants i 10 menys de 10.000. Per exemple, El Vaticà compta amb 1.000 habitants.

El creixement de la població com a element diferenciador:
Els països del món tenen diferent dinamisme demogràfic que defineix el seu propi creixement. En efecte, junt amb el pes demogràfic com a element diferenciador, també existeixen entre els països fortes desigualtats en les variables que determinen el creixement de la població. Ens referim a les taxes brutes de natalitat i de mortalitat; la diferència entre aquests valors determina el creixement natural de la població, que sol expressar-se en percentatges i està en estreta relació amb el grau de desenvolupament dels països. El creixement natural determina el temps de duplicació dels efectius demogràfics d’un país, sempre que les taxes de natalitat i mortalitat no presenten grans alteracions. Així, i d’una forma aproximada, es pot dir que el temps necessari perquè la població d’un lloc es dupliqués igual a 70 dividit pel valor de la taxa de creixement en tants per cent. Aquesta forma de calcular el temps de duplicació es coneix com la regla del 70.

Podem deduir l’existència d’una correlació inversa entre el nivell de desenvolupament i la taxa de creixement demogràfic i, per tant, del nombre d’anys de duplicació dels efectius poblacionals. Les regions més desenvolupades són les que tenen un menor creixement demogràfic i necessiten llargs períodes de temps per a doblar els seus efectius, mentre que els països menys desenvolupats doblen la seua població en períodes de temps que oscil•len entre els 25 i 50 anys. Aquest fort creixement a què estan sotmesos els països menys desenvolupats condiciona negativament el seu futur, ja que els recursos amb què compten no experimenten taxes de creixement semblants a les de la seua població.

Els diferents valors de la taxa de mortalitat infantil s’obtenen dividint el nombre de defuncions hagudes de xiquets menors d’un any entre el nombre de nascuts en aqueix mateix any. Aquest quocient es multiplica per 1.000, la qual cosa significa que de cada 1.000 nascuts han mort el número que es correspon amb la taxa. Així, per exemple, de cada 1.000 xiquets nascuts en el món en 1995, van morir 62. Tant com un indicador demogràfic, la taxa de mortalitat infantil és un indicador social i en ella existeixen més diferències entre els països desenvolupats i menys desenvolupats que en la taxa bruta de mortalitat. Així, mentre que els països desenvolupats tendeixen a tindre paregudes taxes de mortalitat infantil i de mortalitat general, en els menys desenvolupats la taxa de mortalitat infantil multiplica diverses vegades la taxa bruta de mortalitat, tant en un sol país com un conjunt regional subdesenvolupat.

Pot constatar-se també que les àrees amb una taxa alta de mortalitat infantil tenen un percentatge baix de població més enllà dels 65 anys, però alt de menys de 15 anys. Al contrari, els efectes generalitzats de la medicina curativa i preventiva prolonguen la vida dels habitants dels països rics, amb el que la població d’aquests tendeix a envellir, i aquest fet es reforça per l’escassa taxa de natalitat; fent que s’incremente relativament el nombre d’habitants de més de 65 anys. En un altre ordre de coses, podem apuntar d’una manera general, que els països amb predomini de població vivint en ciutats gaudeixen d’un major grau de desenvolupament econòmic, encara que en aquest sentit cal assenyalar l’excepció d’Amèrica Llatina, on no sempre una alta urbanització es correspon amb un elevat nivell de desenvolupament.

2.3 La distribució de la riquesa
Els països del món presenten fortes diferències econòmiques. Dels 227 països i territoris del món tan sols Estats Units, Japó i Alemanya posseeixen el 50,2 % del total del valor dels béns i serveis produïts en el món. Si a aquests tres colossos afegim França, Itàlia, Regne Unit, Xina, Canadà, Espanya, Brasil, Rússia i Corea del Sud, resulta que una dotzena de països posseeixen més de les tres quartes parts de la riquesa. No obstant això, aquests països alberguen només al 39,9 % de la població mundial, i si d’aquest grup excloem a Xina tenim que el 18,5 %, és a dir, menys de la cinquena part de la població posseeix el 74 % de la riquesa del planeta.