20190324

Aquesta setmana…

he conegut el teu nom, Ona; t’he conegut a tu, filla meva! No oblidaré mai el moment en què l’Anna, la ginecòloga, te’m va posar damunt i em va dir: “és una nena”. Eren les 20.30 i el teu pare era al meu costat, com ho havia estat durant tot el dia.

Feia dies que t’esperàvem, des de divendres 8, però no t’arrencaves a sortir. Finalment, aquest dimarts ens van dir que et coneixeríem l’endemà. Gràcies a oxitocina artificial, la ruptura de la bossa d’aigües, l’epidural i l’ús d’espàtules vas néixer al cap d’onze hores. La primavera es va adelantar dues hores i mitja per a nosaltres. Una primavera que em durarà tota la vida.

Ara que hi penso millor, crec que hauria de ser més concreta quan dic que t’he conegut, perquè realment, hauria de ser: “aquesta setmana he començat a conèixer-te”. És veritat que feia mesos que et notava, et sentia, havies canviat les meves rutines i els meus hàbits alimentaris, però tot això queda lluny de saber coses de tu. Ara sé com sona la teva veu o puc veure com es mouen els teus ulls. Toco les teves ungles i la teva panxa i, a vegades, puc distingir si el teu plor és de gana o perquè tens els bolquers mullats. La majoria de vegades no encerto. I és que tot això acaba de començar!