20200315

Aquesta setmana… 

… has menjat sorra. O això era el millor que resumiria la setmana fins que vas fer sola 4 passos seguits (ara bé, com que no t’hi has tornat a animar, el més divertit segueix sent lo de la sorra). Com que no camines sola, però t’agrada anar dreta, t’acompanyem bastant d’una mà perquè et moguis i li agafis el gust de veure les coses per sobre dels 30 cm que et permet el gateig. 

Un d’aquests dies passejant, vam fer una parada i et vam treure del cotxet perquè caminessis uns 10 metres pel carrer (fet molt emocionant també). El que més em va agradar va ser la teva curiositat per tot allò que trobaves per terra: paraves, t’acotaves, agafaves la fulla (per exemple) amb compte i me l’ensenyaves com la troballa més important del món acompanyada d’un somriure sincer.

Durant aquesta passejada vam arribar a les pistes d’atletisme a saludar a un amic que ens va insistir que et poséssim al sorral. La temptació era evident. La primera embranzida de menjar sorra va ser frenada pel papa, però va ser només una maniobra de distracció, ja que la que tenies a l’altra mà va arribar al seu objectiu un segon més tard. I immediatament, plors desconsolats. Filla, que posar-se sorra a la boca només ho fan els sedimentòlegs més experimentats per a conèixer la mida del gra….

Però sí, a part d’aquestes petites aventures, una tarda d’aquesta setmana et vam recolzar d’esquena a la paret i, per arribar fins a mi, vas aixecar els peus (fins aleshores només et deixaves caure com un llistó amb l’esperança d’arribar als braços d’algun o alguna salvadora). Tot és un inici! A veure si amb el confinament per culpa del Covid-19 (això ja t’ho explicaré més tard, perquè pots estar segura que sortirà als llibres d’història) tens temps de practicar força i, al final del confinament (que té pinta de ser molt llarg), podem fer curses pel passadís, amb el permís de la veïna de sota i el seu gos!