20190602

Aquesta setmana…

…el papa t’ha tallat les ungles. No és que aquest sigui el primer cop que se’t tallen les ungles, però sí que ha estat el primer cop que ho ha fet el papa sol (quina gran manera de celebrar el seu 32è aniversari).

Sincerament, el dia que vas néixer, ja tenies les ungles llargues. Tots els recent nascuts les hi deveu tenir, i per això se us posen aquelles manoples que fan conjunt amb el gorret d’hospital. No sabria expressar en paraules com són les ungles dels nadons. Et puc dir d’entrada que no s’assemblen gens a les ungles dels adults: són trencadisses, fàcilment esquinçables i toves, molt toves. El problema, però, és que no són prou toves per a que, en tocar-te la cara, et facis rascades (d’aquí les manoples, no fos cas que aparegueu rascats i lletjos a les primeres fotos).

Quina cosa més estranya, les ungles! T’imagino amb les ungles llargues dins de l’úter, i esgarrapant la bossa. Quina sensació més rara fa el pensar-ho, ser rascat des de dins. És un tema tant curiós de pensar que fins i tot se’n parla a la pel·lícula Juno.

El primer cop que et vam tallar les ungles vam aprofitar que estiguessis completament adormida (encara seguim el mateix modus operandi) i llavors només te les vam llimar. Eren tan petites (les ungles i els dits), el material tan delicat (les ungles i els dits) i t’agafava els dits amb tanta cura de no fer-te mal, que vaig haver d’aguantar la respiració. Tenia tanta por que quasi no vaig eliminar material.

La llima la vam usar només aquella vegada. Les rascades que et fas a la cara i les esgarrinxades que em fas als pits quan mames són motivació suficient per a perdre-li la por al tallaungles i mantenir-te aquest element tant curiós del nostre cos a ratlla!

Felicita al papa, no només per les ungles, sinó pels seus 32 anys!