Diferència entre onades de vent i de tsunami

La majoria d’onades a les quals estem acostumades són onades causades pel vent. El que fa el vent és provocar un moviment circular de l’aigua on, es podria dir, per simplificar, que les gotes d’aigua no avances cap enlloc, sinó que només pugen i baixen. Aquest fenomen del no moment lateral de l’aigua queda demostrat quan som en una platja i ens sembla que una fulla o una bossa (sí, els humans som així de porcs) sembla que no avanci i no acaba mai d’arribar on som nosaltres.

Les onades de vent, quan s’aproximen a la costa, augmenten la seva amplitud (alçada) i disminueixen la seva longitud (amplada) per culpa de la interacció entre el moviment de l’aigua i el fons marí. Com que l’espai que l’aigua té per oscil·lar disminueix, ha de compensar en superfície. El cas és que les onades de vent, una vegada han arribat a la costa, sembla que l’aigua retrocedeixi.

Les onades de tsunami són causades per una pertorbació sobtada i ràpida vertical de l’aigua. Aquesta pertorbació es pot causar des de dalt (amb la caiguda d’un meteorit) o des del fons marí (per una falla amb moviment vertical o una esllavissada submarina). La pertorbació provoca un desplaçament de l’aigua a gran velocitat (algun centenar de quilòmetres per hora). Just abans que l’onada (o tren d’onades) arribi a la costa, es produeix un descens del nivell del mar, i en arribar, l’aigua es desplaça sense aturador cap a terra endins.

Buscant una analogia senzilla, el moviment de l’aigua conseqüència de llençar-se de bomba en una piscina a què equival, onada de vent o de tsunami?

.
.
.

Seria una onada de tsunami (en caure a l’aigua, la movem verticalment) i la prova és que motes vegades revessa la piscina i no retorna (clar que moltes piscines tenen sistemes per canalitzar aquesta aigua i, per tant, no es poden fer experiments de fins on arribaria l’aigua).

Fer models al laboratori que permetin ensenyar les diferències entre les dues onades és complicat. Deixo un vídeo amb algunes de les proves fallides (al laboratori no tot són èxits positius, a vegades també obtenim dades per descartar elements, cosa que no és tan dolent).

La subsidència i el col·lapse per dissolució

Moltes vegades no som conscients del que tenim sota els peus. Les roques són molt importants perquè són un recurs natural i perquè a través d’algunes d’elles hi circula aigua subterrània, que és una part molt important de l’aigua total del cicle de l’aigua. A vegades, l’aigua dissol les roques per on circula i, justament, hi pot circular perquè són solubles. És un peix que es mossega la cua que pot tenir conseqüències molt rellevants en el relleu de la superfície.

Quan el material eliminat per dissolució és prou gran, les roques suprajacents perden sosteniment i inicien un moviment lent cap a l’interior que es diu subsidència. La subsidència s’evidencia en el paisatge perquè es forma una depressió. Si hi haguessin construccions afectades per la subsidència, s’hi podrien començar a desenvolupar esquerdes. A vegades, la subsidència pot evolucionar a un col·lapse que és un moviment de massa ràpid en caiguda lliure on les roques ocupen l’espai buit deixat per l’acció de l’aigua.

Aquests fenòmens són perillosos si afecten les persones i suposen un risc molt important per aquestes. En l’experiment que es mostra el model analògic d’aquest procés. Es necessita una caixa amb uns forats d’uns 2 mm de diàmetre en una de les seves arestes inferiors, sal de cuina, sorra o grava, aigua i uns elements que simulin cases. L’elecció de la granulometria de la sorra és molt crític, ja que ha de ser més gran que la mida dels forats de la caixa. Si això no és així, la sorra s’escolarà pels forats i no podrem fer l’experiment. En la pràctica consultada per fer aquest experiment, es proposa usar dues granulometries diferents, però a vegades no tenim tants recursos i així podrem recuperar part del material, cosa que no podríem de l’altra manera.

El procediment consisteix posar un gruix de sal d’uns 2 cm en una zona petita de la caixa. La resta de la caixa s’ha d’omplir de sorra, incloent-hi cobrir de sorra la part on hi ha la sal. Perquè sigui fàcil afegir l’aigua es pot deixar sense sorra una zona i així evitar els possibles erosius mentre s’aboca l’aigua. Es col·loca la caixa en un lloc on es pugui mantenir lleugerament inclinada. Finalment, es posicionen unes quantes cases al llarg de la superfície de la sorra. Una vegada preparada la caixa, es va abocant aigua a poc a poc. Cal tenir previst un lloc adient on vagi caient l’aigua que surt pels forats.

A mesura que l’aigua circula, dissoldrà la sal i es podrà observar com en la superfície de la sorra es va formant una depressió i la caseta que s’hi troba damunt es va enfonsant. S’està produint una subsidència a conseqüència d’una dissolució subterrània. Fins i tot, i depenent de la granulometria de la sorra i de la sort, es pot observar un col·lapse.

L’experiment que es mostra en aquesta entrada es troba explicat en un article del projecte Earth Learning Idea (Dolines, enllaç a l’experiment complet). En aquest cas, l’alumnat de ciències de la Terra de l’institut Manuel de Cabanyes va participar activament en la realització de l’experiment. El vídeo és el producte de la gravació a l’aula de l’experiment.

El cicle de l’aigua

Aquest experiment permet veure els processos d’evaporació, condensació i precipitació, processos propis del cicle de l’aigua.

En aquest petit model del cicle de l’aigua (model parcial perquè no inclou el procés d’infiltració ni d’escolament superficial) també es pot observar que l’aigua de precipitació no és aigua salada, tot el contrari. Això explica per què la salinitat de l’aigua continental és molt més baixa que la de l’aigua dels mars i oceans.

Els aqüífers

Els aqüífers són formacions rocoses poroses i permeables. És en aquestes formacions on s’emmagatzema i circula l’aigua subterrània.

Els aqüífers es poden modelar analògicament amb materials com ara sorres i grava. En l’experiència que us proposo, uso unes esponges que justament compleixen els dos requisits necessaris per ser aqüífers: són poroses (tenen espais buits) i són permeables que vol dir que aquests espais buits es troben connectats entre ells.

Aquest model és útil per eliminar la creença errònia i popular que l’aigua (i també el petroli) es troben en bosses d’aigua.

Una caixa de sediments

Una de les millors maneres d’entendre com funcionen les coses, en aquest cas els processos, és fer petits models analògics. Aquests models permeten observar en detall i en un espai petit com tenen lloc aquests processos.

L’erosió, el transport i la sedimentació es poden observar quan es prepara una caixa de sediments, com més gran millor, i una mica de clastos de diferents mides. Jo vaig agafar sorra fina de platja i grava d’un parc infantil. Després només cal inclinar una mica la caixa i anar-hi afegint aigua a diferents velocitats.

L’escorrentia superficial

Molts fenòmens geològics només es poden observar a la natura. L’escorrentia superficial, però, és fàcilment observable en un entorn urbà quan plou.

En el següent vídeo s’observa com l’aigua es desplaça pel pati de l’Ins Manuel de Cabanyes. Segons la intensitat de la pluja, aquesta aigua pot arrossegar fulles, partícules de mida argila i fins i tot detritus més grans! La capacitat de transport de l’aigua depèn de la velocitat d’aquesta, que és directament proporcional al cabal d’aquesta i el pendent per on circula.

L’estratificació de l’aigua de l’oceà

Les diferències de densitat causades per la salinitat i/o la temperatura de l’aigua causen el seu moviment. Aquest moviment és molt important per l’equilibri tèrmic del planeta i per la mobilització de nutrients.

En el vídeo, s’observa com l’aigua freda de color vermell tendeix a descendir.

 

L’escalfament global conduirà a l’estratificació de l’aigua, que vol dir que la columna d’aigua de l’oceà s’organitzarà per capes: la superior, calenta i cada vegada més calenta; i la inferior, freda i cada vegada més freda.

Vaig aprendre aquesta experiència d’unes companyes del màster de professora. Gràcies!

Model d’erosió, transport i sedimentació

El següent vídeo intenta explicar com l’aigua erosiona, transporta i deposita materials en superfície. S’ha fet a través d’un model construït amb una caixa de sediments i sediments de diferents granulometries.

 

S’observa que per erosionar i transportar sediments de mida grollera cal que l’aigua tingui molta més velocitat. La velocitat de l’aigua és directament proporcional al cabal (o quantitat d’aquesta) i al pendent del relleu per on circula.

Aquesta relació, però, té una excepció. I és que per a erosionar partícules de mida argila, cal que la velocitat de l’aigua sigui molt alta. És ben bé, com si les partícules d’argila estiguessin jugant a l’arrenca-cebes.

Diagrama de Hjulströms (modificat de Karrock, 2009)

La hidrosfera

La hidrosfera és el conjunt de totes les aigües que formen el segon embolcall fluid de la Terra i les aigües superficials (mars, llacs, rius, glaceres, neu, etc). En el diccionari de geologia d’Oriol Riba (1997), no s’especifica si també s’han de considerar les aigües subterrànies i l’aigua present en l’atmosfera que es troba en estat gas (aquesta també forma part del cicle de l’aigua), però aquí s’hi consideren.

La coexistència a temperatura ambient d’aigua en els tres estats (sòlid, líquid i gas) és possible gràcies al fet que les condicions de pressió i temperatura mitjanes a la superfície de la Terra són molt properes al punt triple de l’aigua (0,006 atm, i 0,01ºC). Això no sempre ha estat així. En els primers estadis de formació de la Terra no hi havia aigua líquida degut a les altes temperatures a les que es trobava la Terra. Aleshores, l’aigua es trobava en l’atmosfera en forma de gas i provenia de la desgasificació de la Terra gràcies als volcans i dels meteorits i asteroides que hi van impactar de forma tardana. En anar disminuint la temperatura de la superfície, l’aigua es va condensar i es van formar els grans reservoris d’aigua.

Diagrama de fases de l’aigua. Extret de Cmglee (2018) link

Distribució de l’aigua a la Terra

La hidrosfera cobreix ⅔ parts de la superfície de la Terra, principalment en els oceans (97,2%), però també és present en forma de gel glaceres (2,15%), aigües subterrànies (0,62%), rius i llacs (0,017%), vapor d’aigua en l’atmosfera (0,001%) i formant part dels éssers vius (0,0005%). És a dir, es troba en els 3 estats.

Composició i característiques físiques de l’aigua

L’aigua és la molècula H2O, però en la natura no s’acostuma a trobar en estat pur, sinó que acompanyant-la, en dissolució s’hi troben sals, gasos i partícules en suspensió. Un exemple són els oceans on, en dissolució, s’hi troben quasi tots els elements químics (tot i que la majoria en quantitats inapreciables, de fet només 6 dels elements configuren el 99% dels ions dissolts en les aigues marines). S’anomena salinitat a la quantitat de sals en dissolució, que és molt més elevada en oceans que en les aigües continentals.

En general, la solubilitat de les sals augmenta amb la temperatura i per tant com més calenta estigui l’aigua més sals hi haurà dissoltes. Això no passa amb els gasos, que tenen un comportament diferent (es dissolen millor en general a baixes temperatures). Tampoc segueix la norma general el carbonat de calci. Aquest compost és més soluble en aigua freda (també influenciada pel pH de l’aigua).

Les diferències de densitat de les diferents masses d’aigua (depenents de la temperatura i la salinitat) tenen un paper clau en l’estratificació de les aigües i en la circulació d’aquesta (coneguda amb el nom de circulació termohialina). La circulació de les aigües oceàniques també està condicionada per la distribució dels continents que contribueix a la zonificació climàtica del planeta, que regula la temperatura.

Circulació termohialina. Extret de Brisbane (2009) link

Altres característiques físiques que cal tenir en compte són l’acidesa del medi i la terbolesa (determina fins a quina profunditat penetra la radiació solar visible, és a dir, la llum). Pel que fa a la terbolesa, es distingeixen dues zones, la zona fòtica que és on arriba la llum i hi pot tenir lloc la fotosíntesi, i la zona afòtica, on no hi arriba llum. Segons la terbolesa, la zona fòtica arriba fins a una profunditat o una altra, i varia de pocs centímetres a 200m. 

El cicle de l’aigua

El cicle de l’aigua no té principi ni fi, però per a explicar-lo es pot començar per l’evaporació que es produeix tant d’aigües oceàniques com continentals quan l’aigua s’escalfa i passa a estat gas. Un cop a l’atmosfera i per culpa del refredament, es condensa en forma de pluja o solidifica en forma de neu o pedra. Amb les condicions adequades, es produeixen les precipitacions, que un cop arriben en superfície poden prendre tres camins: a) filtrar-se i incorporar-se a un aqüífer, b) quedar retingudes per la vegetació o altres éssers vius, o c) escolar-se per la superfície terrestre. Aquests tres camins porten a l’equació del balaç hídric (una equació que iguala les entrades i les sortides d’aigua per a que pugui seguir el cicle):

Precipitacions = Escolament Superficial + Infiltració + EvoTranspiració

Tant en el cas de l’aigua infiltrada com la d’escolament, aquesta tendeix a desplaçar-se (en superfície o en el subsòl) seguint el gradient piezomètric en direcció a l’oceà on el valor de l’altura piezomètrica és zero. Pot donar-se el cas que l’aigua de l’escolament s’evapori o s’infiltri abans d’arribar a l’oceà, i que la infiltrada sigui aprofitada pels éssers vius. Els éssers vius perden aigua per transpiració en un procés anomenat evotranspiració.

Cicle hidrològic. Extret de link

Contaminació de l’aigua i els seus impactes

La contaminació és l’augment de substàncies perjudicials o d’algunes formes d’energia (calor, radioactivitat) en el medi ambient, en el cas que ens ocupa l’aigua, en quantitats més altes de les que el medi és capaç de neutralitzar. Aquesta contaminació pot ser natural o antròpica.

Els agents contaminants de l’aigua són variats i per tant poden tenir diferents conseqüències en el medi i per tant en els éssers vius. A continuació es presenten alguns contaminants segons la seva naturalesa: 

  • Físics
    • Tª, fa disminuir la quantitat d’O2 dissolt
    • Partícules en suspensió (sorra, llims, restes de vegetals i animals), provoquen terbolesa que al seu torn afecta a la fotosíntesi i per tant altera les cadenes tròfiques
    • Radioactivitat
  • Químics (substàncies dissoltes o en suspensió)
    • Inorgànics: cianur, Pb, Hg, Al, Fe (aquests elements varien el pH); nitrats i fosfats (causen eutrofització)
    • Orgànics: proteïnes, glúcids, greixos, ceres, quitrans, detergents, pesticides
  • Biològics: virus, bacteris, algues, protozous, fongs

Les principals fonts de contaminació antròpiques són les industrials, les urbanes o agrícoles, que poden tenir un caràcter puntual o difús, i poden afectar qualsevol medi aquàtic. La morfologia del contaminant en aigües subterrànies amb un origen puntual és a grans trets un plomall on la concentració a les proximitats de la font és més alta i va disminuint a mida que se n’allunya, mentre n’augmenta el volum de roca contaminat. És important no entendre cada medi aqüàtic de forma aïllada, ja que estan tots interconnectats, tal i com s’ha vist en l’apartat del cicle de l’aigua. Per tant, un contaminant en el subsòl pot passar a aigües superficials i al revés.

Alguns dels impactes de la contaminació de l’aigua són:

  • Acidificació de l’aigua degut a la dissolució del diòxid de carboni de l’atmosfera (o els òxids de nitrogen o de sofre). La reducció del pH afecta al cicle biològic de molts éssers vius.
  • Eutrofització: l’augment de la concentració de les sals provinents de la indústria i l’excés de fertilitzants de les activitats agrícoles afavoreix el creixement d’algues en les aigües estancades. Aquestes algues de cicle biològic ràpid es col·loquen a la part superficial de les aigües. Això té dues conseqüències. Una que l’O2 producte de la fotosíntesi és alliberat directament a l’atmosfera, i segona que els bacteris descomponedors consumeixen l’O2 de l’aigua quan les algues es moren. El resultat és que les aigües queden empobrides d’oxigen i per tant la resta d’éssers vius moren.
  • Marees negres: és el vessament de petroli en el mar. Això impermeabilitza la superfície de l’aigua i la pell dels organismes que en queden coberts, afectant a les seves funcions vitals
  • Augment de la resistència dels bacteris en les aigües residuals. Els residus dels medicaments que prenem afecten als bacteris existents al sòl, els resistents que sobreviuen impliquen un problema de salut, ja que no hi ha medicaments per a combatre’ls

Depuració, potabilització i descontaminació

La potabilització és el conjunt de processos que transformen les aigües naturals en aigües aptes per a l’ús humà (característiques físiques, químiques i biològiques que no representin un risc per a la salut). El tractament que es fa a les aigües naturals dependrà del seu estat original i de l’ús que se’n vulgui fer. Per a potabilitzar l’aigua es filtren els sòlids, es deixa que les partícules en suspensió decantin i s’hi afegeix clor per a desinfectar-la.

La depuració és el tractament al qual se sotmeten les aigües residuals procedents de zones agrícoles, poblacions, indústries, etc… després d’usar-les perquè recobrin les seves propietats naturals abans de retornar-les a la natura. Aquest procés es duu a terme en les centrals depuradores. Inicialment s’hi fa una depuració física, que inclou un pretractament per a eliminar les partícules grolleres, els olis i greixos i una decantació per a eliminar els fangs primaris. Després s’hi realitza una depuració biològica per a eliminar la contaminació orgànica, on hi ha una desinfecció per clor o radiació ultravioleta.

Per a descontaminar el medi aquàtic en primer lloc s’ha de fer un anàlisi de qualitat de les aigües en qüestió. Una vegada fet aquest, cal aïllar la font i després aplicar el mètode corresponent segons el contaminant. La principal diferència entre descontaminar una massa d’aigua en superfície o en el subsòl és el mostreig i el monitoreig del procés, ja que en el segon cas s’ha de fer amb pous i sondatges.  Alguns dels mètodes de descontaminació de les aigües subterrànies són: a) tractament amb co-solvents (injectant-los si és en un aqüífer) que són substàncies per tractar els compostos orgànics immiscibles, b) tractament amb tensioactius, que faciliten descontaminar els hidrocarburs (són molt tòxics); c) injecció de substàncies amb alt poder oxidant/o reductor segons el que calgui; d) afegint organismes que puguin biodegradar el contaminant; e) filtrant mecànicament les partícules més grans; f) adsorvint el carboni que elimina la matèria orgànica dissolta; i g) per intercanvi iònic. 

El problema de la manca d’aigua

L’aigua com a recurs es pot definir com a renovable o com a no renovable al mateix temps. D’una o altra definició depèn la zona del planeta a on es faci referència (amb un clima concret) i del tipus d’ús que se’n vulgui fer. A més a més, el canvi climàtic actual està provocant modificacions importants en el règim, distribució (temporal i espaial) i característiques de les pluges.

El problema de la manca d’aigua doncs apareix quan es trenca l’equilibri hídric i la demanda i ús d’aigua potable són superiors a la seva disponibilitat. És en aquest moment quan es passa a dir que el recurs és no renovable. És responsabilitat dels humans adaptar l’ús a la disponibilitat. Això es pot aconseguir amb accions quotidianes, com ara usar cisternes del lavabo amb doble càrrega, o fent un bon manteniment de canonades i aixetes, evitant banyeres i sense abusar de les activitats lúdiques.

Hom podria argumentar que hi ha molta aigua disponible al mar, però aquesta, degut a les seves característiques de salinitat, no pot ser usada directament, sinó que primerament se li ha de fer un tractament en plantes dessalinitzadores. Aquest tractament és costós energèticament (i per tant també econòmicament) i per tant és recurs que només s’usa en casos d’extrema sequera quan els embassaments estan a unes reserves molt baixes (<25% de capacitat), com és el cas de finals de novembre del 2017 i desembre on les plantes desalinitzadores produien set vegades més aigua dolça que en una situació normal.

Així doncs, per fer un ús responsable cal remuntar-se a l’apartat del cicle de l’aigua i prendre consciència que només es pot usar l’aigua existent en el sistema. Algunes propostes realitzades per alguns governs justament trenquen aquest equilibri, com pot ser el Plan Hidrológico Nacional on, per abastar zones on s’havia augmentat la demanda d’oci de forma artificial, s’estava disposat a trencar l’equilibri natural que funcionava en altres zones.