Arxiu de la categoria: General

Aquesta setmana el papa ha començat a treballar

Publicat el per
Respon

20190505

Aquesta setmana…

…el papa ha començat a treballar. Què vol dir això? Això vol dir que has hagut de passar moltes hores a soles amb mi, una situació temuda des del primer dia que et vaig tenir en braços: I si faig una cosa malament? I si no arribo a tot? I si no soc capaç de saber què et passa quan plores? I si em sento molt sola?

La veritat és que puc dir que no ha estat tan terrible com em pensava (sobretot perquè hem rebut companyia i ajuda de la tieta). Sí, ho reconec, les coses van més lentes i a vegades no es pot fer tot el que una vol (l’evidència és el retard amb el que surt l’escrit d’aquesta setmana), però ens hem organitzat, i fins i tot hem agafat per primer cop el tren per anar a Barcelona! Aquests dies també m’han servit per a fer una reflexió i valorar encara més les cinc setmanes que hem compartit inicialment tots tres (sobretot les dues primeres durant les quals jo encara em trobava tant malament i dèbil).

La hidrosfera

Publicat el per
Respon

La hidrosfera és el conjunt de totes les aigües que formen el segon embolcall fluid de la Terra i les aigües superficials (mars, llacs, rius, glaceres, neu, etc). En el diccionari de geologia d’Oriol Riba (1997), no s’especifica si també s’han de considerar les aigües subterrànies i l’aigua present en l’atmosfera que es troba en estat gas (aquesta també forma part del cicle de l’aigua), però aquí s’hi consideren.

La coexistència a temperatura ambient d’aigua en els tres estats (sòlid, líquid i gas) és possible gràcies al fet que les condicions de pressió i temperatura mitjanes a la superfície de la Terra són molt properes al punt triple de l’aigua (0,006 atm, i 0,01ºC). Això no sempre ha estat així. En els primers estadis de formació de la Terra no hi havia aigua líquida degut a les altes temperatures a les que es trobava la Terra. Aleshores, l’aigua es trobava en l’atmosfera en forma de gas i provenia de la desgasificació de la Terra gràcies als volcans i dels meteorits i asteroides que hi van impactar de forma tardana. En anar disminuint la temperatura de la superfície, l’aigua es va condensar i es van formar els grans reservoris d’aigua.

Diagrama de fases de l’aigua. Extret de Cmglee (2018) link

Distribució de l’aigua a la Terra

La hidrosfera cobreix ⅔ parts de la superfície de la Terra, principalment en els oceans (97,2%), però també és present en forma de gel glaceres (2,15%), aigües subterrànies (0,62%), rius i llacs (0,017%), vapor d’aigua en l’atmosfera (0,001%) i formant part dels éssers vius (0,0005%). És a dir, es troba en els 3 estats.

Composició i característiques físiques de l’aigua

L’aigua és la molècula H2O, però en la natura no s’acostuma a trobar en estat pur, sinó que acompanyant-la, en dissolució s’hi troben sals, gasos i partícules en suspensió. Un exemple són els oceans on, en dissolució, s’hi troben quasi tots els elements químics (tot i que la majoria en quantitats inapreciables, de fet només 6 dels elements configuren el 99% dels ions dissolts en les aigues marines). S’anomena salinitat a la quantitat de sals en dissolució, que és molt més elevada en oceans que en les aigües continentals.

En general, la solubilitat de les sals augmenta amb la temperatura i per tant com més calenta estigui l’aigua més sals hi haurà dissoltes. Això no passa amb els gasos, que tenen un comportament diferent (es dissolen millor en general a baixes temperatures). Tampoc segueix la norma general el carbonat de calci. Aquest compost és més soluble en aigua freda (també influenciada pel pH de l’aigua).

Les diferències de densitat de les diferents masses d’aigua (depenents de la temperatura i la salinitat) tenen un paper clau en l’estratificació de les aigües i en la circulació d’aquesta (coneguda amb el nom de circulació termohialina). La circulació de les aigües oceàniques també està condicionada per la distribució dels continents que contribueix a la zonificació climàtica del planeta, que regula la temperatura.

Circulació termohialina. Extret de Brisbane (2009) link

Altres característiques físiques que cal tenir en compte són l’acidesa del medi i la terbolesa (determina fins a quina profunditat penetra la radiació solar visible, és a dir, la llum). Pel que fa a la terbolesa, es distingeixen dues zones, la zona fòtica que és on arriba la llum i hi pot tenir lloc la fotosíntesi, i la zona afòtica, on no hi arriba llum. Segons la terbolesa, la zona fòtica arriba fins a una profunditat o una altra, i varia de pocs centímetres a 200m. 

El cicle de l’aigua

El cicle de l’aigua no té principi ni fi, però per a explicar-lo es pot començar per l’evaporació que es produeix tant d’aigües oceàniques com continentals quan l’aigua s’escalfa i passa a estat gas. Un cop a l’atmosfera i per culpa del refredament, es condensa en forma de pluja o solidifica en forma de neu o pedra. Amb les condicions adequades, es produeixen les precipitacions, que un cop arriben en superfície poden prendre tres camins: a) filtrar-se i incorporar-se a un aqüífer, b) quedar retingudes per la vegetació o altres éssers vius, o c) escolar-se per la superfície terrestre. Aquests tres camins porten a l’equació del balaç hídric (una equació que iguala les entrades i les sortides d’aigua per a que pugui seguir el cicle):

Precipitacions = Escolament Superficial + Infiltració + EvoTranspiració

Tant en el cas de l’aigua infiltrada com la d’escolament, aquesta tendeix a desplaçar-se (en superfície o en el subsòl) seguint el gradient piezomètric en direcció a l’oceà on el valor de l’altura piezomètrica és zero. Pot donar-se el cas que l’aigua de l’escolament s’evapori o s’infiltri abans d’arribar a l’oceà, i que la infiltrada sigui aprofitada pels éssers vius. Els éssers vius perden aigua per transpiració en un procés anomenat evotranspiració.

Cicle hidrològic. Extret de link

Contaminació de l’aigua i els seus impactes

La contaminació és l’augment de substàncies perjudicials o d’algunes formes d’energia (calor, radioactivitat) en el medi ambient, en el cas que ens ocupa l’aigua, en quantitats més altes de les que el medi és capaç de neutralitzar. Aquesta contaminació pot ser natural o antròpica.

Els agents contaminants de l’aigua són variats i per tant poden tenir diferents conseqüències en el medi i per tant en els éssers vius. A continuació es presenten alguns contaminants segons la seva naturalesa: 

  • Físics
    • Tª, fa disminuir la quantitat d’O2 dissolt
    • Partícules en suspensió (sorra, llims, restes de vegetals i animals), provoquen terbolesa que al seu torn afecta a la fotosíntesi i per tant altera les cadenes tròfiques
    • Radioactivitat
  • Químics (substàncies dissoltes o en suspensió)
    • Inorgànics: cianur, Pb, Hg, Al, Fe (aquests elements varien el pH); nitrats i fosfats (causen eutrofització)
    • Orgànics: proteïnes, glúcids, greixos, ceres, quitrans, detergents, pesticides
  • Biològics: virus, bacteris, algues, protozous, fongs

Les principals fonts de contaminació antròpiques són les industrials, les urbanes o agrícoles, que poden tenir un caràcter puntual o difús, i poden afectar qualsevol medi aquàtic. La morfologia del contaminant en aigües subterrànies amb un origen puntual és a grans trets un plomall on la concentració a les proximitats de la font és més alta i va disminuint a mida que se n’allunya, mentre n’augmenta el volum de roca contaminat. És important no entendre cada medi aqüàtic de forma aïllada, ja que estan tots interconnectats, tal i com s’ha vist en l’apartat del cicle de l’aigua. Per tant, un contaminant en el subsòl pot passar a aigües superficials i al revés.

Alguns dels impactes de la contaminació de l’aigua són:

  • Acidificació de l’aigua degut a la dissolució del diòxid de carboni de l’atmosfera (o els òxids de nitrogen o de sofre). La reducció del pH afecta al cicle biològic de molts éssers vius.
  • Eutrofització: l’augment de la concentració de les sals provinents de la indústria i l’excés de fertilitzants de les activitats agrícoles afavoreix el creixement d’algues en les aigües estancades. Aquestes algues de cicle biològic ràpid es col·loquen a la part superficial de les aigües. Això té dues conseqüències. Una que l’O2 producte de la fotosíntesi és alliberat directament a l’atmosfera, i segona que els bacteris descomponedors consumeixen l’O2 de l’aigua quan les algues es moren. El resultat és que les aigües queden empobrides d’oxigen i per tant la resta d’éssers vius moren.
  • Marees negres: és el vessament de petroli en el mar. Això impermeabilitza la superfície de l’aigua i la pell dels organismes que en queden coberts, afectant a les seves funcions vitals
  • Augment de la resistència dels bacteris en les aigües residuals. Els residus dels medicaments que prenem afecten als bacteris existents al sòl, els resistents que sobreviuen impliquen un problema de salut, ja que no hi ha medicaments per a combatre’ls

Depuració, potabilització i descontaminació

La potabilització és el conjunt de processos que transformen les aigües naturals en aigües aptes per a l’ús humà (característiques físiques, químiques i biològiques que no representin un risc per a la salut). El tractament que es fa a les aigües naturals dependrà del seu estat original i de l’ús que se’n vulgui fer. Per a potabilitzar l’aigua es filtren els sòlids, es deixa que les partícules en suspensió decantin i s’hi afegeix clor per a desinfectar-la.

La depuració és el tractament al qual se sotmeten les aigües residuals procedents de zones agrícoles, poblacions, indústries, etc… després d’usar-les perquè recobrin les seves propietats naturals abans de retornar-les a la natura. Aquest procés es duu a terme en les centrals depuradores. Inicialment s’hi fa una depuració física, que inclou un pretractament per a eliminar les partícules grolleres, els olis i greixos i una decantació per a eliminar els fangs primaris. Després s’hi realitza una depuració biològica per a eliminar la contaminació orgànica, on hi ha una desinfecció per clor o radiació ultravioleta.

Per a descontaminar el medi aquàtic en primer lloc s’ha de fer un anàlisi de qualitat de les aigües en qüestió. Una vegada fet aquest, cal aïllar la font i després aplicar el mètode corresponent segons el contaminant. La principal diferència entre descontaminar una massa d’aigua en superfície o en el subsòl és el mostreig i el monitoreig del procés, ja que en el segon cas s’ha de fer amb pous i sondatges.  Alguns dels mètodes de descontaminació de les aigües subterrànies són: a) tractament amb co-solvents (injectant-los si és en un aqüífer) que són substàncies per tractar els compostos orgànics immiscibles, b) tractament amb tensioactius, que faciliten descontaminar els hidrocarburs (són molt tòxics); c) injecció de substàncies amb alt poder oxidant/o reductor segons el que calgui; d) afegint organismes que puguin biodegradar el contaminant; e) filtrant mecànicament les partícules més grans; f) adsorvint el carboni que elimina la matèria orgànica dissolta; i g) per intercanvi iònic. 

El problema de la manca d’aigua

L’aigua com a recurs es pot definir com a renovable o com a no renovable al mateix temps. D’una o altra definició depèn la zona del planeta a on es faci referència (amb un clima concret) i del tipus d’ús que se’n vulgui fer. A més a més, el canvi climàtic actual està provocant modificacions importants en el règim, distribució (temporal i espaial) i característiques de les pluges.

El problema de la manca d’aigua doncs apareix quan es trenca l’equilibri hídric i la demanda i ús d’aigua potable són superiors a la seva disponibilitat. És en aquest moment quan es passa a dir que el recurs és no renovable. És responsabilitat dels humans adaptar l’ús a la disponibilitat. Això es pot aconseguir amb accions quotidianes, com ara usar cisternes del lavabo amb doble càrrega, o fent un bon manteniment de canonades i aixetes, evitant banyeres i sense abusar de les activitats lúdiques.

Hom podria argumentar que hi ha molta aigua disponible al mar, però aquesta, degut a les seves característiques de salinitat, no pot ser usada directament, sinó que primerament se li ha de fer un tractament en plantes dessalinitzadores. Aquest tractament és costós energèticament (i per tant també econòmicament) i per tant és recurs que només s’usa en casos d’extrema sequera quan els embassaments estan a unes reserves molt baixes (<25% de capacitat), com és el cas de finals de novembre del 2017 i desembre on les plantes desalinitzadores produien set vegades més aigua dolça que en una situació normal.

Així doncs, per fer un ús responsable cal remuntar-se a l’apartat del cicle de l’aigua i prendre consciència que només es pot usar l’aigua existent en el sistema. Algunes propostes realitzades per alguns governs justament trenquen aquest equilibri, com pot ser el Plan Hidrológico Nacional on, per abastar zones on s’havia augmentat la demanda d’oci de forma artificial, s’estava disposat a trencar l’equilibri natural que funcionava en altres zones.

Tsunami del 22/12/2018 desencadenat per una esllavissada

Publicat el per
Respon
Un tsunami és una onada lliure transoceànica molt potent, de gran període (de 5 a més de 60 min), de gran velocitat de propagació (més de 950 km/h) i de gran longitud d’ona (> 100 km), imperceptible a la mar oberta (Diccionari de geologia, 1997).
Aquesta onada pot ser desencadenada per diversos fenòmens. Normalment, els tsunamis més devastadors són desencadenats per un terratrèmol, però hi ha altres causes. En el tsunami del 22 de desembre del 2018 que ha afectat la costa d’Indonèsia, concretament les illes de Sumatra i Java, tot apunta que l’origen de la onada ha estat una esllavissada submarina en un dels vessants del volcà Krakatoa.
Una esllavissada és un tipus de moviment de massa. Els moviments de massa tenen lloc quan la gravetat és major a les forces de fregament o de cohesió entre roques o sediments. Un dels paràmetres que es té en compte és el pendent del vessant, ja que com més gran sigui aquest, més gran és el component de la gravetat a favor del vessant.
Els volcans tenen associats pendents molt importants. Això, sumat a una desestabilització per culpa de petits moviments sísmics associats a l’erupció del volcà Krakatoa o a les explosions que hi tenen lloc, ha facilitat l’esllavissada.

Interessant explicació sobre fossilització

Publicat el per
Respon

Comparteixo un article del dia 18 de setembre publicat pel Royal Tyrrel Museum de Canadà. En aquest article es fa un bon resum divulgatiu (en anglès, això sí) sobre la fossilització. Amb l’ajuda de fotografies permet començar a entendre què són els fòssils i gràcies a quins processos s’han format

Article: Types of Fossilization: How Fossils Form

Les conseqüències dels terratrèmols

Publicat el per
Respon

Sovint no pensem que els terratrèmols són perillosos. I no ens equivoquem. Però el que encara són més perilloses són els fenòmens geològics que poden desencadenar. Un dels més habituals són els moviments de massa.

En aquestes imatges publicades a Facebook per “The Next California Earthquake” el dia 6 de setembre del 2018, es pot observar la quantitat d’esllavissades ocorregudes durant l’esdeveniment del 5 de setembre del 2018 a Hokkaido (M6,6).

Mineralogia

Publicat el per
Respon

Els minerals són un dels components de les roques, juntament amb, per exemple, els fòssils, la porositat o altres fragments de roques. En el cas de les roques metamòrfiques en són l’únic component.

Un mineral és un producte natural, sòlid, inorgànic i d’estructura cristal·lina i composició química definida. Tenint en compte aquesta definició: un diamant artificial, el petroli i l’òpal no són minerals.

Una roca per la seva part és un material d’origen natural, en estat sòlid, i formada per un o més minerals i opcionalment altres components formadors de roques no minerals (fòssils, porositat, vidre, fragments de roca, fluids, clasts, ciment i components orgànics) que presenta una homogeneïtat estadística (en detall no, ja que pot ser heterogènia).

Es coneixen gairebé 4000 minerals i cada any se n’identifiquen de nous. La majoria d’ells estan formats per vuit elements, que són els 8 elements que representen més del 98% en pes de l’escorça continental. Aquests elements són per ordre d’abundància: oxigen (46,6%), silici (27,7%), alumini (8,1%), ferro (5%), calci (3,6%), sodi (2,8%), potassi (2,6%) i magnesi (2,1%).

Classificació composicional dels minerals

Tal i com s’ha vist en l’apartat anterior, els dos elements més abundants en l’escorça són l’oxigen i el silici. Aquests dos elements tendeixen a combinar-se per a formar l’estructura del grup mineral més comú, els silicats, i que representa el 90% de l’escorça terrestre. És tant gran aquesta abundància respecte la resta de grups que la classificació dels minerals es pot dividir en silicats i en no silicats.

(degut a la manca de fotografies pròpies de tots aquests minerals, copio dos enllaços per a poder consultar les fotografies de tots els que es mencionen en aquesta entrada del blog: el primer és una galeria de minerals especialitzada en els minerals de Catalunya, i el segon és una col·lecció del 2008 on es poden consultar per nom)

  • Minerals silicats: Aquests minerals es caracteritzen per tetraedres de (SiO4)4- on en el centre hi ha un àtom de Si (a vegades substituït per un d’alumini). Els tetraedres poden unir-se a cations o bé unir-se entre ells pels vèrtexs (els àtoms d’oxigen). El tipus d’agrupació determina la relació entre els ions de Si i els ions d’O, el tipus d’estructura cristal·lina i els diferents grups de silicats.
    • Nesosilicats: els tetraedres queden units entre sí per forces iòniques gràcies a l’entrada de cations. Els principals minerals d’aquests grup són:
      • Olivina: forsterita Mg2SiO4 i fayalita Fe2SiO4
      • Granats
      • Andalusita, sil·limanita i cianita Al2SiO5
    • Sorosilicats: els tetraedres es disposen en parelles gràcies a compartir un àtom d’oxigen. Les parelles s’uneixen entre elles per cations. Ex. Epidota
    • Ciclosilicats: els tetraedres s’agrupen de 3, 4 o de 6 en 6. Els anells que formen s’uneixen entre sí gràcies als cations
      • Beril Al2Be3Si6O18
      • Turmalina
    • Inosilicats: els tetraedres es disposen formant cadenes senzilles o dobles gràcies a que per cada tetraedre hi ha dos àtoms d’oxigen compartits. Les cadenes queden unides entre elles per cations
      • Cadena simple: grup dels piroxens (augita): (Mg, Fe)SiO3
      • Cadena doble: grup dels amfíbols (hornblenda) Ca2(Mg,Fe)5Si8O22(OH)2
    • Fil·losilicats: els tetraedres es disposen en làmines, compartint cadascun d’ells tres àtoms d’oxigen. Les làmines queden unides entre sí gràcies a la presència de cations o molècules d’aigua.
      • Biotita
      • Moscovita
      • Clorita
      • Talc
      • Caolinita
      • Montmoril·lonita
      • Vermiculita
    • Tectosilicats: els tetraedres estan units pels quatre vèrtexs entre ells i per tant comparteixen els quatre àtoms d’oxigen. La xarxa que en resulta és tridimensional i els cations ocupen els espais buit de la xarxa
      • Quars
      • Feldspats (ortosa, anortòclasi, albita, oligòclasi, andesita, labradorita, anortita). Són els silicats més abundants de l’escorça terrestre, ja que configuren un 90% de les roques ígnies i metamòrfiques i el 10% de les sedimentàries.
      • feldspatoids (leucita, nefelina)

Estructura dels grups de minerals silicatats. Extret de: enllaç

  • Minerals no silicatats: aquí s’hi poden incloure tota la resta de minerals, que no estan formats per tetraedres de Si i O. La classificació d’aquests minerals es fa a partir de l’anió que tenen en comú. Curiosament, i tot i que només constitueixen el 8% de l’escorça terrestre, alguns d’ells són de gran interès econòmic.
    • Elements natius (elements simples): aquí hi ha metalls (Au, Pt, Ag, Cu i Fe), semimetalls (As, Sb, Bi) i no metalls (C diamant, C grafit, S). Per exemple, el cas de l’or, aquest s’associa a processos hidrotermals, on és insoluble i rebutjat per totes les estructures i s’acumula en esquerdes juntament amb el quars lletós
    • Carbonats: l’anió comú és el (CO3)2- i els minerals més importants del grup són:
      • Calcita CaCO3 que cristal·litza en el sistema trigonal
      • Dolomita CaMg(CO3)2
      • Aragonita CaCO3 que cristal·litza en el sistema ròmbic
      • Siderita, malaquita i atzurita
    • Halurs: on els anions són Cl-, F-, Br-, I- que s’uneixen amb metalls gràcies a enllaços iònics:
      • Halita NaCl
      • Fluorita CaF2
      • Silvita KCl
    • Sulfurs: són compostos de sobre i metalls sense oxigen. Els enllaços poden ser metàl·lics, covalents o iònics, però tenen en comú que cap dels minerals d’aquest grup és transparent
      • Acantita Ag2S
      • grup calcocita: calcocita Cu2S i bornita Cu2FeS4
      • grup pentlandita (Fe,Ni)9S8
      • grup galena PbS
      • Esfalerita ZnS
      • Pirrotita
      • Calcopirita
      • Estibina Sb2S3
      • Pirita FeS2
      • Marcassita FeS2
      • Arsenopirita FeAsS
    • Òxids: són molt abundants i són la combinació de l’oxigen amb els metalls de transició. Són opacs o translúcids, densos, durs i amb brillantor adamantina o semimetàl·lica:
      • Cuprita Cu2O
      • Períclasi MgO
      • Hematites Fe2O3
      • Magnetita Fe3O4
      • Corindó Al2O3
      • Cassiterita SnO2
      • Rutil TiO2
      • Ilmenita FeTiO3
      • Cromita FeCr2O4
      • Espinel·la MgAl2O4
      • Pirolusita MnO2
      • Uraninita UO2
    • Hidròxids: formats per un catió coordinat amb O i OH- i de baixa densitat. Són típics de medis de baixa temperatura (zones alteració hidrotermal, o de meteorització). Formen estructures iòniques i riques en metalls fàcils d’alliberar:
      • Brucita Mg(OH)2
      • Goethita FEOOH
      • Bauxita ALOOH
    • Sulfats: aquest grup es caracteritza per contenir anions (SO4)2- en enllaç iònic amb cations, fet que els dona una alta solubilitat (fins i tot a baixa temperatura). Es classifiquen en anhidres (grup anhidrita CaSO4, grup barita BaSO4, celestina SrSO4 i anglesita PbSO4) o hidratats (guix CaSO4*2H2O, epsomita)
    • Nitrats: si contenen un anió (NO3)–. Són minerals solubles, ja que l’enllaç amb el catió és iònic. Ex. nitre KNO3 (base per a la pòlvora)
    • Borats: on es formen enllaços iònics entre els cations Na, Ca, K, Sr, Fe, Mg i un anió BO4 i BO3
    • Altres: fosfats (apatita), arseniats, vanadats (vanadat d’urani), molibdats i wolframats

Classificació genètica

La gran varietat composicional i estructural dels minerals resulta en condicions concretes de cristal·lització. A continuació es classifiquen segons el seu ambient de formació:

  • Roques plutòniques: els minerals constituents s’han format a partir de la cristal·lització d’un magma. La majoria dels minerals són silicats, però també hi ha carbonats: quars, feldspat potàssic, plagiòclasi, nefelina, moscovita, biotita, amfíbols, piroxens, turmalina, granats, olivina
  • Roques metamòrfiques: són minerals metamòrfics aquells que nucleen i creixen gràcies a un increment de la pressió i la temperatura: amfíbols, piroxens, feldspat, quars, moscovita, biotita, clorita, andalusita, sil·limanita, cianita, estaurolita, talc, granats
  • Roques sedimentàries: inclouen roques que la seva formació està associada a processos exògens, això inclou les roques detrítiques (acumulació de sediments i fragments de roques preexistents), carbonatades, evaporítiques, bioquímiques. Aquesta varietat genètica implica que les roques sedimentàries contenen tots els minerals formats també en altres condicions. A més les roques sedimentàries poden estar formades per un únic mineral, per exemple el guix, la calcita (calcària), halita, etc…
    • Roques detrítiques: qualsevol mineral, tot i que destaquen els silicats, com el quars i els minerals de les argiles
    • Roques carbonatades: calcita, dolomia i aragonita
    • Roques evaporítiques: halita, silvita, carnal·lita, guix, anhidrita
  • Zones d’alteració hidrotermal on l’aigua calenta i la composició de les roques determinen els minerals que precipiten. Es formen silicats: clorita, serpentina, epidota i quars

Fluids hidrotermals, associats a aigües residuals magmàtiques. En aquests casos destaca la formació d’òxids (hematites) i sulfurs (cinabri, magnetita, esfalerita, galena, pirrotita, calcopirita, i pirita)

Usos dels minerals

En aquesta taula es poden observar alguns dels usos de minerals:

Mineral Element que se n’extreu Objectes i substàncies on s’emplea
Atzurita Coure (Cu) Pigment blau (pintures), joieria
Barita Bari (Ba) Pintura blanca, color verd dels focs artificials
Calcita Calci (Ca) Ciment, antiàcid (medicina), pasta de dents, maquillatge en pols
Calcopirita Coure (Cu) Peces de llautó (instruments de metall) o de bronze (campanes, monedes), cables
Cinabri Mercuri (Hg) Termòmetre analògic, làmpades fluorescents
Esfalerita Zinc (Zn) Peces de llautó (instruments de metall), desodorants, cremes solars
Fluorita Fluor (F) Tefló de les paelles, Gore-Tex, antidepressiu (medicina)
Galena Plom (Pb) Bateries, canonades
Guix Revestiment de parets, embenats (medicina)
Halita Sodi (Na) Sal de cuina
Hematites Ferro (Fe) Cotxes, eines, estructures, purpurina, pigment vermell (pintures)
Magnetita Ferro (Fe) Cotxes, eines, estructures, llimes d’ungles
Malaquita Coure (Cu) Pigment verd (pintures)
Moscovita Pastilles de fre (aïllant), extintor en pols, maquillatge, pintures d’ungles
Ortosa Vidre, porcellana de lavabo, cautxú
Pirolusita Manganés (Mn) Llaunes de refresc, piles alcalines, pigment negre (pintures)
Quars Silici (Si) Microxips, vidre, silicona, pasta de dents, paper de vidre
Silvina Potassi (K) Fertilitzant, pólvora
Sofre Sobre (S) Pesticida, cautxú
Talc Cautxú, blanquejant, pólvores de talc, pastilles (medicina), llaminadures
Wolframita Tungstè (W) Filaments bombetes tradicionals, punta de bolígrafs, broques i eines de tall

Les zones horàries respecte la longitud dels llocs

Publicat el per
Respon

En aquesta imatge es pot comprovar que a Catalunya compartim zona horària amb països com ara Albània.

Zones horàries estàndard del món; extret de: Link, domini públic)

No tinc res en contra Albània. Però agafo aquest país d’exemple perquè la seva capital (Tirana) es troba a una latitud (41º20’N) molt semblant a la de Barcelona (41º22’N) i, per tant, em va molt bé per a comparar qualsevol dia de l’any (no necessàriament durant els equinoccis, on tots els punts de la Terra gaudeixen de les mateixes hores de llum).

Resulta que, tot i compartir latitud, amb els habitants de Tirana ens separen 17º39′ de longitud. Aquesta diferència és la responsable que avui, dia 31/08, a Tirana la sortida del sol hagi ocorregut a les 06:06 i a Barcelona una hora i deu minuts més tard (07:16). Igualment passarà amb la posta de sol, entre les 19:15h i les 20:26h.

O ens emmarquem en la zona horària que toca per longitud (i no per relacions històriques), o deixem de pretendre compartir costums horaris i acceptem la nostra vida lligada a la llum!!!