L’erosió i transport pel vent

Els agents geològics externs, com ara el vent, són capaços d’erosionar i transportar fragments de roca. La dimensió màxima dels clasts que puguin mobilitzar depèn de l’energia de l’agent. En aquesta experiència es compara la mida de les partícules que es mouen en bufar amb una canyeta amb la mida de les partícules que es mobilitzen quan s’usa un assecador de cabells.

L’energia de l’assecador de cabells és clarament superior a la de la meva bufera. Consegüentment, la granulometria màxima que és erosionada i transportada també és molt més gran.

Erupció volcànica del Cumbre Vieja (La Palma, Islas Canarias)

Ara com ara, 18 de desembre, els científics donen per finalitzada l’erupció del volcà Cumbre Vieja a l’illa de La Palma. Han estat quasi tres mesos seguits d’erupció, fet que l’ha convertit en l’erupció més llarga registrada històricament en l’illa.

La veritat és que a l’inici no vaig pensar que durés tant, però al cap d’un mes em vaig proposar, mig de broma, que si pel Pont de la Puríssima l’erupció encara seguia activa, hi aniria. La veritat és que tenia moltes ganes de veure una erupció volcànica en directe, però el trajecte entre casa meva i La Palma era massa llarg per ser realitzat en poc més de les 48 hores reals que té un cap de setmana. Sense més remei, tocava esperar.

A finals de novembre, em vaig començar a plantejar que havia de prendre una decisió. M’hi va ajudar molt el fet que un exprofessor meu de la universitat hi va anar a recollir mostres i li vaig demanar consell. Un dels consells que em va donar va ser no volar directament a l’illa perquè l’aeroport cancel·lava els vols de tant en tant per culpa de la gran quantitat de cendra. També em va fer una llista dels millors miradors (no habilitats, clar, improvisats).

Us deixo en aquesta entrada, alguns dels vídeos que vaig fer des dels punts d’observació: Iglesia de Tajuya, carretera de San Nicolás, puerto de Tazacorte, montaña de Triana.

 

La tectònica de plaques

La tectònica de plaques és la teoria que permet explicar el moviment entre continents, la localització dels terratrèmols i volcans i la distribució del relleu de la Terra, entre altres fenòmens de la Terra.

Segons aquesta teoria, els 50-200 km més superficials de la geosfera són rígids i s’anomenen litosfera. La litosfera pot ser de dos tipus, la litosfera oceànica i la continental, que es diferencien entre elles per la composició i la potència (la litosfera oceànica és més prima).

La litosfera està dividida en fragments anomenats plaques. Aquestes plaques encaixen com un puzle i ocupen tota la totalitat de la superfície. Segons si aquestes plaques tendeixen a ajuntar-se, a separar-se o a lliscar lateralment, els límits entre elles es classifiquen en convergents, divergents i passius, respectivament.

A més, aquests tres tipus de límits es poden subdividir segons quin tipus de placa es trobi implicada en el límit, ja sigui oceànica com continental. Així, els límits convergents poden ser de tres tipus:

  • Arcs d’illes volcànics, si convergeixen dues plaques oceàniques
  • Arcs volcànics continentals, si convergeixen una oceànica i una continental
  • Serralades de col·lisió, si ho fan dues continentals

De la mateixa manera, els límits divergents poden ser:

  • Rifts continentals, si divergeixen dues plaques continentals
  • Dorsals oceàniques, si ho fan dues oceàniques

Una de les coses que més costen de visualitzar és el fet que el tipus de límit no és fix, sinó que els rifts continentals poden evolucionar a dorsal oceànica si en el trencament de la placa es comença a formar escorça oceànica. Un altre exemple seria com un arc volcànic continental pot acabar formant una serralada de col·lisió quan tota l’escorça oceànica ha subduït.

Puntes de fletxa i el sílex

Els humans cerquem recursos a la natura. En el nostre dia a dia no en som conscients, però és bo recordar-ho de tant en tant. I és que només fa uns quants milers d’anys (un segon comparat amb el temps geològic), els ganivets es construïen a partir de roques, concretament de sílex. Actualment, se’n pot trobar a vegades formant conglomerats.

El cicle de l’aigua

Aquest experiment permet veure els processos d’evaporació, condensació i precipitació, processos propis del cicle de l’aigua.

En aquest petit model del cicle de l’aigua (model parcial perquè no inclou el procés d’infiltració ni d’escolament superficial) també es pot observar que l’aigua de precipitació no és aigua salada, tot el contrari. Això explica per què la salinitat de l’aigua continental és molt més baixa que la de l’aigua dels mars i oceans.

Els aqüífers

Els aqüífers són formacions rocoses poroses i permeables. És en aquestes formacions on s’emmagatzema i circula l’aigua subterrània.

Els aqüífers es poden modelar analògicament amb materials com ara sorres i grava. En l’experiència que us proposo, uso unes esponges que justament compleixen els dos requisits necessaris per ser aqüífers: són poroses (tenen espais buits) i són permeables que vol dir que aquests espais buits es troben connectats entre ells.

Aquest model és útil per eliminar la creença errònia i popular que l’aigua (i també el petroli) es troben en bosses d’aigua.

La meteorització

El concepte de meteorització apareix molt freqüentment quan explico conceptes a classe. Normalment simplement els dic “ja en parlarem més endavant”. En aquest vídeo, improvisat, s’introdueix aquest concepte gràcies a l’exposició d’un exemple de l’efecte de la meteorització sobre un conglomerat

L’Est

S’acostuma a dir que el Sol surt per l’Est i es pon per l’Oest. Això només és una petita simplificació, ja que això només té lloc dos dies a l’any: els dos equinoccis, al voltant del 21 de març i del 21 de setembre. Els altres dies, el Sol surt pel nord-est (durant els mesos d’estiu) o pel sud-est (durant els mesos d’hivern).

Aquesta fotografia està realitzada el dia 21 de setembre del 2021 a Vilanova i la Geltrú. Aquesta fotografia doncs marca on és l’Est

La Terra paral·lela

Aquesta experiència me la van explicar fa anys, quan vaig treballar per Ciència en Acción. L’objectiu d’aquest experiment és observar les ombres i la seva evolució en qualsevol posició de la Terra. Per fer-ho, la Terra petita es col·loca de tal manera que la posició on siguem sigui a la part més alta. I després s’orienta cap al nord. A partir d’aquí només cal fer les observacions que vulguem!

Erupció a La Palma

El dia 19 de setembre es va iniciar l’erupció volcànica del volcà Cumbre Vieja. Avui ja en fa dues setmanes (exactes en publicar aquest article) i l’erupció segueix activa. En aquests quinze dies, les colades de lava han passat pel damunt d’unes mil cases i quilòmetres de vies de comunicació.

Les imatges que ens arriben de l’erupció són espectaculars, com aquesta feta per la missió Sentinel-2. Aquest projecte disposa de dos satèl·lits amb receptors de 13 bandes espectrals (enllaç de la pàgina web).


modified Copernicus Sentinel data (2021), processed by ESA, CC BY-SA 3.0 IGO

Alguns mitjans de comunicació l’han usat, però no han recalcat com és d’especial aquesta imatge. No ha estat fet amb una càmera de fotos normal. Les càmeres només poden rebre la mateixa informació espectral que reben els nostres ulls, les longituds d’ona del visible. Aquí, s’ha afegit informació de la banda infraroja (la longitud d’ona que emeten els cossos calents) per tal de reforçar la posició de la lava.