Aquest vídeo mostra l’exemple real de l’evolució de la panxa d’una dona embarassada durant el mateix embaràs i durant el postpart. A més, s’usa el mètode científic per a confirmar o desmentir la hipòtesi popular que diu que durant el segon embaràs, la panxa creix sobretot al principi.
Serà veritat….?
Una altra entrada al blog no relacionada amb la geologia. En aquest cas és l’edició en vídeo de les fotografies que vaig fer de la meva panxa durant l’embaràs de l’Ona i els dos primers mesos de postpart. Un total, nou mesos de fotografies sempre preses al mateix lloc. Les imatges en blanc corresponen a dies sense fotografia per algun motiu, però s’ha decidit deixar-los així per no alterar la línia temporal ni falsejar les dades.
20200322
Aquesta setmana…
… has completat la teva primera volta al Sol! L’has completat el dia 20 de març aproximadament a les dues i mitja de la nit (que aquest any és de traspàs). Ha estat un any carregat de tot: dubtes, pors i plors, cansament, noves experiències, descobriments, esgotament i semi-rendicions, riures, esbroncades, però sobretot de felicitat! Quan ens somrius, quan fas coses noves, quan veiem com vas creixent, com cada dia saps i saps fer més coses.
I amb això, dono per acabat aquest recull. Evidentment que d’ara endavant es produiran mil fets que seran dignes de ser escrits (sense anar més lluny, quan caminis, quan et surti la primera dent, quan mengis totalment sola sense llençar el plat a terra, quan parlis, però, sobretot, la teva reacció quan coneguis la teva germana i la vostra relació), però els recordarem d’una altra manera que també ens agradarà.
Que les teves properes 100 voltes al Sol siguin plenes de salut i de felicitat!
20200315
Aquesta setmana…
… has menjat sorra. O això era el millor que resumiria la setmana fins que vas fer sola 4 passos seguits (ara bé, com que no t’hi has tornat a animar, el més divertit segueix sent lo de la sorra). Com que no camines sola, però t’agrada anar dreta, t’acompanyem bastant d’una mà perquè et moguis i li agafis el gust de veure les coses per sobre dels 30 cm que et permet el gateig.
Un d’aquests dies passejant, vam fer una parada i et vam treure del cotxet perquè caminessis uns 10 metres pel carrer (fet molt emocionant també). El que més em va agradar va ser la teva curiositat per tot allò que trobaves per terra: paraves, t’acotaves, agafaves la fulla (per exemple) amb compte i me l’ensenyaves com la troballa més important del món acompanyada d’un somriure sincer.
Durant aquesta passejada vam arribar a les pistes d’atletisme a saludar a un amic que ens va insistir que et poséssim al sorral. La temptació era evident. La primera embranzida de menjar sorra va ser frenada pel papa, però va ser només una maniobra de distracció, ja que la que tenies a l’altra mà va arribar al seu objectiu un segon més tard. I immediatament, plors desconsolats. Filla, que posar-se sorra a la boca només ho fan els sedimentòlegs més experimentats per a conèixer la mida del gra….
Però sí, a part d’aquestes petites aventures, una tarda d’aquesta setmana et vam recolzar d’esquena a la paret i, per arribar fins a mi, vas aixecar els peus (fins aleshores només et deixaves caure com un llistó amb l’esperança d’arribar als braços d’algun o alguna salvadora). Tot és un inici! A veure si amb el confinament per culpa del Covid-19 (això ja t’ho explicaré més tard, perquè pots estar segura que sortirà als llibres d’història) tens temps de practicar força i, al final del confinament (que té pinta de ser molt llarg), podem fer curses pel passadís, amb el permís de la veïna de sota i el seu gos!
20200308
Aquesta setmana…
… has pujat sola les escales. Som els pitjors pares del món perquè t’hem incitat a pujar escales, pots pensar. Però no! La iniciativa ha estat completament teva. En general, et deixem que et moguis lliurement per les cases, vigilant sempre el que fas. En una d’aquestes exploracions controlades, vas anar cap al distribuïdor de casa els avis i vas començar a enfilar les escales (des del primer moment amb vigilància molt propera). I sí, sí, fins dalt de tot, malgrat relliscar en algun esglaó (quan reps algun cop o et fas mal, ho fas contenta sempre que aconsegueixis els teus objectius)
La pitjor part de la setmana han estat les discussions relacionades amb el menjar. A principis de setmana has estat malalta, fins al punt d’haver de quedar-te a casa en lloc d’anar a la llar, i a conseqüència d’això has perdut una mica el ritme dels àpats. Com que no et trobaves bé, hem estat permissius i a la nit només prenies biberó, i per berenar et donàvem algun dolç casolà. Una de les tardes post-malaltia, després de menjar galetes i de demanar-ne més per berenar, et vas negar a sopar la verdura. El papa i jo, que hem estat els reis de menjar malament, sobretot el papa que ha resistit tres dies davant d’un plat sense tocar-lo, tenim molt clar què és el que no podem permetre, però a la vegada som conscients que, tot i que entens el que et diem i el que vols, encara estàs lluny de poder raonar i, per tant, d’entendre un càstig. Això et va salvar d’anar a dormir sense sopar res, i vas prendre un biberó petit. Crec que vas entendre el missatge, perquè endemà vas sopar tot i molt bé.
20200301
Aquesta setmana…
… has dit la teva primera paraula. La veritat és que mai m’hagués imaginat que seria aquesta, i fa setmanes que te la sento dir i em resistia a creure que l’estiguessis dient amb sentit, però, a hores d’ara, no em queda més remei que fer-ho. La teva primera paraula, lluny de ser “mama”, o fins i tot m’hauria conformat amb “papa”, és un adverbi de lloc: AQUÍ. L’uses quan col·loques a lloc les joguines o quan encaixes alguna peça d’un joc, i sí, l’uses amb sentit. Suposo que tu sola has arribat a la conclusió que saber dir aquesta paraula és molt més útil que aprendre a dir “papa” o “mama”, ja que per a cridar-nos amb un “ah” en tens de sobres i et serveix per a tots dos, i per altres membres de la família. Per compensar-me que no has après a dir “mama”, alguns dies m’has aixecat la samarreta i m’has fet petarrufes a la panxa o m’has pentinat sense que jo t’ho demani. Algo és algo!
Aquesta setmana també has fet una cosa que m’ha deixat paradíssima. Una d’aquestes vegades que et treus primer la sabata dreta i, si no et fem prou cas, després el mitjó, et vaig dir que te’l tornessis a posar i em vas fer cas. El sorprenent és que no et vas limitar a col·locar-lo damunt del peu, sinó que curosament vas obrir-lo i hi vas posar els dits del peu. Sí, clar, no has acabat mai de posar-te’l sencer, però ningú t’ha ensenyat com s’ha d’obrir i això vol dir que ho has après per observació, i em sembla meravellós.
20200223
Aquesta setmana…
… Carnaval! Quina setmana més plena de colors, festes, músiques i olors per descobrir. A veure, segueixes tenint onze mesos i per tant has gaudit d’un carnaval adaptat: res de xatonades, ni d’arrivo, saltar a la comparsa o concert del vidalot. A canvi, a la llar vas fer una festa disfressada de pirata (el dia anterior hi vas anar de vaca), dissabte vas sortir a la tarda a fer el gamberro amb uns quants bordegassos, diumenge vas passejar-te pels carrers plens de caramels i dilluns vas escoltar els coros després de menjar-te tres pastanagues del caldo! Deu ni do… de poc t’has estat! Quina cara d’embadalida posaves quan la banda va començar a tocar a les competències musicals o amb les xarangues. Ho aplaudeixes tot plena d’entusiasme. I està clar que no has entés que has anat disfressada de vaca ni de pirata, ni perquè et posen per damunt aquest tros de roba vermella brodada amb serrell, però també és bonic veure’ns la cara d’entusiasme i d’embadalits als adults (sense anar més lluny, crec que aquest ha estat el millor Carnaval de l’avi Cèsar, crec que li ha agradat i tot, però no li direm que ho pensem!).
I aquesta setmana m’ha retornat a un any enrere, on em pensava que ja et tindria entre els braços i feia dos plans paral·lels per passar el carnaval, un amb tu i un sense tu. I de pensaments que tenia de coses que podien passar, he de reconèixer que em pensava que aquest carnaval ja caminaries, tindries alguna dent i em cridaries “mama”. En resum, no tinc ni la més remota idea de desenvolupament infantil!
20200216
Aquesta setmana…
… has menjat un plat de macarrons. Està clar que no t’he anat explicant fil per randa cadascun dels teus èxits alimentaris, però és que els macarrons són especials. Els macarrons són el millor plat del món, si se saben cuinar bé, és clar (i no és per res, però no crec que cap cuiner famós els pugui cuinar com feia la meva àvia)! La qüestió, o l’aventura, no està només en els macarrons en si mateixos, sinó que vam convidar-te a fer que te’ls mengessis tu amb cullera. Problema? La combinació gravetat-forma cilíndrica dels macarrons que te’ls feia rodolar cullera avall. Veient el fracàs, vam passar a la forquilla, això sí, ja no l’agafaves tu. Haurem d’anar practicant-ho tot. L’apunt graciós del dinar-experiment va ser que et vam dir que tenies la boca bruta i vas agafar el pitet i et vas netejar els llavis. Ets un pou de sorpreses.
20200209
Aquesta setmana…
… parlem de repeticions. I és que a qualsevol pedagog que em digui que la repetició no és útil per a aprendre li diré que s’equivoca. A còpia de repetir a mitja setmana ens vas deixar bocabadats perquè voluntàriament vas agafar una manteta i et vas posar a jugar a “On és l’Ona?”. I sí, sí, cada vegada que ho repetíem, tu pujaves la manteta fins a l’alçada del cap.
A base de repeticions també t’has fet una experta en encertat anelles al pal i treure-les, i tornar-les a posar, i així moltes vegades. I dia rere dia fent el mateix, ara ja ets capaç de col·laborar (estires la mà fins que la veus aparèixer al final de la màniga) amb el primer braç del body o de la jaqueta quan et vestim.
També has menjat sola àpats variats, no només cuquets, sinó també galetes, bajoques, truita, pa amb tomàquet i rosquilles casolanes fetes per la Rous. Estan boníssimes, i segurament sobresaturades de sucre per al teu petit cos. El que més em sorprèn d’això és que malgrat ser clarament dretana quan jugues o interactues, menges amb la mà esquerra.
Malauradament, aquesta setmana també ha passat un fet molt trist. El teu besavi Josep va morir dilluns (només en deixo constància perquè ara no ho entens). Com que estaves a règim d’arròs blanc i pastanaga per culpa d’unes cagarrines, no podies anar a la llar, i et vam dur a la cerimònia. Allà no vas ser conscient de res, però la teva mera presència va fer somriure la iaia Aurora, i això té molt mèrit.
20200202
Aquesta setmana…
… he hagut d’apartar coses de sobre els mobles. Què vol dir això? Doncs que ja ets capaç d’arribar a posar-te dreta sola allà on vols, com per exemple el moble de la tele (que en realitat la tele està penjada a la paret, hauria de dir-li moble de la PS). Fins i tot cap al final de setmana has estat capaç de desplaçar-te sola amb el suport dels mobles i el sofà. És molt divertit veure la cura amb què ho fas.
Aquesta setmana també puc parlar de les activitats “babyfriendly”. Ja fa mesos que som conscients que tot, tot, absolutament tot no es pot fer amb la companyia d’un nadó: no es pot fer caiac, o surf, o pujar un 3000m (no és que d’això últim en tingui ganes, però és un exemple). El que sempre fem és preguntar a aquelles activitats en què dubtem si és possible que ens hi acompanyis, i aquesta setmana, sorprenent-ment, ens has acompanyat a fer un Scaperoom familiar (si quan siguis gran ja no està de moda, ja t’explicaré en què consisteix). El problema ha estat que quan t’has despertat, una persona estava més pendent de tu que d’entendre les pistes i de resoldre l’enigma. Ara bé, també t’he de confessar, que sabíem que havies fet caca, i quan pocs minuts pel final, hem esperat a acabar el joc per canviar-te. Parlant de compartir coses, aquesta setmana també has dinat amb nosaltres, incloent-hi el menú de patata i bajoca!
Llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons, excepte en els apunts de geologia