Arxiu de l'autor: MARTA FERRATER GOMEZ

Aquesta setmana has obert un calaix de la cuina

Publicat el per
Respon

20191117

Aquesta setmana…

… has obert un calaix de la cuina. Estàvem els tres a la cuina. Per què? Doncs perquè ens agrada fer experiments familiars i aquest consistia en el fet que estiguessis present mentre cuinàvem el sopar. Tu ja estaves dutxada i havies sopat el teu biberó carregadet de cereals en pols i seies a la trona. Perquè no sentissis que et donàvem l’esquena, t’hem acostat al marbre (sí, és de granodiorita) a una zona on no podies cremar-te, ni tallar-te ni agafar res. Però sense comptar amb com estava de proper el calaix… I clar, el calaix ha estat la teva víctima. Quan l’has tingut obert, a més a més, t’hi has atansat a observar què hi havia dins. 

I vull deixar clar que no ha estat casualitat, perquè hem tancat el calaix i has repetit l’operació.

El més curiós és que uns amics ens van passar la setmana passada tot d’elements per a protegir els mobles del teu cap (no al revés) i per a evitar que obrissis coses. Jo en aquell moment no ho vaig veure com un “problema” pròxim, però ara tinc clar que va ser premonitori.

Aquesta setmana has jugat a destruir el puzle

Publicat el per
Respon

20191110

Aquesta setmana…

… has jugat a destruir el puzle, el puzle pensat perquè t’hi puguis desplaçar sense haver d’anar directament per les rajoles fredes (sobretot ara a l’hivern) i dures de casa. El plantejament era ideal en el cap d’uns pares primerencs que volen potenciar el teu moviment autònom: un lloc prou gran d’escuma per a estar protegida del fred i per a minimitzar les caigudes de cap.

Però, clar, “era” ideal. La realitat ha canviat molt des del primer dia que t’hi vam posar. Ara les 20 rajoles que constitueixen el puzle (col·locades normalment en quatre per cinc) ja no són un espai prou gran per a albergar els teus anhels de moviment (de moment només reptes com les serps i rodoles com les croquetes, és a dir, “reptation” i “rolling”, encara et falta una mica pel “saltation”; no facis gaire cas dels acudits de geòloga de la mama). També ha canviat molt la teva habilitat manual. Sí que és veritat que no es pot considerar encara que disposis de psicomotricitat fina, però en comparació amb la inexistent capacitat per agafar res de quan vas néixer, em deixes meravellada. És un d’aquells canvis que no passen d’un dia a l’altre, no es pot dir que un dia no siguis apta per agafar res i l’altre sí que ho siguis (i per això no hi ha de moment cap setmana dedicada a això), sinó que és una habilitat que es desenvolupa progressivament. Ara ja decideixes què vols agafar i la majoria de les vegades ho aconsegueixes després d’uns quants intents, encara que sigui un objecte “gran” (per a tu). L’únic problema és que vols agafar el puzle i mastegar-ne les dents, però entenc que no et puguis resistir a uns colors tan atractius!

Aquesta setmana t’hem donat per primera vegada un medicament

Publicat el per
Respon

20191103

Aquesta setmana…

… t’hem donat per primera vegada un medicament. Faré una explicació curta perquè a vegades em fa la sensació que les mares i els pares gaudeixen explicant amb pèls i senyals les malalties dels seus fills i filles. Bàsicament, feia molts dies que tenies mocs però no impedien que fessis vida normal, fins aquesta setmana, quan n’has tingut tants que t’ha costat dormir perquè no podies respirar (per sort no has tingut febre). A urgències ens van receptar un antihistamínic en una dosi baixíssima segons el prospecte i t’ha fet efecte. Com es dona medicament a un nadó? Doncs enganyant-lo, com en tantes altres coses: en obrir la boca per a beure del biberó o menjar de la cullera, et posem la cullera amb les gotes primer i ja està!

Aquesta setmana t’has tornat primmirada amb el menjar

Publicat el per
Respon

20191027

Aquesta setmana…

… t’has tornat primmirada amb el menjar. Ja feia uns quants dies que et costava berenar però com que aquella pediatra t’havia vist petita, et forçàvem i això resultava en escenes dramàtiques. Un dissabte, fins i tot, només havies menjat quan t’ho donava la Jana, però com que la Mercè deia que t’ho menjaves tot, doncs anàvem insistint, pensant que era culpa nostra.

Ens hem passat tota la setmana patint en pensar què passaria el cap de setmana si no volies menjar res si no hi havia la Mercè. Doncs ha estat un cap de setmana on hem arribat a conclusions sobre com menges. Dissabte vam descobrir que ets molt dropa menjant. Després de desistir de donar-te la barreja de cigrons i tomàquets amb la cullera, i amb tothom cansat, vaig optar per donar-te-la de beure directament de la carmanyola, i va funcionar! Per berenar va passar una cosa semblant. Rebutjaves de totes totes la fruita a bocins i el iogurt, però no li vas fer un lleig a aquelles barreges comercials que es mengen d’un tub.

Diumenge vam arribar a altres conclusions, altre cop relacionades amb les teves poques (o nul·les) ganes de berenar. Malgrat com de nerviosa em posa que no vulguis menjar, m’encanta com et comuniques sense parlar, la manera com estrenys els llavis i mous el cap a un costat; és encisador! Doncs en aquesta situació estaves davant d’una pruna boníssima, quan passejant per la cuina vas veure la cassola de samfaina acabada de coure dels avis i t’hi vas llençar de cap. En resum, que per a la pruna no tenies gana, però pel tomàquet, el carabassó, l’albergínia i la ceba sí. Bé, i per la pruna que et vaig colar a traïció.

Aquesta setmana has fet vaga i t’has manifestat

Publicat el per
Respon

20191020

Aquesta setmana…

… has fet vaga i t’has manifestat! Espero que quan siguis prou gran perquè puguis entendre què ha passat aquesta setmana, les coses vagin millor. Com de millor? Doncs mira, tan millor com que, quan es parli del futur en concentracions que volen unes condicions polítiques i legals diferents de les actuals, no tingui ganes de trencar a plorar en pensar en quin món t’hem fet néixer. 

Començo pel principi. Teòricament els estats haurien d’englobar tots aquells territoris que històricament tenen coses en comú i que volen respectar les seves diferències mútuament. A la pràctica això no és així i, per culpa de les guerres i interessos econòmics, els estats són més grans que les nacions i, en alguns casos, els estats no respecten les diferències entre nacions i per a poder-les controlar, les reprimeixen. 

A Catalunya fa anys que una part de la població vol constituir un estat propi no depenent d’un altre com el que passa actualment. Molts ciutadans pensen (pensem) que així es gestionaria millor l’economia, l’educació, les infraestructures i la cultura. A mesura que han anat passant els anys, la quantitat de gent que pensa així ha anat augmentant, sobretot perquè la manera de pensar dels catalans cada vegada és més diferent de la dels polítics de l’estat espanyol i això s’ha traduït en retallades en lleis i autogestió, menys inversions i més prohibicions. Quanta gent ho vol? Doncs no se sap del cert. 

Un grup de polítics catalans va pensar que seria convenient esbrinar-ho a través d’un referèndum. Van demanar permís al govern espanyol per a fer-lo, però aquest no els va deixar. Com que aquests polítics (en representació de gran part de la societat civil) estaven convençuts que calia fer-lo igualment, el van convocar pel dia 1 d’octubre del 2017. El govern espanyol va intentar amb tots els seus mitjans evitar-ho (per exemple, la violència), però la majoria dels ciutadans que ho vam voler, vam votar. Com que se’n van sortir, en aquests dos darrers anys, la justícia espanyola ha empresonat i jutjat els membres del govern català del 2017 i un parell d’activistes (els que no han estat empresonats és perquè van escapar a l’exili). Aquesta setmana han anunciat la sentència, que els condemna a molts anys de presó. Els castiguen perquè van organitzar un referèndum per saber l’opinió dels seus ciutadans, aquells a què representen, i, per tant, la seva obligació com a polítics. 

Evidentment, moltes persones (tant si volem que Catalunya sigui un nou estat independent, com si no) pensem que aquesta sentència és un càstig i crea precedent per a empresonar qualsevol altra manifestació pacífica futura (de qualsevol tema). La manera que tenim els ciutadans de queixar-nos és mitjançant manifestacions i vagues. I això estem fent. I així seguirem, perquè quan d’aquí a uns anys puguis entendre aquest escrit, les coses hagin canviat i la situació sigui tan diferent que no ho entenguis!

Aquesta setmana s’ha acabat la teta (i no només això)

Publicat el per
Respon

20191013

Aquesta setmana…

… s’ha acabat la teta (i no només això). Feia temps que volia donar-te independència de mi, i vaig decidir aguantar fins a la teva revisió pediàtrica dels sis mesos. La infermera que ens va tocar aquesta vegada no va semblar importar-li massa, malgrat que a l’estiu havia hagut d’entrar en grans negociacions amb la seva companya.

Donar-te el pit ha estat una experiència genial, potser perquè (exceptuant la mastitis que em va tenir a 39ºC de febre dos dies) tot ha anat perfecte. Et donava pit a demanda a l’hora que jo volia. Una nova metodologia en la qual la mare i la filla són felices!

Conec algunes mares que es resisteixen a què aquesta relació tan estreta arribi al seu final. Ho entenc. Fins llavors em feies petons i ara que ja no menges de mi, ja no em llepes. En el meu cas va ser fàcil. La setmana abans, a l’hora de sopar, vaig posar el biberó al costat del meu pit, i vés per on vas escollir el biberó. Sense drames.

Encara que m’hagués costat psicològicament, després de la visita al metge hem tingut altres preocupacions. Resulta que en les corbes de creixement, no estàs seguint la corba on estaves els primers mesos de vida. La doctora ens va fer entendre que estaves infra-alimentada i, per tant, hem passat uns dies forçant-te a menjar i creant situacions tenses. Per sort, una segona opinió mèdica ens ha dit que estàs bé, sana i forta i amb uns moviments i actituds propis d’una nena de 8 mesos. Sense anar més lluny, aquesta setmana t’has agafat al moble de la tele i t’has posat de genolls. Amb això, qui pot pensar que estàs dèbil?

Si el tema del menjar al final no ha creat angoixa, el que sí que ho ha fet és el dels mocs. A finals de setmana, la quantitat de mocs que tens t’impedia descansar completament a la nit. Per això diumenge abans d’anar a dormir t’hem torturat (o això pensen els veïns arran dels teus plors i crits) amb aigua de mar a raig i aspirador de mocs. Ets tan petita i tan indefensa que se’ns trenca el cor quan et veiem lluitar per escapar-te’n, però t’ho prometem, és pel teu bé!

Aquesta setmana has anat a la pelu

Publicat el per
Respon

20191006

Aquesta setmana…

… has anat a la pelu. Què curiós oi? L’escurçament en castellà de peluquería és pelu, però en català seria molt estrany usar perru. Bé, anem al gra. Des que vas néixer, el comentari més habitual sobre el teu aspecte ha estat referent als teus cabells.

Que si quina melena, que si quina cabellera, que si que metxudeta, que si “pelona” (per cert, mal usat, perquè vol dir justament el contrari), que si se li cauran d’aquí poc, que si te’ls hauríem de tallar perquè et fan calor, etc. A tothom li sorprenien els teus cabells perquè els comparava amb els dels seus nadons. Però per mi, els nadons tenen molt de cabell, perquè tu (i sí, potser la Laura de petita) ets el meu referent. En el sentit que els altres bebès són calbs.

El cas és que després de sis mesos, vam arribar a la conclusió que havia arribat el moment de tallar-te una mica les puntes. Sí, hi havia qui opinava que t’havíem de rapar, però aquest tema ja ha estat debatut altres setmanes. És curiós, a mi m’agrada dur els cabells curts perquè em són còmodes de dur i de cuidar, i en canvi, no em molestava fer-te cues. Crec que el principal motiu és que et proporcionen un aspecte propi d’una nena més gran.

El dia en sí no vaig venir a la pelu. I crec que és millor perquè hauria patit una mica. El papa t’hi va acompanyar ben carregat de ninos i joguines per distreure’t i mantenir-te quieta. I la perruquera també va demostrar tenir les seves tècniques recollides amb anys d’experiència. I hauria patit en va, perquè tot va anar molt bé i vas tornar a casa amb menys cabells al cap i un paquetet embolicat amb paper d’alumini. En un primer moment i vaig dir al papa que era una ximpleria, però després hi he reflexionat i em farà gràcia guardar uns cabells que vaig tenir dins de la panxa. Quina sensació més estranya…

Aquesta setmana no has parat de fer patarrufes

Publicat el per
Respon

20190929

Aquesta setmana…

… no has parat de fer patarrufes. Que macos i maques sou els nens i les nenes quan apreneu a fer patarrufes, els adults no podem deixar de mirar-vos i d’animar que seguiu fent-ho. Les festes que us fem són equivalents a les que ens fem entre nosaltres quan acabem uns estudis.

Les petarrufes, però, no són una fita aïllada en un món on es permet que els nadons facin unes coses que fetes per adults són antihigièniques, o impliquen un comportament de mala educació. Tocar les coses plenes de baves, estirar dels cabells, llepar qualsevol cosa que es tingui a les mans o acabar amb menjar a les celles.

És com veure a algú fent caca. Ni ens passa pel cap que això pugui passar, i no es conceben les cases sense portes als lavabos. En canvi, quan fas caca és genial. Fins i tot comptem les vegades i la quantitat que en fas al dia. És una manera de saber que estàs sana.

Aquesta setmana t’hem vestit de rosa i t’hem deixat tancada al cotxe

Publicat el per
Respon

20190922
Aquesta setmana…
… t’hem vestit de rosa i t’hem deixat tancada al cotxe. Dissabte vas assistir a la teva primera boda. Les bodes: gran esdeveniment social digne d’estudi i molt valuós antropològicament parlant. Una de les característiques més curioses que presenten és la necessitat que hi té la gent d’arreglar-se, vestir-se bé, anar incòmode, disfressar-se (això literal a la dels papes), digues-li com vulguis. Tu no vas ser menys: vestit rosa amb una cinta al voltant de la cintura (se’l va posar la tieta Laura), cinta al cap amb floretes (tunejada per l’àvia Rous), jersei blanc (regalat per la tieta besàvia Maria Rosa) i els peücs fets per la mama de la Marina. Una combinació molt adient i, per anar al gra, molt cursi! Mentres et vestia m’auto-feia gràcia… en fi!
Però no, els mossos no et van salvar de dins del cotxe blau amb aquestes pintes. De fet, el papa i la mama et van deixar tancada per culpa de la manca de comunicació (i perquè el sistema de tancament del Renault és una caca!!!) quan estaven a punt de marxar cap a adoctrinar-te a la manifestació de la Diada. Sí, això és la setmana passada, que no m’hi va cabre a l’escrit.
I ja que parlem dels pares de l’any, aquesta setmana has complert mig any de vida i un mes des que menges sòlid. En aquest sentit, hauries d’haver tastat com a màxim 15 aliments (dos dies entre nou i nou aliment): plàtan, paraguai, poma, meló, síndria, pruna, pera, préssec, patata, pastanaga, carabassó, carabassa, bajoca, ou, cigrons, pollastre, arròs, pa. Bé, sí, n’hi ha 18. Per això el comentari de “pares de l’any”. I a la boda en vam afegir dos més de cop, però ara ja podràs menjar sofregits!

Aquesta setmana a la llar d’infants

Publicat el per
Respon

20190915

Aquesta setmana…

… a la llar d’infants. Feia uns quatre mesos que sabia que arribaria aquest moment. A mitjans d’abril (tenies un mes), uns amics ens van preguntar si ens trobaríem a les portes obertes de les llars d’infants. Va ser un xoc molt fort. Fins a aquell moment no m’havia plantejat com organitzaríem la família quan tornés a treballar, i suposo que encara no m’ho volia plantejar. Eres tan petita, amb prou feines et movies i et veia massa indefensa per allunyar-me de tu…. Així i tot, em vaig tranquil·litzar en entrar en el Gavot. No t’hi volia deixar encara, però va ser l’inici d’interioritzar que hi estaries bé (tot i no tenir-ne d’idea, però sobre educació tothom opina, perquè em va agradar l’espai i les professionals). Al cap d’un mes vam fer la preinscripció i al cap d’un mes més la matrícula.

I finalment, aquesta setmana ha arribat el dia de dur-t’hi a tu per primer cop i tota la resta de “fato”: bolquers, roba de recanvi, fotos, etc. També s’han de firmar papers i estar alerta per si se t’hi ha d’apuntar al menjador o no. És a dir, més feina de concentració materna! 

El primer dia hi vas passar una hora amb l’avi i l’endemà, la Laura i jo t’hi vam deixar. I no, no em va fer pena. Estava ja molt conscienciada després de tants mesos pensant-hi i preparant-ho tot. A la Laura sí que li’n va fer, però no sabria dir-te si era per separar-se de tu o perquè ella també s’hi volia quedar.

Per cert, sobre el tema de conèixer-te cada dia millor, puc dir que ja sé quan tens caca: remugues i mous les cames amb ràbia. Per a confirmar la meva teoria, et vaig portar al vàter, i sí, tenia raó.