20200301

Aquesta setmana…

… has dit la teva primera paraula. La veritat és que mai m’hagués imaginat que seria aquesta, i fa setmanes que te la sento dir i em resistia a creure que l’estiguessis dient amb sentit, però, a hores d’ara, no em queda més remei que fer-ho. La teva primera paraula, lluny de ser “mama”, o fins i tot m’hauria conformat amb “papa”, és un adverbi de lloc: AQUÍ. L’uses quan col·loques a lloc les joguines o quan encaixes alguna peça d’un joc, i sí, l’uses amb sentit. Suposo que tu sola has arribat a la conclusió que saber dir aquesta paraula és molt més útil que aprendre a dir “papa” o “mama”, ja que per a cridar-nos amb un “ah” en tens de sobres i et serveix per a tots dos, i per altres membres de la família. Per compensar-me que no has après a dir “mama”, alguns dies m’has aixecat la samarreta i m’has fet petarrufes a la panxa o m’has pentinat sense que jo t’ho demani. Algo és algo!

Aquesta setmana també has fet una cosa que m’ha deixat paradíssima. Una d’aquestes vegades que et treus primer la sabata dreta i, si no et fem prou cas, després el mitjó, et vaig dir que te’l tornessis a posar i em vas fer cas. El sorprenent és que no et vas limitar a col·locar-lo damunt del peu, sinó que curosament vas obrir-lo i hi vas posar els dits del peu. Sí, clar, no has acabat mai de posar-te’l sencer, però ningú t’ha ensenyat com s’ha d’obrir i això vol dir que ho has après per observació, i em sembla meravellós.