La tectònica de plaques

La tectònica de plaques és la teoria que permet explicar el moviment entre continents, la localització dels terratrèmols i volcans i la distribució del relleu de la Terra, entre altres fenòmens de la Terra.

Segons aquesta teoria, els 50-200 km més superficials de la geosfera són rígids i s’anomenen litosfera. La litosfera pot ser de dos tipus, la litosfera oceànica i la continental, que es diferencien entre elles per la composició i la potència (la litosfera oceànica és més prima).

La litosfera està dividida en fragments anomenats plaques. Aquestes plaques encaixen com un puzle i ocupen tota la totalitat de la superfície. Segons si aquestes plaques tendeixen a ajuntar-se, a separar-se o a lliscar lateralment, els límits entre elles es classifiquen en convergents, divergents i passius, respectivament.

A més, aquests tres tipus de límits es poden subdividir segons quin tipus de placa es trobi implicada en el límit, ja sigui oceànica com continental. Així, els límits convergents poden ser de tres tipus:

  • Arcs d’illes volcànics, si convergeixen dues plaques oceàniques
  • Arcs volcànics continentals, si convergeixen una oceànica i una continental
  • Serralades de col·lisió, si ho fan dues continentals

De la mateixa manera, els límits divergents poden ser:

  • Rifts continentals, si divergeixen dues plaques continentals
  • Dorsals oceàniques, si ho fan dues oceàniques

Una de les coses que més costen de visualitzar és el fet que el tipus de límit no és fix, sinó que els rifts continentals poden evolucionar a dorsal oceànica si en el trencament de la placa es comença a formar escorça oceànica. Un altre exemple seria com un arc volcànic continental pot acabar formant una serralada de col·lisió quan tota l’escorça oceànica ha subduït.

Puntes de fletxa i el sílex

Els humans cerquem recursos a la natura. En el nostre dia a dia no en som conscients, però és bo recordar-ho de tant en tant. I és que només fa uns quants milers d’anys (un segon comparat amb el temps geològic), els ganivets es construïen a partir de roques, concretament de sílex. Actualment, se’n pot trobar a vegades formant conglomerats.

El cicle de l’aigua

Aquest experiment permet veure els processos d’evaporació, condensació i precipitació, processos propis del cicle de l’aigua.

En aquest petit model del cicle de l’aigua (model parcial perquè no inclou el procés d’infiltració ni d’escolament superficial) també es pot observar que l’aigua de precipitació no és aigua salada, tot el contrari. Això explica per què la salinitat de l’aigua continental és molt més baixa que la de l’aigua dels mars i oceans.

Els aqüífers

Els aqüífers són formacions rocoses poroses i permeables. És en aquestes formacions on s’emmagatzema i circula l’aigua subterrània.

Els aqüífers es poden modelar analògicament amb materials com ara sorres i grava. En l’experiència que us proposo, uso unes esponges que justament compleixen els dos requisits necessaris per ser aqüífers: són poroses (tenen espais buits) i són permeables que vol dir que aquests espais buits es troben connectats entre ells.

Aquest model és útil per eliminar la creença errònia i popular que l’aigua (i també el petroli) es troben en bosses d’aigua.