Arxiu mensual: octubre de 2019

Aquesta setmana has fet vaga i t’has manifestat

Publicat el per
Respon

20191020

Aquesta setmana…

… has fet vaga i t’has manifestat! Espero que quan siguis prou gran perquè puguis entendre què ha passat aquesta setmana, les coses vagin millor. Com de millor? Doncs mira, tan millor com que, quan es parli del futur en concentracions que volen unes condicions polítiques i legals diferents de les actuals, no tingui ganes de trencar a plorar en pensar en quin món t’hem fet néixer. 

Començo pel principi. Teòricament els estats haurien d’englobar tots aquells territoris que històricament tenen coses en comú i que volen respectar les seves diferències mútuament. A la pràctica això no és així i, per culpa de les guerres i interessos econòmics, els estats són més grans que les nacions i, en alguns casos, els estats no respecten les diferències entre nacions i per a poder-les controlar, les reprimeixen. 

A Catalunya fa anys que una part de la població vol constituir un estat propi no depenent d’un altre com el que passa actualment. Molts ciutadans pensen (pensem) que així es gestionaria millor l’economia, l’educació, les infraestructures i la cultura. A mesura que han anat passant els anys, la quantitat de gent que pensa així ha anat augmentant, sobretot perquè la manera de pensar dels catalans cada vegada és més diferent de la dels polítics de l’estat espanyol i això s’ha traduït en retallades en lleis i autogestió, menys inversions i més prohibicions. Quanta gent ho vol? Doncs no se sap del cert. 

Un grup de polítics catalans va pensar que seria convenient esbrinar-ho a través d’un referèndum. Van demanar permís al govern espanyol per a fer-lo, però aquest no els va deixar. Com que aquests polítics (en representació de gran part de la societat civil) estaven convençuts que calia fer-lo igualment, el van convocar pel dia 1 d’octubre del 2017. El govern espanyol va intentar amb tots els seus mitjans evitar-ho (per exemple, la violència), però la majoria dels ciutadans que ho vam voler, vam votar. Com que se’n van sortir, en aquests dos darrers anys, la justícia espanyola ha empresonat i jutjat els membres del govern català del 2017 i un parell d’activistes (els que no han estat empresonats és perquè van escapar a l’exili). Aquesta setmana han anunciat la sentència, que els condemna a molts anys de presó. Els castiguen perquè van organitzar un referèndum per saber l’opinió dels seus ciutadans, aquells a què representen, i, per tant, la seva obligació com a polítics. 

Evidentment, moltes persones (tant si volem que Catalunya sigui un nou estat independent, com si no) pensem que aquesta sentència és un càstig i crea precedent per a empresonar qualsevol altra manifestació pacífica futura (de qualsevol tema). La manera que tenim els ciutadans de queixar-nos és mitjançant manifestacions i vagues. I això estem fent. I així seguirem, perquè quan d’aquí a uns anys puguis entendre aquest escrit, les coses hagin canviat i la situació sigui tan diferent que no ho entenguis!

Aquesta setmana s’ha acabat la teta (i no només això)

Publicat el per
Respon

20191013

Aquesta setmana…

… s’ha acabat la teta (i no només això). Feia temps que volia donar-te independència de mi, i vaig decidir aguantar fins a la teva revisió pediàtrica dels sis mesos. La infermera que ens va tocar aquesta vegada no va semblar importar-li massa, malgrat que a l’estiu havia hagut d’entrar en grans negociacions amb la seva companya.

Donar-te el pit ha estat una experiència genial, potser perquè (exceptuant la mastitis que em va tenir a 39ºC de febre dos dies) tot ha anat perfecte. Et donava pit a demanda a l’hora que jo volia. Una nova metodologia en la qual la mare i la filla són felices!

Conec algunes mares que es resisteixen a què aquesta relació tan estreta arribi al seu final. Ho entenc. Fins llavors em feies petons i ara que ja no menges de mi, ja no em llepes. En el meu cas va ser fàcil. La setmana abans, a l’hora de sopar, vaig posar el biberó al costat del meu pit, i vés per on vas escollir el biberó. Sense drames.

Encara que m’hagués costat psicològicament, després de la visita al metge hem tingut altres preocupacions. Resulta que en les corbes de creixement, no estàs seguint la corba on estaves els primers mesos de vida. La doctora ens va fer entendre que estaves infra-alimentada i, per tant, hem passat uns dies forçant-te a menjar i creant situacions tenses. Per sort, una segona opinió mèdica ens ha dit que estàs bé, sana i forta i amb uns moviments i actituds propis d’una nena de 8 mesos. Sense anar més lluny, aquesta setmana t’has agafat al moble de la tele i t’has posat de genolls. Amb això, qui pot pensar que estàs dèbil?

Si el tema del menjar al final no ha creat angoixa, el que sí que ho ha fet és el dels mocs. A finals de setmana, la quantitat de mocs que tens t’impedia descansar completament a la nit. Per això diumenge abans d’anar a dormir t’hem torturat (o això pensen els veïns arran dels teus plors i crits) amb aigua de mar a raig i aspirador de mocs. Ets tan petita i tan indefensa que se’ns trenca el cor quan et veiem lluitar per escapar-te’n, però t’ho prometem, és pel teu bé!

Aquesta setmana has anat a la pelu

Publicat el per
Respon

20191006

Aquesta setmana…

… has anat a la pelu. Què curiós oi? L’escurçament en castellà de peluquería és pelu, però en català seria molt estrany usar perru. Bé, anem al gra. Des que vas néixer, el comentari més habitual sobre el teu aspecte ha estat referent als teus cabells.

Que si quina melena, que si quina cabellera, que si que metxudeta, que si “pelona” (per cert, mal usat, perquè vol dir justament el contrari), que si se li cauran d’aquí poc, que si te’ls hauríem de tallar perquè et fan calor, etc. A tothom li sorprenien els teus cabells perquè els comparava amb els dels seus nadons. Però per mi, els nadons tenen molt de cabell, perquè tu (i sí, potser la Laura de petita) ets el meu referent. En el sentit que els altres bebès són calbs.

El cas és que després de sis mesos, vam arribar a la conclusió que havia arribat el moment de tallar-te una mica les puntes. Sí, hi havia qui opinava que t’havíem de rapar, però aquest tema ja ha estat debatut altres setmanes. És curiós, a mi m’agrada dur els cabells curts perquè em són còmodes de dur i de cuidar, i en canvi, no em molestava fer-te cues. Crec que el principal motiu és que et proporcionen un aspecte propi d’una nena més gran.

El dia en sí no vaig venir a la pelu. I crec que és millor perquè hauria patit una mica. El papa t’hi va acompanyar ben carregat de ninos i joguines per distreure’t i mantenir-te quieta. I la perruquera també va demostrar tenir les seves tècniques recollides amb anys d’experiència. I hauria patit en va, perquè tot va anar molt bé i vas tornar a casa amb menys cabells al cap i un paquetet embolicat amb paper d’alumini. En un primer moment i vaig dir al papa que era una ximpleria, però després hi he reflexionat i em farà gràcia guardar uns cabells que vaig tenir dins de la panxa. Quina sensació més estranya…

Aquesta setmana no has parat de fer patarrufes

Publicat el per
Respon

20190929

Aquesta setmana…

… no has parat de fer patarrufes. Que macos i maques sou els nens i les nenes quan apreneu a fer patarrufes, els adults no podem deixar de mirar-vos i d’animar que seguiu fent-ho. Les festes que us fem són equivalents a les que ens fem entre nosaltres quan acabem uns estudis.

Les petarrufes, però, no són una fita aïllada en un món on es permet que els nadons facin unes coses que fetes per adults són antihigièniques, o impliquen un comportament de mala educació. Tocar les coses plenes de baves, estirar dels cabells, llepar qualsevol cosa que es tingui a les mans o acabar amb menjar a les celles.

És com veure a algú fent caca. Ni ens passa pel cap que això pugui passar, i no es conceben les cases sense portes als lavabos. En canvi, quan fas caca és genial. Fins i tot comptem les vegades i la quantitat que en fas al dia. És una manera de saber que estàs sana.