20190804

Aquesta setmana….

… has anat en avió a un altre país, Escòcia. Per a aquells que estan acostumats a viatjar, no és una fita gaire important, però per a uns pares primerencs és un fet molt significatiu: és el primer cop que hem viatjat lluny amb una tercera persona al càrrec nostre, i s’ha d’estar concentrat.

Abans de començar el viatge, et vam fer targeta sanitària i DNI. El teu DNI m’encanta: a diferència de la regla general, surts maquíssima a la foto (malgrat es vegin els meus dits subjectant-te perquè encara no se t’aguantava el cap quan la vam fer) i la teva firma són tres guionets. Llàstima que caduqui d’aquí a dos anys.

Una vegada comença el viatge, tot és nou i lent. Mai ens havíem fixat que en els aeroports, les famílies tenen files especials per a passar el control de seguretat i hi ha un protocol estricte (que si ara passa un per l’arc mentre l’altre aguanta al nadó, que si després es passen el nadó i llavors passa l’altre, que si miren si portem droga al cotxet, etc). A l’hora d’embarcar, una noia ha llençat el cotxet des d’una alçada d’un pis i ens ha dit que el trobaríem a la cinta dels equipatges (a la tornada a BCN no estava a la cinta que corresponia al número de vol, sinó a una altra destinada a equipatges especials; ens ha costat 20 minuts i un bon “susto” trobar el cotxet, encara bo que teníem fe que si ens l’havien robat, ens el tornarien)! Tampoc havíem observat mai un nadó dalt de l’avió i ens han fet un curset accelerat: has de seure a la nostra falda, amb un cinturó enganxat al nostre, tenim una armilla salvavides extra i sabem què fer en cas d’emergència. A més, durant l’enlairament i l’aterratge has d’estar mamant per evitar que els canvis de pressió et facin mal a les oïdes. I encara sort que, durant el vol, has dormit les tres hores seguides, perquè a l’hora de buscar els nostres seients, alguns dels altres viatgers ens han mirat amb desconfiança i amb cara de “mecagun ronda, que no ens deixarà dormir”.

Al destí, cal tenir en compte si posen bressol o no en els hotels i quan es visita la ciutat, cal anar esquivant escales i aprofitant totes les rampes possibles (bé, això també passa a casa). Com que encara no saps seure, en els restaurants hem de dinar per torns i sempre preguntar si el cotxet no molesta (també com a casa). No tot és negatiu, però. En un “free tour” per Edimburg hem pogut marxar a mitges (vam donar propina) al·legant que estaves cansada, però en realitat el tio era un complet inepte. 

Pel papa i la mama és una súper aventura i, per a tu, ni un record. Tot i el sidral que representa viatjar amb tu i els canvis d’hàbits que implica (que s’ha de dir que fem encantats), segur que quan siguis gran em diràs que no et va valdre la pena perquè no et vas adonar de res.