Arxiu mensual: agost de 2019

Aquesta setmana has menjat patata bullida

Publicat el per
Respon

20190825

Aquesta setmana…

… has menjat patata bullida. I pastanaga bullida. I plàtan. Ja feia temps que ens moríem de ganes de donar-te menjar i et deixàvem xuperretejar fruites o llimona, però actualment (i sempre tenint en compte la moda del moment), no s’aconsella cap aliment que no sigui la llet fins al sisè mes de vida. Igualment, un mes endarrere, vam parlar amb la pediatra i, a canvi de no donar-te llet de fórmula per la meva negativa d’usar un extractor de llet (i amb vistes que al setembre començo a treballar), ens va donar permís per avançar la introducció d’altres aliments amb la condició que fossis capaç d’aguantar una estona amb l’esquena recta asseguda.

La moda actuals (altra vegada) incita a donar trossos grans i a permetre que el nadó se’ls posi a la boca ell mateix, però no ens acaba de convèncer, perquè encara no tens gaire clar on tens la boca i ens fa por que t’ennueguis. Tot i no voler seguir aquesta moda d’entrada, vam pensar que seria bonic que notessis textures, i per això vam xafar la patata amb la forquilla. Però així i tot, vam ser massa optimistes. Penso que això dels trossos deu funcionar a les bones mares, aquelles que s’extreuen llet i esperen que el nadó compleixi el mig any de vida per a donar-los més aliments. Per a la pastanaga i el plàtan ens hem passat a la batedora, però ja anirem triturant menys amb el temps. 

El sidral que es munta és significatiu (amb lo fàcil que era acostar-te al pit a qualsevol lloc, fins i tot dins d’esglésies): hi ha menjar al pitet, a la trona, a la taula, a terra, a la teva cara, i potser, i només potser, a la teva boca. No saps engolir. Fins ara, engolies traient la llengua, i clar, ara el mecanisme és totalment diferent. Si això no fos poc, dedueixo que no acceptes massa que jo et doni menjar. Ho deus considerar una alta traïció. Per quins set sous et dono altres coses, amb lo bona que em surt la llet “teta-made”?

Recuperant la qüestió de si una fracció entra o no a la boca i a l’estómac, aquesta la vam resoldre al cap de dos dies. Correcte, amb la caca. És súper emocionant saber que menges i et senta bé. La setmana que ve, carabassó, paraguai i meló (a poc a poc, que després de donar un aliment nou, cal esperar dos dies a donar el següent).

Aquesta setmana te’m tires als pits

Publicat el per
Respon

20190818

Aquesta setmana…

… te’m tires als pits. No sé com ha passat, però aquesta setmana m’he adonat que tens prou força al tòrax i prou consciència d’on ve el teu aliment. Un dia, just mentre preparava un pit (obrint la sempre atractiva finestreta dels no menys atractius sostenidors de lactància), t’hi vas abocar. Verb molt adient, perquè la part del cos que encapçalava la comitiva era la boca: ben oberta i amb la llengua fora. Quin desfici.

Després d’aquest primer moment, les següents preses han inclòs moments experimentals, comprovant si la reacció entre pit i pit era la mateixa, si et queixaves més o menys si mantenia la samarreta més estona aixecada sense fer més passos, gravant-ho, allunyant-te una mica més del pit per a observar si la reacció era la mateixa, etc.

Ho sento, em fa molta gràcia aquest instint teu! És tan animal, tan espectacularment natural i a la vegada increïble… Em produeix sentiments molt semblants als que em va produir el primer cop que vas mamar. No sabies ni on eres, ni qui eres, ni què passava, ni qui era jo, ni tan sols eres capaç de coordinar el moviment de cap part del cos, però vas mamar. Ningú t’ho va explicar. I no és un moviment fàcil, el moviment de la llengua és molt concret, però ho vas fer. És genial! M’encanta! Visca la natura i tu!

Aquesta setmana has anat en autocaravana

Publicat el per
Respon

20190811

Aquesta setmana…

… has anat en autocaravana. Val, d’acord, això no és una fita del teu desenvolupament psicomotriu, però em fa molta il·lusió d’explicar perquè a diferència de la majoria de primeres vegades, aquesta coincideix amb la del papa i meva. 

Seré sincera, anar amb autocaravana a l’agost per Escòcia és una pijada, un capritx que feia temps que teníem present. I com totes les pijades, és cara. Però al final de la setmana, he de reconèixer que han estat diners molt ben gastats perquè ens han donat una comoditat i facilitats que d’altra manera no hauríem pogut gaudir. Et faré un petit resum dels avantatges per si en un futur vols que tornem a viatjar de la mateixa manera. 

En primer lloc, el preu del lloguer equival al preu dels hotels i del transport. Com que els hotels a Escòcia són cars (i lletjos i cutres, tal com vam veure els dos primers dies), això ja implica un estalvi. I, encara que algú pogués argumentar que el consum de gasolina d’un cotxe és molt menor que el d’una autocaravana, en el nostre cas hi ha poca diferència. A més, com que ens agraden els “Road-trips”, on es fa nit a un lloc diferent cada dia, és molt còmode no haver de fer i desfer la maleta a cada parada. Potser el més complicat és moure’s per les “ciutats” (sí, entre cometes, perquè són petitones), però hi ha aplicacions mòbils que t’orienten per a trobar bones opcions. 

A la pràctica, ha anat molt bé per poder-te alimentar sempre en un lloc tranquil (encara que fos al pàrquing d’un Lidl) i tenir sempre a mà la jaqueta o impermeable més adient en cada parada que hem fet al llarg del camí. I també per a deixar-te fer una mica la croqueta al llit, que et convenia de tant en tant.

Els càmpings ens han encantat i t’hem rentat a la pica del lavabo cada nit amb aigua calenta sense haver-nos de preocupar de la pluja. Tampoc ens hem hagut de preocupar del sopar (això també s’ha de tenir en compte en l’apartat econòmic) ni dels seus horaris. Hem pogut aprofitar el dia i després sopar a les hores que estem acostumats, mentre tu potser ja dormies i no t’emprenyàvem més.

Aquesta setmana has anat en avió a un altre país

Publicat el per
Respon

20190804

Aquesta setmana….

… has anat en avió a un altre país, Escòcia. Per a aquells que estan acostumats a viatjar, no és una fita gaire important, però per a uns pares primerencs és un fet molt significatiu: és el primer cop que hem viatjat lluny amb una tercera persona al càrrec nostre, i s’ha d’estar concentrat.

Abans de començar el viatge, et vam fer targeta sanitària i DNI. El teu DNI m’encanta: a diferència de la regla general, surts maquíssima a la foto (malgrat es vegin els meus dits subjectant-te perquè encara no se t’aguantava el cap quan la vam fer) i la teva firma són tres guionets. Llàstima que caduqui d’aquí a dos anys.

Una vegada comença el viatge, tot és nou i lent. Mai ens havíem fixat que en els aeroports, les famílies tenen files especials per a passar el control de seguretat i hi ha un protocol estricte (que si ara passa un per l’arc mentre l’altre aguanta al nadó, que si després es passen el nadó i llavors passa l’altre, que si miren si portem droga al cotxet, etc). A l’hora d’embarcar, una noia ha llençat el cotxet des d’una alçada d’un pis i ens ha dit que el trobaríem a la cinta dels equipatges (a la tornada a BCN no estava a la cinta que corresponia al número de vol, sinó a una altra destinada a equipatges especials; ens ha costat 20 minuts i un bon “susto” trobar el cotxet, encara bo que teníem fe que si ens l’havien robat, ens el tornarien)! Tampoc havíem observat mai un nadó dalt de l’avió i ens han fet un curset accelerat: has de seure a la nostra falda, amb un cinturó enganxat al nostre, tenim una armilla salvavides extra i sabem què fer en cas d’emergència. A més, durant l’enlairament i l’aterratge has d’estar mamant per evitar que els canvis de pressió et facin mal a les oïdes. I encara sort que, durant el vol, has dormit les tres hores seguides, perquè a l’hora de buscar els nostres seients, alguns dels altres viatgers ens han mirat amb desconfiança i amb cara de “mecagun ronda, que no ens deixarà dormir”.

Al destí, cal tenir en compte si posen bressol o no en els hotels i quan es visita la ciutat, cal anar esquivant escales i aprofitant totes les rampes possibles (bé, això també passa a casa). Com que encara no saps seure, en els restaurants hem de dinar per torns i sempre preguntar si el cotxet no molesta (també com a casa). No tot és negatiu, però. En un “free tour” per Edimburg hem pogut marxar a mitges (vam donar propina) al·legant que estaves cansada, però en realitat el tio era un complet inepte. 

Pel papa i la mama és una súper aventura i, per a tu, ni un record. Tot i el sidral que representa viatjar amb tu i els canvis d’hàbits que implica (que s’ha de dir que fem encantats), segur que quan siguis gran em diràs que no et va valdre la pena perquè no et vas adonar de res.