20190616
Aquesta setmana…
… t’has posat les mans a la boca. Ja fa setmanes que ho fas, però aquesta setmana hem estat pensant si calia posar-hi remei. Al principi feia gràcia perquè, amb tota la intenció del món, no encertaves i et donaves cops a la cara (és cruel enriure-se’n, però era graciós). Poc a poc, la teva efectivitat d’encert va anar pujant, juntament amb un deliri creixent cap al dit índex de la mà dreta. El dit acabava força vermell perquè, no només llepaves, sinó que fins i tot mossegaves (verb incorrecte si fem cas al diccionari, ja que implica tenir dents i no és el cas) i amb molta força, com vaig poder comprovar un dia que et vaig posar un dels meus.
No permetre que això passés em va dur a realitzar un experiment. L’experiment tenia com a objectiu que tu mateixa et treguessis les mans de la boca quan jo posava cara d’enfadada. La meva teoria és: si instintivament somrius quan t’agrada una cosa, podies entendre que una cara enfadada implicava que una cosa no agradava. L’eficàcia era alta, i estic convençuda que poques vegades era per casualitat, diguin el que diguin.
A part d’evitar les mans a la boca amb l’ús del llenguatge no verbal, ens vam plantejar donar-te un xumet. En anglès, xumet es diu “pacifier”, és a dir, pacificador, una manera d’evitar que els nadons toquin la pera. Des del principi, per a mi, donar-te’l implicava acceptar que donaves guerra i, per tant, m’hi volia resistir sí o sí (tot i que tampoc m’hi hauria encaparrat si s’hagués donat el cas, perquè el meu lema és “mare feliç, nena feliç”). A més, totes les recomanacions sobre lactància materna apunten a no usar-lo per a no causar confusió amb els mugrons, especialment al principi.
Resulta que llepar-se i mossegar-se les mans en mesura forma part del teu desenvolupament (segons la infermera) i conseqüentment vam decidir seguir sense xumet (encara que sempre hi hagi algú estranyat que pregunti). Però aquest no és l’únic motiu. Necessites relacionar-te amb les coses, descobrir els sentits del tacte i del gust (quan et presento un nou nino, sempre te’l faig llepar, com quan els adults ens fem dos petons). Però el motiu principal per a renunciar al xumet és que m’agrada que no tinguis res a la boca que t’impedeixi somriure’m ni “parlar-me”, i fins i tot queixar-te, si cal!