Arxiu mensual: juny de 2019

Aquesta setmana has anat al Pirineu

Publicat el per
Respon

20190623

Aquesta setmana…

… has dormit en un hotel. Ha hagut dues coses que val la pena mencionar d’aquesta primera vegada: una, que he canviat el tipus de cerca d’hotel (afegint un nadó i bressol); i dues, que cal d’adaptar-se a un espai més reduït i a un nombre limitat de pitets, bodies, tovalloletes, etc (el que has posat a la maleta, vaja). I és que cal…

Ai, però què estic dient? Això no és el més emocionant que t’ha passat aquesta setmana. El més emocionant que ha passat és que has anat al Pirineu tres dies (i com a conseqüència has hagut de dormir en un hotel)!

El Pirineu. Pot semblar poca cosa perquè el tenim relativament a prop de casa (d’anada vam tardar una hora i mitja en arribar), perquè el Tomàs Molina i la Gemma Puig ens expliquen quasi cada dia que el temps que hi fa és diferent del de Vilanova, perquè s’hi formen cues quilomètriques els diumenges d’hivern quan la gent torna d’esquiar, perquè les empreses mineres d’aigua ens en mostren imatges en els seus anuncis, etc. Però és un orogen meravellós, i això que et dic no només t’ho dic des d’un punt de vista climatològic, biològic o paisatgístic. T’ho dic des d’un punt de vista geològic, evidentment! 

Ara no t’explicaré amb pèls i senyals, a mode de curset accelerat de geologia, què és el que el fa tan especial. Això ho aniré fent a poc a poc, per no espantar ni avorrir, inculcant-te coneixements aprofitant cada ocasió que tingui i fent que se’t quedin gravats i que els apreciïs, tal i com estic fent amb el papa des de fa quasi 8 anys. En aquest punt, només vull dir-te que és tan fantàstic que els estudiants de geologia de tot Europa hi fan estades de setmanes per a estudiar-lo i veure en directe allò que al seu lloc de residència només aprenen de forma teòrica. A partir d’aquí, obre bé els ulls i para les orelles, que això només ha fet que començar!

Aquesta setmana t’has posat les mans a la boca

Publicat el per
Respon

20190616

Aquesta setmana…

… t’has posat les mans a la boca. Ja fa setmanes que ho fas, però aquesta setmana hem estat pensant si calia posar-hi remei. Al principi feia gràcia perquè, amb tota la intenció del món, no encertaves i et donaves cops a la cara (és cruel enriure-se’n, però era graciós). Poc a poc, la teva efectivitat d’encert va anar pujant, juntament amb un deliri creixent cap al dit índex de la mà dreta. El dit acabava força vermell perquè, no només llepaves, sinó que fins i tot mossegaves (verb incorrecte si fem cas al diccionari, ja que implica tenir dents i no és el cas) i amb molta força, com vaig poder comprovar un dia que et vaig posar un dels meus.

No permetre que això passés em va dur a realitzar un experiment. L’experiment tenia com a objectiu que tu mateixa et treguessis les mans de la boca quan jo posava cara d’enfadada. La meva teoria és: si instintivament somrius quan t’agrada una cosa, podies entendre que una cara enfadada implicava que una cosa no agradava. L’eficàcia era alta, i estic convençuda que poques vegades era per casualitat, diguin el que diguin.

A part d’evitar les mans a la boca amb l’ús del llenguatge no verbal, ens vam plantejar donar-te un xumet. En anglès, xumet es diu “pacifier”, és a dir, pacificador, una manera d’evitar que els nadons toquin la pera. Des del principi, per a mi, donar-te’l implicava acceptar que donaves guerra i, per tant, m’hi volia resistir sí o sí (tot i que tampoc m’hi hauria encaparrat si s’hagués donat el cas, perquè el meu lema és “mare feliç, nena feliç”). A més, totes les recomanacions sobre lactància materna apunten a no usar-lo per a no causar confusió amb els mugrons, especialment al principi.

Resulta que llepar-se i mossegar-se les mans en mesura forma part del teu desenvolupament (segons la infermera) i conseqüentment vam decidir seguir sense xumet (encara que sempre hi hagi algú estranyat que pregunti). Però aquest no és l’únic motiu. Necessites relacionar-te amb les coses, descobrir els sentits del tacte i del gust (quan et presento un nou nino, sempre te’l faig llepar, com quan els adults ens fem dos petons). Però el motiu principal per a renunciar al xumet és que m’agrada que no tinguis res a la boca que t’impedeixi somriure’m ni “parlar-me”, i fins i tot queixar-te, si cal!

Aquesta setmana has mirat el teu primer llibre

Publicat el per
Respon

20190609

Aquesta setmana…

…has mirat el teu primer llibre. Pot semblar poc adequat que parli de llibre i que sigui de roba i no de paper, i que, enlloc d’usar el verb llegir, utilitzi el verb mirar (és un llibre on les úniques lletres que hi ha conformen onomatopeies), però la fita per mi (tenint en compte que tens dos mesos i mig) és prou important per no posar-se tiquismiquis! Però si ens hi posem, aprofito per dir que es llegeix en vertical…

Em fascina la teva atenció: fixes els ulls a la pàgina, i els mous d’un costat a l’altre escodrinyant tots els detalls per a no perdre’t res. Sincerament, feia temps que no veia cap menor d’edat estar tan concentrat davant d’un llibre (i això que treballo en un institut). Te’l vaig ensenyar tres vegades seguides i, va ser tal l’èxit, que, al llarg de la setmana, hem repetit amb un altre llibre. Mateixos resultats. Em tens meravellada!

Aquesta setmana, a més, gràcies a tu, jo he fet un aprenentatge important. Tu també ho aprendràs. Hi ha amics (i amigues) de tot tipus: a alguns els veus molt i a altres menys, i amb alguns hi comparteixes moltes coses i amb d’altres menys. A banda dels amics, hi ha els coneguts. I ara ve el que cal aprendre: com distingir els amics que quasi no veus dels coneguts? Els amics, quan et passa alguna cosa bonica, et feliciten; i quan et passa alguna cosa dolenta, es preocupen per tu; això no ho faran els coneguts. Aquests segons amb la informació en tenen prou i això s’anomena tafaneria. A la vida cuida el primer grup sense dubtar-ho.

Aquesta setmana el papa t’ha tallat les ungles

Publicat el per
Respon

20190602

Aquesta setmana…

…el papa t’ha tallat les ungles. No és que aquest sigui el primer cop que se’t tallen les ungles, però sí que ha estat el primer cop que ho ha fet el papa sol (quina gran manera de celebrar el seu 32è aniversari).

Sincerament, el dia que vas néixer, ja tenies les ungles llargues. Tots els recent nascuts les hi deveu tenir, i per això se us posen aquelles manoples que fan conjunt amb el gorret d’hospital. No sabria expressar en paraules com són les ungles dels nadons. Et puc dir d’entrada que no s’assemblen gens a les ungles dels adults: són trencadisses, fàcilment esquinçables i toves, molt toves. El problema, però, és que no són prou toves per a que, en tocar-te la cara, et facis rascades (d’aquí les manoples, no fos cas que aparegueu rascats i lletjos a les primeres fotos).

Quina cosa més estranya, les ungles! T’imagino amb les ungles llargues dins de l’úter, i esgarrapant la bossa. Quina sensació més rara fa el pensar-ho, ser rascat des de dins. És un tema tant curiós de pensar que fins i tot se’n parla a la pel·lícula Juno.

El primer cop que et vam tallar les ungles vam aprofitar que estiguessis completament adormida (encara seguim el mateix modus operandi) i llavors només te les vam llimar. Eren tan petites (les ungles i els dits), el material tan delicat (les ungles i els dits) i t’agafava els dits amb tanta cura de no fer-te mal, que vaig haver d’aguantar la respiració. Tenia tanta por que quasi no vaig eliminar material.

La llima la vam usar només aquella vegada. Les rascades que et fas a la cara i les esgarrinxades que em fas als pits quan mames són motivació suficient per a perdre-li la por al tallaungles i mantenir-te aquest element tant curiós del nostre cos a ratlla!

Felicita al papa, no només per les ungles, sinó pels seus 32 anys!