RESUM PER TREBALLAR EL VÍDEO

EL NAIXEMENT D’UNA LLENGUA
Uns monjos de Cuixà, al segle X reben la visita del dux de Venècia. I aquell dia s’adonen que allò que parlen ja no és llatí. Neix una de les grans llengües de la Mediterrània medieval.
Durant el segle IX, les terres que al cap d’uns quants segles s’anomenaran Catalunya, només són una mena de camp de batalla entre cristians, com el comte Guifré, i musulmans, comLlop ibn Muhammad, senyor de Lleida. En aquests enfrontaments, els comtes conquereixen noves terres i les repoblen. A cada nova terra conquerida, hi alcen un castell, com el castell de Mur i, de vegades, una església o un monestir, com el de Sant Miquel de Cuixà. I justament som en aquest monestir un dia del segle X. Hi acaba d’arribar un visitant il·lustre. És Pere Ursèol,dux de Venècia, que ve per retirar-s’hi. Quan el senten, aquells monjos s’adonen que, tot i que el visitant és cristià com ells, no parla exactament com ells: parla en la seva pròpia llengua. I fan un petit salt endavant: “si ell, que és venecià, parla la seva pròpia llengua, nosaltres, que també parlem una llengua pròpia, què som?” 

Hauran de passar encara uns quants segles, fins al XII, perquè tinguem una mostra escrita d’aquesta nova llengua. Són “Les Homilies d’Organyà“. I també haurem d’esperar al segle XII perquè aquella intuïció dels monjos de Cuixà es converteixi en una consciència clara de comunitat. Una de les primeres mostres escrites és la “Gesta del comtes de Barcelona“, una crònica feta al monestir de Ripoll i que narra la història del llinatge de la casa comtal de Barcelona i dels primers reis de la corona d’Aragó. Aquesta crònica eleva el comte Guifré a la categoria de fundador de la dinastia. Però no serà fins al cap d’un quant temps que trobem una de les primeres mostres de l’escut comtal, les quatre barres. És al sepulcre d’Ermessenda de Carcassona, a la catedral de Girona. 

LES DUES IMPREMTES
En ple procés de decadència del català, al segle XVIII, dues impremtes barcelonines, la Figueró i la Teixidó, lluiten a la Guerra de Successió en bàndols diferents.
Som al 1713, l’últim any de la guerra de Successió, l’any abans de la caiguda de Barcelona. La ciutat està assetjada. En aquella època, a la ciutat hi ha dues grans impremtes, que són a bàndols diferents: la dels Teixidó, que són filipistes ¿partidaris de Felip V-, i ara viuen a l’exili, i la dels Figueró, que són austriacistes ¿partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria. Són a Barcelona i tenen la categoria d’impressors del rei. Són la impremta oficial. I avui, a l’impremta Figueró han rebut un encàrrec urgent. El braç militar, els que dirigeixen la guerra, els han encarregat un document; de fet, un pamflet. És “El despertador de Catalunya“. Al cap d’uns quants dies, uns 700 soldats baixen, de matinada, cap al port. Duen cavalls i armes. La guerra està gairebé perduda. Però els militars catalans han decidit intentar un cop: superar el bloqueig de Barcelona per mar, arribar a Arenys i, des d’allí, recórrer el país ocupat per revoltar-lo de nou contra l’exèrcit dels borbons. Per això duen “El despertador de Catalunya”. Milers d’exemplars per repartir entre la gent. Aquella expedició va fracassar. Al cap de dos mesos d’haver sortit de Barcelona, els caps militars van decidir abandonar. Van agafar novament un vaixell, a la platja del Masnou, i van fugir cap a Barcelona. La tropa es va dispersar i tothom va tornar cap a casa. Així es va acabar aquella aventura. Barcelona, assetjada, encara va aguantar gairebé un any. Fins a l’11 de setembre del 1714. Després de la guerra, els negocis barcelonins van tornar a funcionar. Però, en el món de la impressió, hi va haver alguna diferència. Ara, “l’impressor del rei” és la casa Teixidó, la que era partidària dels borbons. Després de la seva victòria, han tornat de l’exili. I certament tenen molta feina: imprimeixen elDecret de Nova Planta
LA CALAIXERA DE MOSSÈN ALCOVER
A principis del segle XX, mossèn Alcover comença una obra gegantina: un recull de totes les paraules que es parlen arreu dels països catalans. El resultat són milers i milers de fitxes que van a parar dins d’una gran calaixera. Però, amb això n’hi haurà prou per salvar una llengua moribunda?
Acabada la guerra de Successió, les coses pintaven cada dia pitjor per a la llengua catalana. Ja a la lliçó inaugural del curs dels Escolapis de Puigcerdà, l’any 1780, es feia una crida per utilitzar preeminentment el castellà. I això es va concretar en la llei Moyano, l’any 1857, que obligava a fer l’escolarització en castellà. Era una condemna a mort per al català. Per això, des de la segona meitat del segle XIX, comença un gran moviment per recuperar la llengua catalana: la Renaixença. Aquesta història comença al Canigó. El bisbe de Perpinyà, Juli Carsalade, hi organitza els Jocs Florals del 1902, que s’havien prohibit a Barcelona. Ell forma part d’un moviment de recuperació que ha iniciat un altre mossèn: Antoni M. Alcover, de Mallorca. Estan disposats a fer un compendi de totes les paraules que es parlen arreu dels països catalans, per salvar-les. Per això, allà on van, fan una fitxa per a cada paraula nova que troben. I totes aquestes fitxes ompliran una immensacalaixera. Mossèn Alcover trasllada la seva calaixera a l’Institut d’Estudis Catalans, a Barcelona, per elaborar un gran diccionari dels dialectes catalans. Però allà s’enfrontaran dues postures: la seva, que defensa unes normes ortogràfiques que respectin les diferències entre les diferents parles, i la de Pompeu Fabra, que defensa normalitzar la llengua amb una ortografia unificada. Al final, l’Institut es va inclinar per la idea de Fabra. I, probablement, no es va equivocar: aquella normalització va ajudar a salvar una llengua moribunda. Però mossèn Alcover no ho sabia. I, per això, la història s’acaba amb un mossèn Alcover, visiblement enrabiat, que s’endú per sempre més la calaixera a Mallorca. Ara bé: el seu esforç no va ser inútil. De totes aquelles fitxes en va sortir una gran obra: el Diccionari català-valencià-balear

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *