S'ha produït un error en obtenir un àlbum extern. Comproveu l'adreça de l'àlbum.
Ajuda.
Les alumnes Saida Prados i Ariadna Lligonya, de 1r de batxillerat i 2n d’ESO respectivament, han estat guanyadores de la primera fase del Premi Sambori de narrativa per a joves. Es competia a nivell de demarcació: la nostra, Serralada Litoral, inclou les comarques del Maresme, Barcelonès Nord i Vallès Oriental. A partir d’aquí, els treballs premiats passen a competir amb la resta de treballs de tot Catalunya.
El lliurament de premis s’ha dut a terme, el dimecres 16 de març, a la sala Betúlia de Badalona. L’acte, presidit per l’alcaldessa de Badalona, i conduït per una periodista local, ha estat amenitzat per l’espectacle d’un mag, que ha sabut despertar l’admiració de tots els assistents.
Els treballs guardonats són:
- Benvinguda siguis, nova aventura, d’Ariadna Lligona
- Mon Àngel, de Saida Prados i Maldonado
L’ENHORABONA A TOTES DUES!
DEP. LLENGUA CATALANA I LITERATURA
Benvinguda siguis, nova aventura!
Si ahir ens haguéssim abraçat, aquest gest hauria durat més que una abraçada normal; si ahir haguéssim rigut, ho hauríem fet durant hores, sense saber-ne el motiu.
Ahir, hauríem estat disposats a agafar un avió i anar-nos-en a qualsevol part desconeguda del món, deixar-ho tot, fer una foguera enmig del no-res i esperar que les estrelles fossin el nostre cel;
Ahir, hauríem ballat sense saber-ho fer, com si ens hi anés la vida, fins a no sentir les cames; hauríem vist pel·lícules abraçats fins la matinada; hauríem rigut sota el sol.
Però ahir és passat, i avui és present.
Avui passem de llarg sense mirar-nos;
Avui caiem i no ens ajudem a aixecar-nos;
Avui preferim mirar el sol fins a quedar-nos cecs, abans de mirar-nos als ulls.
Avui és present, avui és dolor, i l’avui és el final de l’ahir i al final de tot hi segueixes sent tu.
El passat queda enrere i no hem de negar-lo; d’ell, n’hem d’aprendre. Ara, només sento crits de ràbia i d’impotència i tu m’acompanyes amb el teu somriure d’indiferència.
Avui ens preguntem què va passar i recordem tots aquells moments, somriem tímidament, però tot i això ara pensem només en el futur.
Benvingut siguis, demà.
Benvinguda siguis, nova pàgina.
Benvinguda siguis, nova aventura!
ARIADNA LLIGONYA
MON ÀNGEL
“La vida és com la mar, pot estar moguda o calmada,
tranquil·la o amb onades salvatges,
però sempre hi podem trobar certa bellesa,
fins i tot en la tempesta”.
Demà farà tres anys que sóc presoner. No sé si és motiu de celebració. El temps passa lentament, aquí dins. Aquests tres anys m’han semblat una eternitat i encara estaré quaranta eternitats més tancat.
Tinc un record llunyà dels primers dies. Estava desesperat, intentava despertar-me d’un malson que mereixia, segons tothom. Potser tenien raó. Quan em van declarar culpable, va acabar tot: els dubtes, i fins i tot, l’angoixa; aquella angoixa que tens quan hi ha una petita espurna d’ esperança que alguna cosa surti bé, tot i que saps que sortirà malament. T’aferres tan fort a aquesta esperança que fa mal. Fins que no vaig ser a la cel·la, aquesta sensació no va desaparèixer. No podia creure que aquelles quatre parets fossin la meva llar durant quaranta-tres anys.
Ara, aquestes parets estan més guixades que quan hi vaig arribar, però no només amb les típiques barres. L’avorriment ha fet que conegui cada paraula, cada lletra i cada data gravada a la paret. Us sorprendria la quantitat d’art i d’història que hi ha. Cançons, frases, una part del presoner queda atrapada a la cel·la. Una de les meves frases preferides és: “La vida és com la mar, pot estar moguda o calmada, tranquil·la o amb onades salvatges, però sempre hi podem trobar certa bellesa, fins i tot en la tempesta”. Al costat de la frase hi ha dues ales dibuixades, com les d’un àngel. La primera vegada que la vaig llegir vaig quedar impactat, era com si algú l’hagués escrit per a mi, fins i tot el dibuix de les ales semblava fet per a mi. Vaig començar a pensar en ella, la culpable de les meves tempestes, de les onades… Ella ho tenia tot, però va decidir llençar el meu cor a l’onatge; ella era única i meva. Durant aquests tres anys, he estat rellegint aquesta frase cada matí.
Per la meva cel·la han passat molts companys, però només un ha estat realment amic. Es deia Ramon, un pobre innocent que va acabar sent company meu, company d’un pecador.
Desgraciadament ell va complir la seva condemna i jo vaig tornar a la soledat.
Uns dies abans de marxar em va preguntar per què estava empresonat, no li havia dit a ningú fins aleshores i quan vaig començar a explicar-li, la meva agonia semblava marxar poc a poc.
Tres anys enrere
El fred em glaçava, feia que cada múscul del meu cos s’aturés, n’hi va haver prou amb una ràfega de vent congelat per immobilitzar-me. Però res no em paralitzava tant com veure-la allà, estirada sobre la neu, com si el seu cos, perfecte, sabés aconseguir la bellesa, sense el rosat de les galtes, sense la llum dels ulls, sense el batec del seu cor.
La sang fugia ràpidament del cos, sortia per la ferida d’un dels costats i lliscava sobre la fina mà ja sense força; el vermell semblava cremar la neu, el roig ressaltava sobre el blanc com si volgués que l’hivern s’entristís per la seva mort.
En aquell moment vaig començar a recordar com fugia, corria cap al no-res, ofegant-se pel camí, el fred no l’importava, la por era tan gran… Jo l’estimava, ella era el meu motiu, ella podia convertir-me en la persona més lleial o en l’home més temut.
Aquell dia corria cap a la mort, com un animal salvatge, escapant-se dels meus braços. Amb ella perdia els límits.
Recordava el so de la neu, les petjades… i com vaig suportar el fred només per atrapar-la. La meva raó, la meva ànima; ella. Els records m’omplien la ment de remordiments, els vaig aturar; vaig tornar a mirar-la. Els meus ulls van xocar amb els seus, encara em miraven amb temor, tot i que més mal ja no li podia fer. Els seus cabells rossos perdien la brillantor. Ja no s’ofegava, només desprenia bellesa i dolor, el seu cos plorava sang, tanta que va començar a brollar al riu, el mateix riu que va marcar el final de la seva fugida que va fer que ella es rendís i que jo la trobés.
Vaig aixecar-me, em vaig mirar en l’aigua clara, allà vaig veure reflectit el rostre de l’assassí d’aquella pobra i dolça noia, tan desgraciada que va tenir la mala sort de topar-se amb el diable. Vaig enfonsar les mans roges per rentar-me-les, però l’aigua només em tacava més d’allò que mai em podria desfer: el pecat de matar el meu àngel.
SAIDA PRADOS
