Història de la Moda

Al llarg de la història es poden observar diferents canvis tant socials com polítics, però la moda que hi havia en cada època solia estar dirigida segons la política d’aquell moment. Mirant des de l’antic Egipte fins al S.XXI, s’han pogut veure diferents variacions en la moda de la indumentària, a més a més, dels diferents tons de color i teles utilitzades per la vestimenta.

Començant per l’antic Egipte, el lli va ser la matèria primera més utilitzada de l’època en què el color bàsic dels vestits era el blanc, tot i que a vegades també es tenyien de vermell o marró i els solien decorar amb figures geomètriques. La vestimenta d’aquesta època es dividia segons les classes de societat que hi havia, és a dir, depenent a la classe que pertanyies o si eres home o dona, havies de portar una cosa o una altra: La classe alta (faraons i la cort) vestien amb un vestit anomenat kalasyrys que consistia en una túnica llarga de lli fi i transparent amb complements d’or i pedreria com ara turqueses, banús (ébano), coral·lina, entre d’altres. Les dones havien de portar un vestit llarg fins als turmells que s’aguantava a través d’un o dos tirants anomenats loriga, era molt cenyit, rectangular i fet d’unes fibres semblant a la malla. En canvi, els homes utilitzaven el shenti, que és una faixa enrotllada als malucs. En quant el calçat, normalment anaven descalços tot i que a vegades utilitzaven sandàlies fetes de papir en relació amb el vestit que portaven.
Per una altra banda, el seu pentinat, tant els homes com les dones, es rapaven el cabell i utilitzaven perruques.

Més tard, al Món Clàssic o Greco-Romà, no feien servir patrons per elaborar la roba, ja que utilitzaven una indumentària drapejada, és a dir, amb les mateixes teles que sortien del teler, se les posaven al cos de diferents maneres, aguantant-se la roba amb sivelles que s’utilitzaven com a imperdible, fetes de bronze, ferro i/o metalls preciosos.
El material que s’utilitzava era la llana, el lli egipci o la seda (ocasionalment). Aquestes robes s’anomenen togues.
Les dones portaven una túnica anomenada patagium i, els homes portaven la toga pròpiament dita.

A partir del Món Medieval, la roba tant masculina com femenina era tancada amb poques decoracions i complements. Portaven túniques cenyides amb cinturons i utilitzaven els mantells com abrics en forma de capa subjectada al cap o a les espatlles. En aquest mateix temps, durant el gòtic, es va produir un canvi entre la indumentària masculina i la femenina:
En la masculina, els homes van adoptar el vestit bifurcat, la vestimenta que separa la part de dalt amb la part d’abaix. I, la dona modifica la túnica donant lloc a un vestit d’exterior cenyit.
Més tard, en els darrers anys del gòtic, la indumentària femenina, els vels van començar a ser com a element complementari i la cintura es va estrènyer. Portaven vestits d’embut amb una cua llarga i, anys després, es varen utilitzar cèrcols (aros) que donava lloc al vol de les faldilles.

En el Renaixement S.XVI, la indumentària femenina és molt treballada i la forma natural del cos es modifica mitjançant l’ús de les cotilles que es posen a sota de la faldilla per tal d’obtenir una cintura aprimada, a la vegada que el pit queda oprimit. Els escots utilitzats són quadrats que es decoren amb volants de punta. En canvi, en la indumentària masculina es basa en l’ús de les calces i les mitges.

El Barroc S.XVII, l’home marca la tendència i la dona imita, és a dir, en aquesta època la dona vesteix d’una manera o d’una altra segons la tendència que hagi imposat l’home.
El sector masculí vesteix amb capes caracteritzades per l’abundància de volants de puntes i cintes, casaques i bruses. Els seus complements eren la perruca i el barret amb plomes d’estruç. Per una altra part, el sector femení portava vestits amb cua o camises amb molts volants de punta i cintes.
A partir del S.XVI i durant el S.XVII, les mitges de punt són les predominants gràcies a l’evolució de les màquines, ja que són aptes per fer teixits d’aquest tipus.
A finals d’aquest segle, la indumentària femenina és la protagonista amb els vestits formats per la faldilla, la sobre faldilla i un peto triangular sense deixar de costat la cotilla (corsé). En canvi, l’home es basava en la casaca, va començar a fer ús de l’armilla i els calçons. També, en aquests temps, el teixit de la seda va adquirir una gran importància a més de ser una tela més elegant.

Cap a finals del S.XVIII hi ha un gran predomini en la cultura francesa, per aquest motiu, aquesta època també s’anomena l’estil Lluís XVI. La cultura francesa és reflexa tant en la vestimenta masculina com en la femenina. Els homes utilitzaven els calçons curts amb mitges de seda, caçadora (Chupa) i casaca, tot i que a finals del segle, amb la caiguda de la dinastia francesa torna el tratge i es porten calçons ajustats segons la mida de la cama, l’armilla, la corbata i la casaca amb llargs faldons (part inferior d’algunes peces de vestir que cau des de la cintura) de coll alt i vol. Però, les dones vesteixen amb verdugades (tipus de saya propi d’aquesta època) amplis i aixafats, continuen utilitzant el cosset (corpiño) i els escots amb gases (gènere molt transparent i subtil en cotó i seda).

Per una altra part, en el S.XIX és l’època de directori o imperi, ja que a causa de la revolució francesa es va experimentar un canvi radical en la manera de vestir: D’una banda, la dona deixa de portar les cotilles i les formes artificials i, la camisa d’interior la transforma en vestit. Porten cintura alta, teles llises i gairebé transparents fetes de seda o cotó acompanyades de grans xals d’abrics. D’altra banda, els homes adopten el pantaló com a peça de vestir fonamental i allarguen la casaca.

Més tard, en el romanticisme, S.XIX, el vestit femení torna a remarcar la cintura i imposa els grans escots i es torna a portar la cotilla. Les faldilles de l’època són pomposes i, els xals de caixmir tenen una gran importància en tota la societat. En quant el sector masculí, vesteixen amb calçons amb faixes de seda, armilles i corbates àmplies.
En aquest mateix segle XIX, apareix un estil anomenat tapisser, on el vestit femení s’ajusta més al cos i, el volum exagerat de les faldilles, es concentra en la part de darrere. Aquests vestits es decoren amb passamaneries i serrells.

Cap a finals del S.XIX i principis del S.XX (1890/1910), comença l’etapa del modernisme, en què la faldilla és cònica i les mànigues són protagonistes, però segons les modes de l’època, aquestes adquiriran més o menys volum. Però al 1910, es produeix el fet del “vestit reforma”, encapçalat per Paul Poiret que aquest respecta la forma del cos femení i fa un petit joc amb les transparències. La faldilla és més curta ja que deixa veure els peus i serà més estreta, que això comportarà un problema a l’hora de caminar en les dones.

Al 1920, és l’època anomenada “la Garçonne”. Es popularitza el tratge de jaqueta pel carrer i, per les festes s’escollien els vestits amb grans escots per l’esquena, a més dels abrics llargs de pell. En aquesta dècada, es destaquen les faldilles curtes fins als genolls. Els vestits són rectangulars i amplis i les decoracions són brodades amb granets i fils metàl·lics.

En la següent època, els anys 1930, esdevé la fundació de Channel, en què neix el vestit jaqueta i l’ús del punt per peces d’exterior. A finals de la dècada dels vint, Channel va fer propostes senzilles, sofisticades i elegants en la vestimenta femenina, és a dir, un estil inconfusible que més tard esdevindrà com a estil clàssic.

Des dels anys 1930 fins als 1950, va ser una etapa entre guerres, en què els teixits tornaren a ser pobres degut a la crisi i a les guerres d’aquells temps. Les dones vestien amb vestits en forma d’uniforme de ciutat, és a dir, amb tratges de jaqueta. El llarg de les faldilles torna a estar per sota dels genolls. Entre el 1940 i el 1950, les corbes de la dona tornaven eren el nou símbol de la bellesa femenina i, també, van aparèixer les sabates amb tacons d’agulla. A més a més s’utilitzaven els abrics de pany, els barrets i les pameles.

En la dècada del 1960, es portaven peces anomenades “Prêt à Porter”, en què la confecció s’uneix a uns dissenys moderns i atractius inspirats en les tendències del carrer. És una època destacada per la revolució i es deixava enrere el luxe burgès i es seguia la línia natural del cos. Cap al 1966, es va posar de moda la roba extravagant amb estampats de flors i papallones, entre d’altres. Entre les joves es va posar de moda la minifaldilla (faldilles curtes fins a la cuixa), propulsada per Mary Quant. Aquest fet dóna lloc al nom de Cardin. Dins del cardin, a més de les minifaldilles, també es va popularitzar l’estil futurista.

Més tard, en la dècada dels anys 1970, es va promulgar la moda unisex, on tant els homes com les dones trenquen les normes de l’elegància: les dones ja no són mal vistes si porten pantalons, ni els homes són mal vistos per portar roba més acolorida. S’utilitzaven les fibres sintètiques per fer les robes: el cotó es va substituir per la lycra (tipus de material elàstic).

En la dècada el 1980, van aparèixer diferents canvis en la moda caracteritzat per la visibilitat de la roba d’interior en samarretes que siguin translúcides, per exemple. Això, simbolitza un petit pas cap a l’alliberació de les dones, ja que antigament el fet que la roba d’interior sigui visible, donava un aspecte desarreglat.

Al 1990, és una època basada en les asimetries, on la gent es posava la roba més còmode sense donar importància a l’opinió dels demés. Es van començar a portar samarretes de grups musicals i es van incentivar a portar piercings, tatuatges i pintures al cabell.

A finals del S.XX i principis del S.XXI, era possible enviar la roba a qualsevol part del món gràcies als mitjans de comunicació o a Internet. L’any 2000, és considerat com la dècada protectora, ja que els teixits són cada vegada més tècnics (elàstics, transpirables, tèrmics, entre d’altres), i la moda en sí va buscar el seu aïllament i protecció, és a dir, algunes formes de vestir tenien el seu propi estil, com ara els “hippies” que es centren en el pantalons texans de campana o amplis i samarretes molt acolorides les que hi predominen les flors i els colors vius. També, en aquesta època, es va adoptar el xandall com a vestimenta per tota ocasió: per treballar, fer esport, vestir diàriament, etc.

A partir d’aquest segle, també es comença a desenvolupar amb més força la indústria de la moda infantil, donant molta importància a aquest sector de la indústria, on moltes botiges comencen  a incloure seccions de nens a les seves botiges.

Cap al 2010 fins el 2015, els homes comencen a portar escot, pantalons estrets (pitillo) i sabates de marca. També, els homes aposten per un estil més propi creant una identitat pròpia, amb pantalons de colors foscos aportaven una elegància, afegint les camises obertes amb samarretes a sota i les mànigues arremangades. Les dones, per una altre part, prefereixen la roba més fresca amb un toc modern.

A continuació podeu veure un petit vídeo fet per nosaltres que explica l’evolució de la fotografia del món infantil fins l’actualitat. Aquest comença del 1800 amb l’aparició de la fotografia, on el que es busca és representar la figura de l’infant i no de la seva indumentària, al principi del vídeo la roba dels nens es més extravagant però a mesura que passen el anys aquesta es va tornant més còmoda i informal, en què l’objectiu d’aquesta ja no és tant representar els nens sinó la seva roba.

COMENTARI VÍDEO:

Després d’haver fet un estudi i un recull de fotografies on es podia apreciar la indumentària infantil, vam decidir fer un vídeo que reflectís aquests canvis en la moda, des de 1800 fins a l’actualitat.

D’altra banda, trobar les fotografies, tant les d’abans de l’any 2000 com les de després d’aquest, fins a l’actualitat, no ens ha suposat una gran dificultat, però la fotografia de moda infantil com a tal, podem dir que s’aprecia més a partir del 2000, ja que aquesta va començar a tenir més rellevància en aquest àmbit .

Per tant, en el vídeo mostrem alguns exemples sobre la vestimenta, tot i que no sempre coincideixen al cent per cent amb l’explicació que veureu a continuació:

1800

• Les noies no feien servir pantalons sinó que utilitzaven vestits que arribaven fins als genolls i a mesura que anaven creixent les noies, les faldilles s’allargaven.

• Aquests vestits eren dissenyats per transmetre senzillesa, de coll alt, mànigues i faldilles llargues.

• En els nois, veiem pantalons que arribaven fins als turmells o genolls.

• La part superior es caracteritzava per portar colls amples i oberts amb botons.

• Els colors predominants eren foscos i apagats.

• El cotó era la tela predominant en aquella època tan pels nois com per les noies.

1850

• Les nenes comencen a utilitzar faldilles més amples semblants a la de les seves mares, amb dissenys a quadres i els calçons es van tornar més curts (per sota dels genolls).

• Cap a finals del 1860, els davantals es tornaren populars.

• Els nois continuaven fent l’ús dels pantalons tot i que ara els predominants eren els que arribaven pels genolls, les camises clares o blanques de cotó per dintre els pantalons i armilles fosques.

• Com a complement portaven boines.

1900

• Les nenes tornaren a portar robes semblants a les del 1800, amb colors crema pàl·lids, blanc, marfil i teixits suaus i lleugers. Es va incentivar l’ús de la mussolina (tipus de teixit) i la seda.

• Els nens, la roba d’aquest any segueix la mateixa tendència que el 1850: ús de pantalons curts i camises per dintre dels pantalons tot i que no porten ni armilla ni boina.

1910

• Tant els nens com les nenes utilitzaven l’estil mariner però, els noies els colors eren foscos i els nois clars.

• A més, utilitzaven complements que es posaven al cap.

• Les noies utilitzaven els vestits que arribaven pels genolls i mitjons aproximadament fins la mateixa alçada.

1920

• Pel que fa les noies portaven vestits clars, blancs de cotó, llarg fins als genolls i algun complement al cap (llaç, cintes).

• Els nois, portaven pantalons foscos fins als genolls, camises de cotó blanques i jaquetes botonades. També feien l’ús dels mitjons fins al genolls.

1930

• Els nens van començar a vestir de mariners per la seva primera comunió blancs o clars amb corbata fosca.

• Durant aquesta època, tan en els nois com en les noies predominaven els colors clars i els teixits de cotó i la roba era més lleugera.

1940

• Les noies, solien portar faldilles o vestits que arribaven als genolls o bé per sobre d’aquests. Predominaven els colors clars i les cintes i/o llaços al cap.

• Els nois portaven els pantalons per sota dels genolls, continuen portant les camises per dintre dels pantalons, feien l’ús dels tirants.

• Els colors d’ells solien ser més foscos que els de les noies. A més, tornaven a utilitzar la boina com a complement.

1950

• Les noies utilitzaven l’ús dels vestits llisos, sense estampats que arriben fins als genolls i utilitzaven les jaquetes com a complement.

• Els nois, per una altre banda, utilitzaven els pantalons alts que arriben fins la cintura i ajustats amb un cinturó, amb camisa de màniga curta amb un polo a ratlles o llisos.

1960

• Els nois utilitzaven els pantalons curts foscos

• Les noies les faldilles curtes que podien ser fosques o clares.

• Tots dos, en la part de dalt utilitzen camises blanques i jaquetes a conjunt amb la part inferior.

1970

Al voltant d’aquest període van aparèixer les fotografies en color i, per tant, es podien apreciar més els teixits i detalls de les robes.

• Els nois portaven pantalons llargs fins als turmells i camises de cotó de màniga curta o llarga de colors clars.

• Les noies, en canvi, portaven vestits fins als genolls i de màniga curta amb tonalitats clares.

1980

• Les noies van començar a portar els pantalons com en els nois, encara que també fan l’ús del vestit. Per tots dos, comencen també a fer ús de les samarretes de colors més vius i de cotó amb estampats de ratlles, per exemple. A més duien gorres.

1990

• Els nois i les noies comencen a portar texans, pantalons de xandall, dessuadores amb colors molt vius (roses, verds, grocs…), estampats i dibuixos.

2000

• En aquest any, el món de la moda infantil va guanyar més pes, per tant, es va especialitzar més la moda en aquest sector.

• Durant aquesta època, tan per nois com per noies duien roba ample de cotó, es començava a fes l’ús dels jerseis, a més de la utilització de colors clars o pastels.

2010

• Les noies diuen pantalons més curts (shorts) i, per tant, ja no es porten tant les faldilles o vestits.

• Els nois com noies utilitzaven els texans i pantalons de colors més estrets. Per la part superior, S’utilitzen colors més vius i estampats.

2015

• Es fa l’ús de colors molt llampants, amb varietat d’estampats (flors, ratlles, estrelles, entre d’altres).

• L’estil és més informal que en l’època del 1800 i 1900.

• També es van popularitzar més l’ús de les maies, leggins en les noies i apareixen una gran diversitat de complements tan pels nois com per les noies.

• A més, s’han incentivat la moda infantil de tal forma que ha guanyat molt prestigi i, que actualment, és molt important. Per això mateix, cada vegada la moda infantil està més involucrada en la nostra vida quotidiana. D’altra banda també cal dir que la vestimenta no està tan controlada, és a dir, és més variada, amplia, còmode, sense tenir tantes pautes i/o normes a seguir.

 

Si fem una valoració general de tots els aspectes abans esmentats veiem que, la moda infantil s’ha convertit en un element importat en l’actualitat. Durant l’última dècada, s’han produït grans canvis en aquest sector, ja que en cada temporada apareixen nous elements que innoven la secció, com per exemple depenent de la temporada podem trobar una peça de roba, estampats, colors…, que desataquen en la col·lecció. En canvi, en les èpoques anteriors, hi ha poca diferència entre els diversos anys, ja que les peces de roba, colors, estampats… són poc canviants.

Podem dir llavors que el motiu per el que hi ha una gran varietat de moda infantil a l’actualitat es potser per la gran importància que se li dóna a la moda en general i a la infantil per part de la societat actual, la qual té més en compte la moda que les èpoques anteriors.

També cal dir que antigament, el fet que hi hagués tantes diferències entre les classes socials comportva que només els nens i nenes rics poguessin anar a la moda però, actualment, veiem que gairebé tothom pot anar a la moda, no només els rics.

A més, la moda infantil d’avui dia és molt semblant a la moda adulta, en quant els teixits utilitzats, l’estil de la roba (samarretes, pantalons, faldilles, vestits, calçat, etc). Però antigament, els infants i els adults vestien de manera molt diferent, ja que no duien els mateixos complements ni peces de vestir. Això es reflecteix (sobretot) en la moda femenina, ja que les dones sempre han estat sotmeses al règim que la política els homes i/o imposaven, a diferència d’aquestes, les nenes no estaven tan controlades com les dones.

D’altra banda, en quant el tipus de teixit i de teles utilitzades podem dir que antigament no tenien tanta qualitat com les que hi ha avui dia, ja que s’han anat millorant al llarg del temps obtenint així uns millors resultats dels mateixos.

 

A continuació en aquest apartat, podem trobar els enllaços dels quals hem extret d’informació:

• LA HISTORIA DE LA MODA: Història de la moda.

http://lahistoriadelamoda.webnode.es/historia-de-la-moda/

[Consulta,  18 setembre]

• WIKIPEDIA: Història de la moda.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Hist%C3%B2ria_de_la_moda

[Consulta,  10 setembre]

• EN CARREFOUR: Història de la moda.

http://encarrefour.com/ofertas-ropa-y-calzado-hasta-24112015-mujer-hombre-y-ninos/

[Consulta,  15 setembre]