LA CASTANYERA I EL PIT ROIG

LA CASTANYERA I EL PIT-ROIG

ESCENA – 1

Fa molts i molts anys, al poblet de Vila Munts, hi havia una castanyera. Era la castanyera Tana. Tot i que era molt i molt velleta, cada any, quan s’acostava el temps del fred i la tardor ja arribava, se n’anava al bosc dels afores del poble. Allà, al centre d’una clariana, creixia el Castanyer Gros. Era un arbre fantàstic, gran i ferm com un gegant. Al poble ningú no recordava des de quan aquell gran castanyer creixia allà al mig del bosc. Es calculava que potser tenia cent anys, o dos-cents, o tres-cents,… qui sap si mil anys i tot. El cas era que cada tardor deixava caure unes castanyes ben maques, ben grosses i, sobretot, ben dolces i bones. Per això la castanyera Tana, s’endinsava cap al bosc, per collir-ne un bon cistell.

Els nens i nenes de Vila Munts, esperaven amb moltes ganes la festa de la castanyada, perquè sabien que la Tana, es posava amb el seu fogó de carbó al mig de la plaça del poble, i allí torrava les castanyes del Castanyer Gros. L’oloreta de castanyes torrades feia que els nens esperessin l’hora de la sortida de l’escola, per poder anar a trobar la castanyera Tana.

Els nens i nenes havien estalviat uns cèntims per comprar-li una paperina de castanyes calentones, acabadetes de coure. Però també els agradava seure a terra, en rotllana, al costat del fogó de carbó, fent companyia a la Tana i escoltant els meravellosos contes i boniques històries. També s’acostaven a la paradeta les mares i els pares, quan tornaven de la feina, i l’avi Miquel, molt vellet i amb el seu bastó, i el senyor alcalde. Realment tot el poble s’estimava la Tana.

ESCENA – 2

Feia anys i anys que passava això i semblava que aquesta tardor tornaria ser així. Però, aquest any, quan la castanyera Tana, uns dies abans de la festa de la castanyada, va anar cap al bosc, no podia pas imaginar la sorpresa que es trobaria.

Quan va ser a prop de la clariana on creixia el Castanyer Gros, la Tana va observar una cosa estranya, tot el bosc estava silenciós, com si tots els animalets i els ocells haguessin fugit. No se sentia ni el soroll de les branques ni el de les fulles dels arbres. Tot i que allò era molt misteriós la castanyera Tana va continuar avançant cap a la clariana.

Quina sorpresa quan hi va arribar! Al voltant del Castanyer Gros hi havia una gran paret de pedra, tan alta que a prou feines es veien les branques de dalt de l’arbre. La Tana no entenia qui podia haver fet una cosa així ni perquè. Va caminar a tot el voltant de la paret i va comprovar que no hi havia pas cap forat ni cap escletxa per travessar-la, només una porta de ferro. Per més que va provar d’obrir-la no ho va aconseguir: era ben tancada.

Trista i preocupada com estava no se’n va adonar que uns ulls l’observaven des del bosc. De sobte va sentir una rialla i una veu:

Mai més no podràs portar castanyes a la gent del poble!

Qui és? Qui parla?

La gent em va fer fora del poble perquè tenien por dels meus poders.

Qui ets?

Segur que has sentit a parlar de mi, la gent em diu bruixa, la Bruixa del Nas Tort. Ara, sempre que passa alguna desgràcia, o perden alguna cosa, o una cosa els surt malament, sempre me’n donen la culpa a mi.

És cert. Però jo pensava que tot això era una llegenda, no sabia pas que existissis de debó.

I tant que existeixo. I sí que és veritat que tinc poders. Però la gent no tenia dret a fer-me fora de casa meva, per això ara els vull esgarrar la festa. Res de castanyes calentones i bones. Res de festa. Que tinguin una tardor ben trista i avorrida.

Però d’això fa molt de temps. Potser ja ni se’n recorden. Potser ja ho han oblidat. Tu també ho hauries d’oblidar. No creus que podríem fer un tracte i deixar-me que collís un cistell de castanyes?

De cap manera! Només podràs collir castanyes aquest any si ets capaç de trobar la clau de la porta de la tanca i t’asseguro que no la trobaràs!

ESCENA – 3

La castanyera Tana, tota trista, es va asseure a la mateixa pedra on havia desaparegut la Bruixa del Nas Tort.

La Tana pensava en els nens i nenes del poble que, a la sortida de l’escola, anirien a la seva paradeta. Pensava en com en quedarien de tristos en veure que aquest any el fogó de carbó era buit. Pensava en els pares i mares que, cansats del dia de feina, voldrien comprar-li una paperina de castanyes. Pensava en el vellet de l’avi Miquel. Fins i tot va pensar en la cara que faria el senyor alcalde quan veiés que aquest any no havia pogut portar castanyes.

Estava tan i tan trista que unes grosses llàgrimes van anar-se escapant dels seus ulls.

Per què plores?

Va aixecar el cap i va veure un bonic ocellet, petit i marronet, que la mirava encuriosit.

La tanca de pedra no em permet entrar a collir les castanyes del Castanyer Gros per als meus amics del poble.

Només has d’entrar per la porta, he vist fer-ho a la velleta del nas tort que ha desaparegut fa un moment.

Però és que la porta és tancada i no sé pas on podria trobar la clau…

Ah, però jo he vist on l’ha llençada. En una bardissa, a l’altra banda del bosc, on la meva família i jo fem el niu.

Si m’ensenyes on és potser podria mirar de trobar-la –va dir la Tana una mica animada.

Oh, i tant que sí. Segueix-me!

Però quan van arribar a la bardissa, la Tana, es va tornar a desanimar. Els esbarzers eren tants i eren tan grans que feien una gran barrera plena de punxes i d’espines. Es feia molt i molt difícil buscar. Després d’una estona d’intentar-ho, li va semblar veure una lluentor daurada que brillava.

ESCENA – 4

El cor li va fer un bot d’alegria. Havia trobat la clau i podria arribar fins al Castanyer Gros. Però per més que intentava agafar-la les branques li barraven el pas.

L’ocellet va voler ajudar-la.

Deixa que sigui jo qui m’hi acosti. Sóc més menut i podré passar millor per entre les branques.

Moltes gràcies.

Però fins i tot per al petit ocellet va resultar difícil arribar fins a la clau. Les punxes li esgarrapaven les plomes i les espines se li clavaven deixant el seu cos tacat de sang. Però l’ocellet va aconseguir agafar la clau daurada amb el seu bec i portar-la a la Tana.

Gràcies ocellet. Moltes gràcies. Però acompanya’m fins al poble que et curaré les ferides.

T’ho agraeixo molt, però passem primer per la clariana del Castanyer Gros, per comprovar que la clau obre la porta de la tanca.

Quan la Tana va posar la clau al pany, no només es va obrir la porta sinó que van desaparèixer tant la porta com tota la tanca. Davant dels seus ulls hi havia el Castanyer Gros amb tot de grosses i dolces castanyes al peu de l’arbre.

Omple el teu cistell que els nens i nenes aviat sortiran de l’escola.

ESCENA – 5

I així van tornar cap al poble, l’ocell ferit, amb les plomes brutes de sang i la castanyera Tana, també esgarrinxada però contenta amb el seu cistell ple de castanyes.

Va encendre el carbó i va posar les castanyes a coure al fogó, va preparar un bol amb aigua tebiona i va demanar a l’ocellet que s’apropés. Amb molta cura li va mullar les plomes per netejar-li les ferides, però la sang del pit s’havia assecat i les plometes havien quedat roges. La castanyera Tana no li va poder treure aquella taca.

Ho sento molt ocellet.

No et preocupis, si fins i tot queden més boniques aquestes plometes vermelles! Ja veuràs quan em vegin els meus germans… fins i tot em tindran enveja.

Quan tothom es va anar acostant a la paradeta de la castanyera aquest any, amb la paperina de castanyes, la Tana els oferia una meravellosa història: la història de l’amic ocell que l’havia ajudat a arribar fins a les castanyes. Tothom qui escoltava la història quedava sorprès i meravellat.

I va ser a l’avi Miquel a qui se li va acudir que havien de fer alguna cosa per tal que això no tornés a passar mai més. El senyor alcalde va proposar de fer anar a buscar a la Bruixa del Nas Tort per demanar-li disculpes per haver-la fet fora del poble i convidar-la a quedar-se amb ells.

L’ocellet es va oferir a anar-li a portar el missatge i just l’endemà, a la mateixa plaça del poble, al costat de la paradeta de castanyes de la castanyera Tana, tot el poble va rebre a la Bruixa del Nas Tort i li van donar la benvinguda.

La bruixa estava d’allò més emocionada amb tota aquella bona gent i va prometre que mai més els faria cap malifeta i fins i tot els va confessar el seu nom de debó: Flora.

ESCENA – 6

Així que des d’aquell dia, la bruixa Flora va acompanyar la castanyera Tana quan pels volts de la tardor anava a collir castanyes al peu del Castanyer Gros.

Al petit i valent ocellet el van convidar a fer niu als arbres de la plaça del poble i el mateix avi Miquel li va fer una caseta de fusta perquè no passés fred a l’hivern. La mateixa bruixa Flora es va oferir de fer un encanteri per netejar-li les plometes vermelles del seu pit. Però l’ocellet li va donar les gràcies i li va dir que preferia tenir-les d’aquell color roig ja que així, en veure’l, ningú oblidaria aquella història.

Ara, en sortir d’escola, els nens i nenes de l’escola del poble continuen anant a la plaça, encara que no sigui temps de castanyes. Volen saludar al seu amic pit-roig i portar-li petites llaminadures: algun mosquit, una eruga, un cuquet, unes mores, unes maduixetes de bosc,…

I va ser així que al poble tothom va continuar sent feliç, menjant castanyes i cargols amb banyes.

Així un ocellet m’ho ha explicat.

Espero que us hagi agradat.

LA CASTANYERA I EL PIT-ROIG

Un conte per explicar a Educació Infantil

Festa de tardor – Castanyada

Moncayo 1

Moncayo 2

Teide 1

Teide 2

Personatges i elements

Fons

Castanyera Tana

Nens

Ocellet marronet

Pit-roig

Clau daurda

Bruixa del Nas Tort

Bruixa Flora

Avi Miquel

Bosc amb Castanyer Gros

Plaça del poble, paradeta

DIVISIÓ del text en 6 fragments. Cada fragment l’explica un noi o noia, mentre els altres fan aparèixer els elements visuals que s’han elaborat a plàstica.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *