– Mapa mundial dels milionaris

La revista Forbes publica cada any la seva famosa llista de milionaris. Aquest cop, Carlos Slim, Bill Gates i Amancio Ortega, per aquest ordre, són els tres primers. El curiós és que ara han afegit les dades sobre un mapa de manera que podem veure on són els milionaris d’aquest món. EUA és el país que acumula més milionaris, amb una fortuna total agregada de 1.872 bilions de dòlars, més que Rússia, Alemanya, Mèxic, Brasil, Índia i Xina  juntes.

Pots veure les dades en el gràfic de dalt, d’un cop d’ull es veuen bé les desigualtats geogràfiques. És igual que parlem de grans riqueses o no, la mateixa regla sempre es compleix. EUA i Europa acaparen el 73% de la fortuna dels milionaris a nivell mundial. Àfrica és el lloc pitjor parat, només el 5% de la riquesa total de les milionaris s’ubica allà.

Pot semblar una classificació frívola, però el nivell de milionaris i la seva fortuna per país, al final, és un indicador més de desenvolupament econòmic i empresarial i, de pas, de prosperitat. Encara que el realment trist és una altra qüestió: aquesta riquesa, aquests cercles, estan en mans de només l’1%, o menys, de la població de cada país. Aquesta és en realitat l’autèntica desigualtat. [Forbes].

– Em ve de gust

No fa massa temps vaig escriure un article sobre els meus gossos.

Avui, a les 7 de la matinada, assegut al jardí, em venen molts records i em ve de gust escriure des del cor, des del que sento, per la meva necessitat de compartir el que moltes persones sentim pels animals.

El cas és que fa poc va fer un any de la mort de la gosseta que ha format part de la meva vida durant més de 8 anys, la Mel, i s’amunteguen les imatges dels moments viscuts. Com moltes vegades, la mort ve així, sense avisar, deixant-nos amb aquesta sensació d’irrealitat, de no pot ser possible, de no creure el que ha passat.

La relació que desenvolupem amb les mascotes és molt important i molt valuosa, és diferent de la que tenim amb familiars o amb amics però, en definitiva, també és amor i ens enriqueix. Els animals no jutgen els seus amos, sinó que els accepten i els volen tal com són. Per això és tan especial el vincle que desenvolupem amb ells, per això i perquè ens permeten esplaiar les nostres emocions, perquè ens acompanyen i ens aprecien sense condicions. Saben emocionar sense dir-te “t’estimo”, donant salts d’alegria quan et veuen, despertant-te al matí amb la poteta, seient a veure la tele amb tu, buscant-te quan veuen que t’estàs vestint per sortir o esperant a veure qui és l’últim a marxar al llit per dormir tranquil… Això és amor sense paraules. Sí, ells donen veritable afecte, et sorprenen, et parlen amb la mirada, et busquen quan volen jugar o que els acariciïs.

De vegades pensava, solament li falta parlar; però no li faltava, es feia entendre sense necessitat d’articular una sola paraula. Ella em va ensenyar tot el que significava aquesta relació especial entre animal i persona. No em sembla gens curiós que se’n digui animal de companyia, perquè saben acompanyar sense condicions.

Sé que et continuaré trobant a faltar i que sempre estaràs en la meva vida i en la de les persones que hem estat amb tu. Gràcies pel que em vas donar, pel que em vas ensenyar, pel valenta i col·laboradora  que vas ser, pel bonic que va estar compartir amb tu tants i tants dies.

I això que dic val exactament pels dos gossets que ara encara estan amb mi… i per molts anys.

– Fins sempre… i gràcies

Hi ha persones que, amb la seva existència, fan millor i més bella l’existència dels altres. No crec que hi hagi satisfacció més gran que arribar al final de la pròpia vida, mirar enrere i saber-se responsable, àdhuc si més no en una part mínima, de la felicitat dels que t’envolten; poder reconèixer, a la mirada dels altres, la gratitud per haver-los ajudat a afrontar la seva vida amb major enteresa, per haver-los infós ànim, serenitat i esperança per suportar els seus problemes. Fins a tal punt algunes persones són hàbils en aquesta tasca, que podria dir-se que atorguen sentit al món amb la seva sola presència: la seva vida mateixa és exemple, testimoni palpable d’un estil de viure en què es cohesionen de manera gairebé sublim el bé i el bell. Un moment privilegiat en el temps.

Les ironies del destí han volgut que només un dia de diferència hagi separat la mort de dues persones, José Luis Sampedro i Margaret Thatcher, tan diametralment oposades en pràcticament tot. Dos exemples de sengles models de conducta humana que bé podrien resumir, cada un a la seva manera, les molt diferents actituds possibles davant la vida, la mort i el significat de ser persones humanes.

José Luis Sampedro, al contrari que la britànica, va ser un virtuós. Virtuós del pensament, de la paraula i de l’acció, una triple combinació gens fàcil d’aconseguir.

Us penjo un video amb l’opinió d’Iñaki Gabilondo, referència periodística dels darrers 45 anys a Espanya, on expressa l’honor d’haver conegut el savi José Luis Sampedro i recorda el que va aprendre d’ell: ” És possible observar les coses des del punt de vista veritable “. N’estic ben d’acord.

Lo-que-aprendimos-de-jose-luis-sampedro

– Mode ironia

Res més lògic que quan un pare o mare ho demani, els companys i companyes del seu fill es sotmetin a la seva voluntat. Per quins set sous el drets dels altres trenta o trenta-cinc haurien de prevaldre damunt del d’un de sol? Millor que s’imposi el d’un. Al cap i a la fi, per quina raó s’han de fer les classes en una llengua minoritària i provinciana, que no serveix de res, si es poden fer en una de majoritària i universal?

Que un sol pare o mare demanen que al seu discriminat fill li facin les classes en espanyol, no fos cas que es traumatitzés, cap problema: a partir d’aquell moment a la seva aula tot es farà en espanyol.

Però, ben mirat, potser això no sigui suficient. Per què limitar-ho a una sola classe i aula? I si la pobra criatura sent parlar en català al pati o a l’hora de dinar? Res, home, res: si un pare o mare ho demanen, tota l’escola ha de fer servir l’espanyol, tant a les aules com fora d’elles. Si s’ha imposat a trenta o a trenta-cinc alumnes, per què no s’hauria d’imposar a quatre-cents cinquanta o cinc-cents ?

Tanmateix, per quin motiu aturar-se en aquest punt? I si la turmentada criatura surt al carrer i sent algú expressar-se en català? Com li podríem estalviar el trauma? Res més senzill: la gent del seu barri, pel carrer, ha de parlar només en espanyol — a casa, en la intimitat, on no poden causar perjudicis psicològics irreversibles a cap ànima tendra, que empri la llengua que vulgui —. Al barri i, com no, a tota la ciutat: no seria just que el fanatisme català l’impedís sortir de la zona on viu, no? I tampoc fora del seu municipi: a la seva província també s’hauria d’imposar l’espanyol. I a tot Catalunya. I, per què no, al món sencer.

Al capdavall, si el desig d’un es pot imposar al de trenta o trenta-cinc, per quina raó el de disset  no s’hauria d’imposar al de més de set milions i mig de persones?

– Un primer article de jardineria… ja veurem si en vindran més

Mai he escrit aquí sobre jardineria, que és un tema que m’agrada molt i sobre el que sé una mica – no perquè tingui un talent natural per a la pràctica, sinó més aviat per una acumulació d’errades que m’han proporcionat certa experiència -, i la raó és que sempre que em disposo a fer-ho hi ha tantes coses que vull dir que no em sembla prou amb un post, ni amb un bloc, ni amb un llibre, ni amb una enciclopèdia i, al final, acabo per no escriure res.

Però avui m’he animat i, en un esforç de síntesi, em permetré donar uns senzills consells per solucionar un dels temes bàsics, el reg, i que crec que poden salvar la vida de moltes plantes, sobretot de terrassa, de balcó o d’interior.

Però no només et diré què has de fer, perquè això ho veus a qualsevol llibre o qualsevol fòrum de jardineria. T’explicaré  PER QUÈ ho has de fer, perquè ho entenguis de veritat i no ho hagis de memoritzar, com si fossin les instruccions d’un ritual arcà o una recepta de cuina ( aquest és un altre tema també …). Perquè amb tot just unes dades bàsiques, puguis aplicar el teu raonament i el teu propi sentit comú. Perquè regar les plantes sembla molt fàcil, però si ets d’aquests que es queixa que sempre es moren, és que ho estàs fent malament.

Consell 1) No les ofeguis.

La majoria de plantes que han mort ho han fet per un excés de reg. Encara que tu creguis que no, encara que fes setmanes que no les regabes, encara que tinguessin les fulles grogues com si s’haguessin assecat.

A menys que estigui en ple exterior o exposada a la llum directa del sol a l’estiu, una planta triga moltíssim a assecar-se del tot i quan ho està fent, no hi ha dubte d’això: les tiges i les fulles es van posant d’un verd claret que dóna pas al groc i acaben cruixint com el paper. Per estar segur de quan regar una planta, no ho facis en el període que et van dir a la botiga, ni quan et recordis d’ella, simplement observa-la de tant en tant. Una planta que necessita aigua no es morirà d’un dia per l’altre. Espera A VEURE que li falta aigua- ella t’ho dirà amb les fulles caigues i flàccides -, i llavors rega. Observaràs com en unes hores es recupera i llavors sabràs amb quina freqüència has de regar i només amb mirar-la t’adonaràs si li falta aigua o no. El fet de veure com es recupera, et farà entendre que la planta està viva i que el seu funcionament, almenys en aquest aspecte, és simple: quan té set demana aigua i beu, quan no en té no necessita aigua i no en vol. Crec que nosaltres també actuem així, no ?

Consell 2) Rega bé.

La gran pregunta: si no havies regat la planta en un munt de temps, com és possible que hagi mort ofegada? Doncs perquè ja la vas ofegar amb els primers regs. Les arrels s’han anat podrint lentament i en no funcionar bé no han pogut extreure de la terra els nutrients que necessita la planta, entre d’altres, el ferro, que utilitza per crear la clorofil·la amb la qual realitza la fotosíntesi. Per això grogueja, no perquè s’estigui assecant. S’està morint des de baix.

I com ha passat això si només la vas regar un cop, si fins i tot mires la terra i està seca? Doncs perquè l’aigua va sortir pels forats de drenatge del test i es va quedar estancada al test decoratiu o en el platet que li vas posar sota. La terra es va anar amarant de baix a dalt, fins que no va poder absorbir més i, si va quedar aigua en contacte amb les arrels, aquestes no van tenir temps d’anar absorbint-la i es van començar a podrir, perquè la teva planta, encara que sigui molt resistent i pràcticament indestructible, no és un nenúfar ni una planta de pantà.

La millor manera de regar és posar aigua al test o plat i deixar que la terra absorbeixi l’aigua des de baix. Quan la superfície estigui humida, treus l’aigua sobrant i llest. Si això et fa molta mandra, rega normalment des de dalt, però assegura’t sempre que no queda aigua sobrant a la part de baix.

Consell 3) No les transplantis a un test massa gran.

Això em va costar bastant d’entendre perquè encara que en tots els manuals, fòrums i blocs recomanen que vagis trasplantant la planta successivament, cada parell d’anys, MAI EXPLIQUEN PER QUÈ. És a dir, tothom entén que si a la planta li surten ja les arrels pels foradets del test, és hora de mudar a un lloc més gran, on poder consumir més terra.

Ara bé, la pregunta és: per què hauries d’anar passant-la de test a test gradualment com si estiguessis actualitzant un Pc? Doncs  perquè el sòl de l’exterior té el seu propi sistema de regulació d’humitat intel · ligent, però el del test no. El plàstic o el fang del recipient està ideat per conservar la humitat. Quan la reguis la terra s’amararà, i encara que no quedi aigua sobrant, la humitat quedarà acumulada aquí. Si les arrels són encara molt petites no podran absorbir tota aquesta aigua en un temps raonable i seguiran en contacte amb la terra mullada i es podriran. Per evitar això, quan les trasplantis a un recipient cal que només sigui una miqueta més gran que l’anterior. Abans de posar la terra fica al fons del test una capa de grava, pedres, totxo… qualsevol material inert que impedeixi que aquí, on es va acumulant l’excés d’aigua, arribin les arrels.

Sembla que les plantes tenen un especial interès a podrir-se, però torno a recordar que la majoria de la gent les exposa sense saber-ho a condicions de pantà.

4) No facis invents ni t’angoixis.

No busquis ni llegeixis massa informació sobre la teva planta a internet. Ja hi haurà temps per abonaments, tipus de substrat, poda, reproducció i altres. Primer aprèn a regar bé. Fins que no sàpigues dir amb tota seguretat si una planta necessita aigua o no, no hauries de passar a preocupar-te pels altres factors que la condicionen, perquè estàs introduint variables sense poder determinar la més bàsica: l’aigua que necessita.

Si la planta és d’una espècie comú, té un mínim de llum… i la regues adequadament, viura sense problemes.


Recorda, per defecte d’aigua sobreviurà. Per excés, morirà.

 

– No és dolent equivocar-se, dolent és persistir en l’error

Què és un error? Com vivim els errors? Què pensem de nosaltres quan ens equivoquem? Com ens sentim? Quant temps dediquem a sentir-nos malament per haver comès un error? Què podem aprendre dels nostres errors?

Segons el diccionari de la llengua catalana, s’entén l’error com abatiment, humiliació, manca d’ordre, confusió, etc. A partir d’aquesta definició, es pot arribar a la conclusió que hi ha moltes sensacions negatives. Certament, la por pot bloquejar la llibertat d’acció alhora d’enfrontar-nos a reptes sense valorar l’oportunitat d’aprenentatge que hi ha després de l’error.

Per tant, què té de positiu un error? Quan una persona s’equivoca, apareix un sentiment desagradable ja que no esperava aquesta decepció. De totes maneres, els errors són una font d’aprenentatge. El més important és assumir l’actitud més idònia per obtenir-ne un aprenentatge ja que aquest no arriba per si sol. És necessari una actitud d’escolta, comprensió i reflexió. Només cal mirar enrere i recordar alguns errors històrics com, per exemple, el descobriment casual de la penicil·lina per part d’Alexander Fleming o el descobriment dels cereals Kellogg’s per part dels germans Kellog.

Cal tenir present que tota persona té dret a equivocar-se. Pretendre ésser una persona perfecta és un entreteniment erroni que condueix a sentiments de fracàs, frustració i impotència. L’error és un recordatori que els superherois sempre són personatges de ficció. Per tant, la solució passa per reconvertir l’error en una oportunitat per la reflexió i el canvi.

Com es pot fer aquesta reconversió? Us proposo un petit exercici: penseu en cinc errors que hagueu viscut durant el temps que portem del 2013. Quan els hagueu detectat, escriviu-los en un full descrivint les situacions, les persones implicades, les emocions que van aparèixer, el que vau pensar de vosaltres,… i, posteriorment, contesteu a la següent pregunta en temps passat: Què he après d’aquests errors? Si teniu dificultats en detectar quelcom que hagueu après d’aquest error, observeu l’oportunitat que podeu tenir d’aprenentatge i transformeu la pregunta a un temps futur: Què en puc aprendre d’aquest error?

Una persona aprèn més dels seus fracassos que dels seus èxits. Un mètode d’aprenentatge comú s’anomena assaig i error. Apunteu-vos aquesta frase cada vegada que experimenteu un error: No deixo d’equivocar-me perquè no deixo d’intentar millorar i d’aprendre. A més, si no n’heu après en aquests moments, la vida us continuarà regalant totes les oportunitats necessàries per aprendre més endavant.

Ja ho veureu ! Assumir la responsabilitat de l’error us permetrà connectar amb la nostra honestedat i, al mateix temps, reconèixer els vostres límits.

– Reflexió sobre ” sempre ” i ” mai “

Mai i Sempre són paraules que utilitzem habitualment. Les expressem per posar èmfasi emocional, però generalitzen i són poc precises. A més a més, podem dir que són mentida. Quan diem: Sempre t’equivoques o Mai m’escoltes, segurament no és veritat del tot. Així que val la pena intentar eliminar aquestes dues paraules del nostre vocabulari i concretar al màxim quan parlem amb els altres. Per exemple dient:  T’has equivocat en aquest exercici o Avui estàs distret. Canviar aquestes expressions per altres més precises és, també, una manera de deixar d’etiquetar.

– Adolescents amb baixa autoestima ?

Trobes que tens l’autoestima baixa? No et valores prou? Et sembla que tothom és millor que tu? Aquests són alguns consells per tal que augmentis la teva autoestima.

1. Sigues sincer: No només amb els altres sinó també amb tu mateix. No intentis auto-enganyar-te ni creure’t tot el que els altres et diguin. Si tens algun problema no dubtis en expressar-lo. Parlar amb els amics o encara que no ens ho creguem amb els pares va molt bé.

2. Practica esports en equip: Tenir una activitat física a fer en grup farà que augmenti la teva autoestima i et sentis útil i estimat pels altres. Tenir el suport de la resta del teu equip t’ajudarà a sentir-te millor amb tu mateix.

3. Respecta les normes: Penseu un moment en què seria un poble, una ciutat o fins i tot un insti sense normes… Tothom faria el que li donaria la gana i estaríem al pou!!! Quan ens sentim perduts i frustrats la nostra autoestima baixa en picat!

4. Busca alguna cosa que et motivi: Centra’t en aconseguir un objectiu, tan personal com professional i quan l’aconsegueixis o facis un pas més per tenir-lo et sentiràs autorealitzat.

5. Intenta guanyar-te la teva llibertat: Si els teus pares no et deixen sortir ni et deixen fer res intenta guanyar-te la seva confiança. Quan vegin que ets responsable i confiïn en tu no et tallaran tan les ales.

6. Vigila amb qui t’ajuntes: La típica frase de “digues amb qui vas i et diré qui ets” és mol encertada en aquest aspecte. Pensa que hi ha gent que et pot portar per mal camí… i això no son amics!

7. Vigila amb l’ambient: No només cal vigilar amb les persones sinó també amb tot el que ens rodeja. Si no et sents a gust en un determinat ambient val més canviar-lo.

8. Tingues la teva intimitat: Tenir estones per estar amb tu mateix va molt bé per pensar i reflexionar sobre tu mateix.

9. Dedica temps a la teva família: Encara que no els hagis escollit tu ets sang de la seva sang. No només cal dedicar temps a parlar amb els pares sinó també amb els avis.

10. Surt amb els amics: No et quedis a casa tancat. Això et perjudicarà a llarg termini.

– Als meus gossos ( presents o no )

Me venen ganes de fer una reflexió com aquesta, que podeu compartir… o no.

Adoro els gossos, m’encanten. La seva fidelitat, la seva humanitat. En el meu cas, podria ben bé subscriure aquelles paraules de Lord Byron: « El gos…? Ah, sí, aquell animal que posseeix totes les virtuts dels éssers humans… però cap dels seus defectes ».

Ara mateix, tinc un yorkie preciós, Max, que és el meu company més fidel, i una canitxe, l’Ona, que sempre va a la seva bola, però també meravellosa companya. I mai m’oblidaré de la Mel, una Schnauzer que ens va donar un exemple de força i valentia… fins que ja no va resistir més. Ni tampoc d’en Jack, un Alaska Malamut que me les va fer passar canutes, però amb qui vaig gaudir moltíssim amb la bici-trineu.

En el meu cas, estaria del tot d’acord amb Schopenhauer en allò de que a mesura que vaig coneixent els éssers humans cada dia m’estimo més els meus gossos. Amb el temps t’adones que molts éssers humans, després d’estimar-te’ls i d’haver-los donat tot, te critiquen, te traixen o, directament, t’abandonen. Els gossos, en canvi, mai farien això. I, quan s’adonen del teu patiment, de cap manera et deixen sol. Quan estableixes un vincle així amb un animal és quelcom meravellós.

Jo no sabria viure sense els meus gossos.

– La revista dels adolescents catalans

Adolescents.cat és el portal més visitat entre els usuaris joves de Catalunya. Aquí trobaràs tot allò que t’interessa sobre els teus ídols, consells per resoldre els teus dubtes i inquietuds, tests, actualitat, vídeos virals, gossip, assessorament sobre temes propis de la teva edat, comunitat, etc. Vivim per entretenir-vos i treballem per a satisfer-vos. Un lloc a internet on la diversió està assegurada. Alerta! Som addictius… No t’oblidis de recomanar-nos als teus amics.

Clica i entra: www.adolescents.cat


– Alumnes de 4t d’ESO, molt important

Novetats al web Estudiar a Catalunya

Incorporació de nous ensenyaments i itineraris formatius

Amb motiu de la celebració del Saló de l’Ensenyament 2013, el web acadèmic Estudiar a Catalunya presenta les novetats següents:

A l’apartat Estudis s’incorporen els nous cicles de formació professional, d’arts plàstiques i disseny i ensenyaments esportius:

  • 12 cicles de grau mitjà i 7 de grau superior de formació professional.
  • 2 cicles de grau mitjà i 8 de grau superior d’arts plàstiques i disseny.
  • 1 cicle de grau mitjà i 4 de grau superior d’ensenyaments esportius.

Per facilitar l’accés a la informació dels estudis de formació professional, arts plàstiques i ensenyaments esportius, els cicles estan classificats per famílies professionals i per graus (mitjà i superior).

A l’apartat d’Orientació destaquen 29 nous exemples d’itineraris formatius per obtenir una determinada titulació i mostren les diferents vies per accedir-hi. Aquests itineraris són interactius i en alguns casos contenen un vídeo que recull l’experiència d’un professional.

 

– Tohoku en la memòria

Avui es celebra el segon aniversari del terratrèmol de Tohoku, Japó, que va ser seguit d’un tsunami de proporcions gegantines. És el terratrèmol més gran mai ocorregut al Japó i un dels cinc més importants del món, des que es tenen estadístiques fiables. Sis minuts va ser la seva durada.

El balanç és esgarrifós: 15.881 persones mortes, 6.142 ferides, 2.668 persones desaparegudes, 129.225 edificis esfondrats totalment, 254.204 mig esfondrats i 691.766 amb alguna mena de dany. 4,4 milions de cases es van quedar sense electricitat i 1,5 milions, sense aigua, segons el balanç fet públic per les autoritats japoneses el setembre passat.

La central atòmica de Fukushima va quedar col·lapsada i va provocar el desplaçament de centenars de milers de persones. La radiació va afectar les persones i el medi ambient. El Banc Mundial estima en 235 bilions de dòlars el cost del desastre.

L’energia alliberada pel terratrèmol va ser 600 milions de vegades la de la bomba Little Boy deixada anar sobre Japó a les acaballes de la segona guerra mundial. La durada del dia s’ha fet més curta en 1,8 microsegons i algunes àrees del nord de Japó estan avui 2,4 metres més a prop d’Amèrica del Nord.

Els que vivim lluny del Japó hem oblidat el terratrèmol que ens va tenir amb l’ai al cor durant dies. La memòria és dèbil, però el dany provocat encara és evident: 315.000 persones viuen desplaçades en ubicacions provisionals.

La distància i el temps afebleixen el record. O gairebé. Qui es recorda de Síria, o Haití, o dels milers i milers de nens que encara moren per manca d’aliments o d’higiene i tants i tants exemples que hom podria posar. Cadascú va tirant com pot, oblidant què passa en altres racons d’aquest planeta.

I no cal distanciar-se ni en el temps ni en l’espai: a tocar nostre passen desgràcies cada dia i fem com si no les veiéssim.

 

– A punt de la 2a avaluació

Navegant per la xarxa, cercant sobre l’avaluació, he trobat informació sobre el Congrés Europeu Avaluar per Aprendre, organitzat fa un temps pel Departament d’Ensenyament, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Comissió Europea i l’Student Assessment to Improve Learning.  En el congrés s’hi van presentar aportacions sobre el marc teòric de l’avaluació de l’aprenentatge  i  també experiències pràctiques . Destaco 17 punts que es van tractar en les diferents conferències i que van quedar recollits en el hashtag #avaluarxaprendre de Twitter.

1-    Un docent té competència pedagògica si sap organitzar una bona bastida cognitiva per als seus alumnes mentre la necessiten.

2-    La docència ha de ser dialògica, la retroalimentació per tenir sentit ha de ser immediata.

3-    Cal prendre consciència de la importància que té l’avaluació i de com condiciona l’ensenyament.

4-    Cal relacionar avaluació i aprenentatge: amb diàleg, aprenentatge actiu i col.laboratiu.

5-    L’aprenentatge ha de ser un projecte comú entre professor i alumne.

6-    Cal definir uns criteris d’avaluació que possibilitin identificar on s’és i què falta per aprendre.

7-    S’ha de relacionar l’avaluació amb la comprovació de l’assoliment d’objectius.

8-    L’avaluació és una responsabilitat col·lectiva i compartida. Dóna sentit a l’esforç de l’alumnat.

9-  L’avaluació formadora té com a finalitat que l’alumnat aprengui a prendre decisions per regular-se. Cal que l’alumnat anticipi i planifiqui com resoldre les tasques.

10- Utilitzar llenguatge positiu en l’avaluació, els alumnes reaccionen bé si interpreten que poden millorar.

11-  Cal fer participar els alumnes en discussions sobre els seus aprenentatges. La reflexió amb l’alumnat necessita temps i pràctica.

12- Els alumnes han de saber què han après i què els falta aprendre.

13- Cal diversificar les eines d’avaluació.

14- L’avaluació ha de ser autèntica, versemblant, ha de guardar fidelitat amb les condicions extraacadèmiques. Ha de ser realista, rellevant, constructivista i socialitzadora.

15- Els alumnes han de resoldre problemes (tasques) per exercitar les competències.

16- S’ha d’estimular l’autoavaluació i la coavaluació. És important aconseguir que els alumnes siguin bons autoavaluadors. Els professors també han de ser bons autoavaluadors.

17- Avaluar i Ensenyar és el mateix procés.

 

– Proposta basada en la realitat

“ La veritat és que probablement ningú al món sàpiga com solucionar els nostres problemes educatius. Admetre-ho és un pas important ”. Sridhar Rajagopalan, educador indi.

Vaig llegir aquesta cita i em va impactar per sincera i lúcida. Posar nom a un malestar és començar a guarir-lo. La frase dóna la possibilitat de situar-nos en un punt de sortida. I potser és el que necessitem. La idea em va connectar amb les múltiples situacions que vivim entre els que ens movem per aquest territori que anomenem educació. Us proposo de compartir una situació tipus per il.lustrar les principals contradiccions educatives actuals.

Aquesta situació tipus té per protagonista un noi gairebé adolescent amb certes dificultats acadèmiques des del final de la primària. Viu en un entorn preocupat pels seus estudis i rep suport extra en forma de classes de repàs fora del seu horari lectiu.

Des del centre on estudia no comprenen què li passa: Els exàmens que fa són un autèntic desastre, mai mostra interès per sortir voluntàriament a fer exercicis ni fa treballs extres per millorar la nota. Si pot, s’escaqueja d’algun deure  que per art de màgia s’oblida d’apuntar a l’agenda. A la classe, sobretot a les últimes hores, la seva atenció és mínima, es distreu fàcilment i es belluga enmig  del seu desordre. El seu professorat  l’atén com pot, just el que permet fer-ho dins un grup de trenta alumnes . El seu professorat entén que se li estan donant facilitats perquè avanci però els resultats són minsos.  Assumeixen que el noi ben poca cosa farà. Se senten decebuts dels pares, “no s’esforça, segur que el sobreprotegeixen, és un desastre”… Internament ja han dictat sentència, han estat jutges, no educadors. Afortunadament, però, hi ha professionals de l’educació que rebutgen absolutament aquest sistema.

Des de casa s’estudia i es fan els deures al seu costat, es revisa l’agenda, es valoren els petits èxits i es desesperen amb les males notes. Juguen a fer equilibris entre el càstig i el premi i miren de donar-li sentit al que està estudiant. Sovint se senten més mestres que pares del seu fill i hi ha moments que se senten molt decebuts. Internament també han dictat sentència, ” aquest nen mai farà res “.

I el noi ?. El noi va a classe cada dia, sis hores, de les quals en descansa mitja . Escolta com pot i, de vegades, no massa, apunta, copia, fa exercicis i memoritza. Li parlen de coses que no li desperten gaire interès. El seu cap vol ser-hi però el seu cor és lluny. Les coses que el mouen no són allà dins. No vol decebre als seus adults, li han dit que estudiar és important i sap que sense estudis la crisi se’l cruspirà viu. Quan surt de classe l’esperen més hores de repàs i d’estudi. Se sent pressionat pels de casa i pels seus profes i quan arriben els exàmens s’enceta la perversa dinàmica: hores i més hores estudiant, bloqueig mental, angoixa familiar, estrés. Poques vegades supera el cinc. Internament també s’ha autodictat sentència: ” sóc un inútil “,  i tira la tovallola.

I, sabeu que ? és una llàstima:  ningú li ha preguntat pels seus interessos, que són molts, ningú li pregunta pel que ha après quan el bloqueig se n’ha anat, i ningú li demana què necessita per aprendre millor dins d’un sistema que voldria no ser-ho però que és antic i standaritzant.

Aquest cas tipus és un dels que hi ha a l’entorn educatiu, però al seu voltant n’hi ha molts més i molt més desesperants per la impotència que provoquen, per com engreixen les llistes del mal anomenat fracàs escolar. Davant d’això, Sridhar Rajagopalan creu que el nostre deure és canviar aquesta situació tot fomentant una “ciència de l’aprenentatge”. Per ell seria un camp interdisciplinar amb elements de l’educació, la psicologia, les ciències cognitives, la informàtica, la intel.ligència artificial i les neurociències. Intentaria contestar  a preguntes relacionades amb dificultats que tenen els estudiants i quines estratègies són útils per al bon aprenentatge.

Rajagopalan aposta per l’aprenentatge personalitzat  amb un pla d’estudis elemental troncal que contingui  ensenyaments de llenguatge, matemàtiques i ciències, amb un accent marcat per la creativitat i les arts i amb aspectes nous com el pensament emprenedor. Juntament amb la part obligatòria proposa una part optativa en la que els estudiants elegirien estudiar allò que forma part dels seus interessos personals. Tot aquest plantejament seria possible a través de les noves tecnologies que segons ell permetrien aprendre de forma més eficient, amb el ritme i l’estil propis de cadascú.  A mi em sembla una proposta lúcida i plausible.  I possible ?. Sense dubte, n’estic convençut.