” La alfabetización es mucho más que una prioridad educativa. Es la inversión de futuro por antonomasia y la primera etapa de cuanta nueva alfabetización se emprenda en el siglo XXI. Queremos un siglo en el que todos los niños sepan leer y explotar esta ventaja para ganar en autonomía”

Irina Bokova, Directora General de la UNESCO

La concentració de diòxid de carboni (CO2) a l’atmosfera ha assolit una nova fita en la història dels mesuraments científics, una marca negativa que certifica, segons tots els experts, la realitat d’un escalfament global de conseqüències impredictibles però cada vegada més preocupants. Aquesta setmana, la presència de CO2 en l’aire va arribar a les quasi 400 parts per milió de molècules en els registres de l’estació atmosfèrica Mauna Loa, a Hawaii, considerada l’epicentre mundial per a l’estudi dels gasos d’efecte hivernacle des que va començar a operar el 1958.
La xifra en si mateixa no es tradueix en una “amenaça immediata” per a l’ésser humà, tal com va explicar el geoquímic Ralph Keeling del Centre Oceanogràfic de San Diego, a Califòrnia, però és una dada simbòlica amb el qual els científics tracten de moure consciències. “És un llindar al qual no hauríem d’haver arribat. De fet, no caldria haver superat els 350”, va declarar Keeling, un dels responsables de l’informe publicat divendres per l’Administració Nacional d’Oceans i Atmosfera (NOAA, en anglès) dels EUA.

Amb motiu del centenari del naixement de Salvador Espriu, el Departament d’Ensenyament ha volgut fer arribar a tots els centres docents la carta que el nostre gran escriptor va adreçar als mestres, professors i professores de Catalunya dins els actes de l’Escola d’Estiu de Barcelona de 1981. Jo us l’adreço a tots vosaltres.

El text és un exponent precís de l’impuls que guia la seva obra literària i del vincle poderós que manté amb la docència. És un al·legat en favor de la llengua catalana i dels valors i les qualitats que distingeixen el nostre professorat, plantejat en un context històric que, en molts aspectes, és vigent encara.

Salvador Espriu, Barcelona, trenta de maig de mil nou-cents-vuitanta-u.

Sr. Jordi Carrió Ciutat.

Molt distingit i estimat amic, Em dirigeixo a vostè, potser “avançant-me” una mica massa perquè consti per escrit, ja des d’ara, tal com li vaig prometre a través del senyor Jordi Umbert, la meva modesta però plena i incondicional adhesió als actes i reunions que s’han de celebrar, el proper juliol, a «l’Escola d’Estiu Rosa Sensat», un nom de debò il·lustre, que ens honra tant a tots. Crec que  gura al front de l’esmentada Escola —i, de fet, si no segons un obligat protocol, presidirà aquells actes i sessions o jornades— una altra dona extraordinària, una altra pedagoga excepcional: la senyora Marta Mata. Vulgui saludar-la de part meva.Tinc entès que s’aplegaran, aleshores i allí, tots —en principi tots— o la major part dels Mestres de Catalunya. Vulgui també saludar-los, tots i cada un d’ells, amb la meva màxima —encara que “delegada”— efusió. Jo no hi seré, però els acompanyaré, des de la meva insigni cança, a tots vostès, en pensament i en esperit.La nostra llengua i la nostra cultura, almenys des dels temps que, amb una sintètica entesa convencional, anomenem “moderns”, ha viscut sempre injustament, incomodíssimament i estupidíssimament amenaçades, des de fora i des de dintre, pels estranys a la nostra identitat com a poble, a la nostra genuïna i irreductible personalitat, i per nosaltres mateixos. I hi continuen vivint i hi viuran tothora, o si més no en el futur immediat o  ns on ens és previsible. Però cal acceptar-ho, cal viure en aquest continu risc, perquè, d’una manera o d’un altra, viure és, en essència, per als homes, per a tots sense excepció, perill.D’aquesta nostra noble condició ennoblidora, no ens podem ni devem alliberar. Com que no hem de defugirla mai, assumim-la amb una orgullosa humilitat, amb una total dignitat, amb una exemplar bondat, amb una subtil intel·ligència, amb grandesa d’ànim, amb mesura, amb una benèvola però aguda ironia, amb tolerància, comprensió i perdó.Jo veig encarnades en vostès, Mestres de Catalunya, dones i homes, senyores i senyors, totes aquestes qualitats, totes aquestes excelses virtuts, i encara moltes d’altres, entre les quals una clara i altíssima vocació, l’abnegació, l’altruisme, la diligència, el no defallent treball. Bandejant la mediocritat, la grolleria, la improvisació, la imprecisió, el neci triomfalisme, el paralitzador pessimisme, el paternalisme, el pairalisme, un fals ecumenisme, vostès formen i formaran, contribueixen i contribuiran decisivament a formar els cossos, la sensibilitat, les ments i les ànimes dels nostres ciutadans, de tots dos sexes, d’aquest demà que ja és resplendor critstal·lina d’alba. Per a vostès, les unes i els altres, nenes i nens, noies i nois, van aprenent i aprendran a ser forts, valents, cortesos, honestos, oberts al diàleg, no fanàtics, no dogmàtics, no violents, sobris, ponderats, demòcrates, no demagògics, lliures, feliços, rigorosos i agraïts. I nets, en el més ampli sentit del terme. Per vostès, elles i ells van aprenent i aprendran, a més de les innombrables matèries, disciplines i idees fonamentals “genèriques”, les nostres actituds matisades, especí ques. Sabran que, si bé les cultures i les llengües poden morir, i doncs també les nostres, si de cas això ens arriba, devem lluitar sense treva contra el mal,  ns a l’últim alè. Que la  ens vingui per sinistre i aclaparador genoicidi, no per vil suïcidi. Sabran, ençà o enllà de l’anterior advertiment —o reflexió—, que el nostre “Principat” és un dels Països Catalans, un més, modèlic en propòsit —i tant de bo que ho esdevingui—, no hegemònic, mai no “amo” sinó servidor de la sencera comunitat. Recordaran que la llengua d’aquests països és única, que ens és comuna i que és el lligam més fort que ens uneix. Cal respectar i salvar, doncs, les seves expressions fonètiques, diverses i enriquidores, dins una essencial unitat —i  ns els noms amb els quals es vulgui designar aquests “particularisme”: no hi ha un “dialecte central imperialista”, absorbent. I no oblidaran que hem de vetllar exquisidament per fenòmens lingüístics —i de tot ordre— aliens al nostre estricte àmbit, com per exemple l’aranès, com si tots nosaltres fóssim  lls de la Vall antiga i estimada.I acabo la lata o el “llaunot”. Perdonin-me. Vulgui rebre tot el meu més sincer, agraït i petitíssim homenatge, senyor Mestres de Catalunya. No em contestin, si els plau, per favor. I envio a vostè, portantveu senyor Jordi Carrió, la meva més cordial abraçada.

Salvador Espriu

Abraham Lincoln va ser el setzè president dels Estats Units. Va introduir mesures que van donar com a resultat l’abolició de l’esclavitud i va aprovar la Tretzena Esmena a la Constitució l’any 1865. Va morir assassinat.

Adjunto una carta que va escriure al professor del seu fill el 1830. Tot i que va ser escrita fa més de 150 anys segueix sent una inspiració i sembla que es va escriure ahir.

” Estimat Professor, m‘agradaria que el meu fill aprengui que no tots els homes són justos ni tots són sincers, ensenyeu-li que per cada home dolent hi ha un heroi, i que per cada polític egoista hi ha un líder dedicat. També ensenyeu-li que per cada enemic hi ha un amic i que més val moneda guanyada que moneda trobada. Vull que aprengui a perdre i també a gaudir correctament de les victòries. Allunyi’l de l’enveja i que conegui l’alegria profunda de la feina ben feta. Feu que apreciï la lectura de bons llibres, sense que deixi d’entretenir-se amb els ocells, les flors del camp i les meravelloses vistes de llacs i muntanyes. Que aprengui a jugar sense violència amb els seus amics. Expliqui-li que val més una derrota honorable que una victòria vergonyosa. Que cregui en si mateix i les seves capacitats tot i que hagi de bregar contra tots. Ensenyi’l a ser bo i gentil amb els bons i dur amb els perversos. Proposi-li que no faci les coses perquè simplement altres ho fan, que sigui amant dels valors. Que aprengui a escoltar a tots però que, a l’hora de la veritat, decideixi per si mateix. Ensenyi’l a somriure i mantenir l’humor quan estigui trist i expliqueu-li que, de vegades, els homes també ploren. Ensenyi’l a ignorar els crits de les multituds que només reclamen drets sense pagar el cost de les seves obligacions. Tràctil bé però no el mimi, deixi’l que es faci fort ell solet.  Parli amb ell del valor i del coratge però també de la paciència, la constància i la sobrietat. Entenc que li estic demanant molt, però faci tot el que pugui “.

Ben agraït,  Abraham Lincoln, 1830.

Una història sobre el veritable valor de les persones

Un noi s’acostà al seu mestre i li digué: ” Mestre, per què em sento tan poca cosa que no tinc forces per a fer res ? Em diuen que no serveixo, que no faig res bé, que sóc maldestre i bastant ximple. Com puc millorar? Què puc fer per a què em valorin més?”.

El mestre, sense mirar-lo, li va dir:

– ” Ho sento, noi. Ara no puc ajudar-te. He de resoldre primer el meu propi problema. Pot ser després “. I fent una pausa va afegir: ” si volguessis ajudar-me tu a mi, jo podria resoldre aquest tema amb més rapidesa i després tal vegada et podria ajudar “.
– ” Encantat, mestre ” – va titubejar el jove- però va sentir que una altra vegada era desvaloritzat i les seves necessitats postergades.
– ” Bé “- va assentir el mestre -. Es va treure un anell que portava al dit petit de la mà esquerra i donant-li al noi, va afegir: ” Pren el cavall que està allí fora i cavalca fins al mercat. He de vendre aquest anell perquè he de pagar un deute. Cal que obtinguis per ell la major suma possible, però no acceptis menys d’una moneda d’or. Vés i torna amb aquesta moneda el més ràpid que puguis “.

El jove va prendre l’anell i va marxar. Tot just arribar, va començar a oferir l’anell als mercaders. Aquests el miraven amb algun interès, fins que el jove deia el que pretenia per l’anell. Quan el jove mencionava la moneda d’or, alguns reien, altres li giraven la cara i només un vellet va ser tan amable com per prendre la molèstia d’explicar-li que una moneda d’or era massa valuosa a canvi d’un anell. En afany d’ajudar, algú li va oferir una moneda de plata i un trasto de coure, però el jove tenia instruccions de no acceptar menys d’una moneda d’or, i va rebutjar l’oferta. Després d’oferir la seva joia a tota persona que es creuava al mercat i, abatut pel seu fracàs, va muntar el seu cavall i va tornar. Quant hagués desitjat el jove tenir ell mateix aquesta moneda d’or. Podria llavors lliurar-la al mestre per alliberar-lo de la seva preocupació i rebre llavors el seu consell i ajuda.

El jove va entrar a l’habitació i li va dir al Mestre.
– ” Mestre, ho sento, no és possible aconseguir el que em vas demanar. Potser podria aconseguir dues o tres monedes de plata, però no crec que jo pugui enganyar a ningú respecte del veritable valor de l’anell “.
– ” Què important el que has dit, jove amic ” – va contestar somrient el mestre -.  ” Hem de saber primer el veritable valor de l’anell. Torna a muntar i ves al joier. Qui millor que ell, per saber-ho ? Digues-li que voldries vendre l’anell i pregunta-li quant donaria per ell. Però no importa el que digui, no li venguis. Torna aquí amb el meu anell “.

El jove va tornar a cavalcar. El joier va examinar l’anell ajudat pel llum d’oli, el va mirar amb la seva lupa, el va pesar i després li va dir: ” Digues-li al mestre, noi, que si el vol vendre ja, no puc donar-li més de 58 monedes d’or pel seu anell ” .
– “58 monedes?!!! ” – va exclamar el jove -.
– ” Sí ” -va replicar el joier -. ” Jo sé que amb temps podríem obtenir per ell prop de 70 monedes, però… “. El jove va córrer emocionat a casa del mestre a explicar-li el succeït.
– ” Seu “- va dir-li el mestre després d’escoltar-se’l -. ” Tu ets com aquest anell: una joia, valuosa i única. I com a tal, només pot avaluar-te veritablement un expert. I aquest expert només pots ser tú mateix. Què fas per la vida pretenent que qualsevol descobreixi el teu veritable valor ?”. I dient això, va tornar a posar-se l’anell al dit petit de la mà esquerra.