M’agradaria oferir a tots els membres de la comunitat educativa un lema de comportament professional que vaig llegir i amb el qual m’dentifico absolutament: ” Que la meva escola sigui millor cada dia, perquè jo estic treballant-hi “.

L’escola, com gran representant d’una societat democràtica, ha d’albergar una convivència basada en el respecte i la dignitat. Els professors estimar els alumnes i aquests respectar al professorat. A conviure s’aprèn convivint.

” En l’educació hi hem de posar els 5 sentits: sentit comú, sentit moral, sentit de la responsabilitat, sentit del ridícul i, sobretot, sentit de l’humor “.

Carles Capdevila

Aquesta reflexió va dedicada als meus millors col·laboradors: els pares.

Em deia una mare, un dia, – val a dir que ho he sentit més d’una vegada -, que se sentia desbordada, que no sabia què més podia fer, que es rendia. Jo vaig intentar donar-li ànims, que no es rendís, que a la llarga l’esforç val la pena.

El cert és que els mestres ho sabem prou bé: hi ha nens i nenes que poden ser difícils, moguts, rebels, que sembla que tinguin una habilitat  especial per ficar-se en tots els embolats, per aparèixer en totes les trifulgues.

Els mestres hem d’intervenir sovint , parlar amb el nen, fer-lo reflexionar, tranquil·litzar-lo, a vegades castigar-lo, privar-lo d’alguna cosa, fer-li fer alguna tasca que l’ajudi a reflexionar. Però la nostra tasca es complementa amb la tasca dels seus pares: hem de parlar, explicar l’estratègia a seguir, pactar el camí que cal emprendre per redreçar la situació. Llavors em trobo amb pares o mares de molts tipus però la majoria, per sort , tenen clar que pares i escola hem d’anar a la una i que si ho fem sumem, mai restem. El que diem a l’escola és coherent amb el que es diu a casa i en aquests casos gairebé sempre l’efecte educatiu en el nen és positiu. Les coses es van arreglant, potser no tan de pressa com voldríem, d’acord, però es va millorant.

No m’agrada veure quan els pares i mares estan a punt de tirar la tovallola. Ens donen la raó als mestres, sí, però ens diuen també que ells ja no saben què fer, que ja ho han provat tot i veuen que és inútil, que el seu fill no té remei, que faci el que vulgui. A vegades les situacions personals són realment complexes i les solucions no són fàcils – puc parlar amb coneixement de causa, us ho podeu ben creure -. Però mai, es pot llençar la tovallola. Ni l’escola ni els pares.

Per dur que sembli, per desorientats que ens sentim, els joves a la llarga saben apreciar quan  hem cregut en ells, quan hem tret l’energia que no teníem per implicar-nos amb ells, per parlar amb ells, per escoltar-los, per dir-los que no quan ha calgut dir que no.

I  després de 22 anys com a professor i d’haver conegut desenes de nens i nenes us puc assegurar que aquest esforç mai no és en va.

Que no ens falti energia ni tampoc el bon humor: cal relativitzar els problemes i encarar-los amb esperit positiu !

Cal pensar que, si tirem d’hemeroteca, i fins i tot dels llibres d’història, descobrirem que l’anàlisi que s’ha fet dels joves sempre ha estat no només pessimista sinó pràcticament calcat, generació rere generació: fa 2.800 anys, ja Sòcrates advertia sobre la pèrdua de valors de la joventut: « els fills són ara tirans … ja no es posen drets quan entra una persona gran a l’habitació, contradiuen els seus pares, xerren davant les visites, engoleixen llaminadures a la taula, creuen les cames i tiranitzen als seus mestres ». El seu deixeble, Plató, abundava en això: « Què està passant amb els nostres joves? Falten al respecte als seus majors, desobeeixen als seus pares, menyspreen la llei, es rebel·len als carrers inflamats d’idees desgavellades, la seva moral està decaient, què serà d’ells?». Fins i tot podem anar 4800 anys enrere en el temps i llegir les inscripcions d’una tauleta assíria: « En aquests últims temps, la nostra terra està degenerant, hi ha senyals que el món està arribat ràpidament a la seva fi, el suborn i la corrupció dels més joves són comuns ».

Aquestes opinions podrien aparèixer en qualsevol mitjà de comunicació contemporani, prova inequívoca que els joves sempre han rebut.

Doncs bé, que no, paciència amb ells i endavant !

Era un professor compromès i estricte, conegut també pels seus alumnes com un home just i comprensiu.

En acabar la darrera classe, aquell dia ja d’estiu, tot just abans de començar les vacances, mentre el mestre organitzava uns documents damunt del seu escriptori, se li va acostar un dels seus alumnes i en forma desafiant i maleducada li va dir:    – Professor, el que m’alegra d’haver acabat aquest curs és que no hauré de sentir més les seves ximpleries i podré descansar de veure-li aquesta cara tan avorrida-.

L’alumne estava dret, amb aspecte arrogant, tot esperant que el mestre reaccionés ofès i descontrolat.  El professor va mirar a l’alumne per un instant i en forma molt tranquil·la li va preguntar:    – Quan algú t’ofereix alguna cosa que no vols, l’agafes?

L’alumne va quedar desconcertat per la calidesa de la sorprenent pregunta.  – És clar que no. – Va contestar de nou en to despectiu el noi.

– Bé,-va prosseguir el professor, – quan algú intenta ofendre’m o em diu alguna cosa desagradable, m’està oferint alguna cosa, en aquest cas una emoció de ràbia i odi, que puc decidir no acceptar.

– No entenc a què es refereix – va dir l’alumne,  confós.

– Molt senzill,-va replicar el professor-,  tú m’estàs oferint ràbia i menyspreu i, si jo em sento ofès o em poso furiós, estaré acceptant el teu regal dins del meu cor, i jo, amic, en veritat, prefereixo obsequiar-lo amb la meva pròpia serenitat.  – Noi,-va concloure el professor en to gentil-,  la teva ràbia passarà, però no tractis de deixar-la ara amb mi, perquè no m’interessa gens, jo no puc controlar el que tú portes al cor però sí que puc decidir què carrego dins del meu; cada dia, en tot moment, tú pots triar quines emocions o sentiments vols posar en el teu cor i el que triïs el tindràs fins que ho decideixis canviar; és tan gran la llibertat que ens dóna la vida que fins i tot tenim l’opció d’amargar-nos o de ser feliços-.

Per buscar, doncs, la calma interior,  siguem nosaltres, mestres i professors, la pau. D’aquesta manera comprovarem quant els nostres alumnes necessiten de nosaltres per sentir-se serens i tranquils, confiats i segurs, en definitiva: feliços.

Moltes vegades ens haurà passat, quan escoltem alguna cosa, que volem que se’ns expliqui amb “tot luxe de detalls”; aquesta repetida situació en què necessitem d’un diccionari simbòlic és com la d’aquell alumne que volia aprendre el significat de les paràboles per boca del seu professor.

Paràbola

El mestre explicava sempre una paràbola en finalitzar la classe, però no tots els alumnes entenien el sentit de la mateixa.

Un dia un d’ells el va encarar i li va dir: – No m’agrada això que fas, tu ens expliques una història, però mai ens dius el seu significat-.

El mestre es disculpà i després va continuar, dient-li:- Permet-me que en senyal de reparació t’aconvidi a una rica poma-.

-Gràcies mestre-, va respondre afalagat el deixeble.

El mestre va continuar: – Voldria, per agasajar-te, pelar-te la poma jo mateix. M’ho permets?-

– Sí, moltes gràcies-, digué l’alumne.

El professor afegí: – Ja que tinc a la mà el ganivet, aprofitaré i te la tallaré en petits bocins, per a què et sigui més còmoda de menjar.

– M’encantaria- continuà l’alumne, – però no vull abusar de la seva amabilitat-.

– No és un abús, si sóc jo qui t’ho ofereixo. Només vull complaure’t. I, ja posats te la mastegaré abans de donar-te-la-.

– No mestre! no m’agradaria que fes això!-, es va queixar sorprès el deixeble.

El mestre va fer una pausa i va dir:- Bé doncs, si jo t’expliqués el sentit de cada paràbola, seria com donar-te de menjar una fruita mastegada i, sincerament, crec que no t’agradaria; ets tú mateix qui has de trobar i assaborir el seu gust exquisit.

De tots els insults que sento cada dia provinents d’una part d’Espanya – la més absolutament radical -, que no para de llençar sistemàticament prejudicis contra els catalans, els que més em molesten són el de nazis i el de talibans,  que es repeteixen constantment en determinats programes de cadenes com Intereconomia i 13TV.

Tothom sap que la història és com és. Nosaltres, tal vegada, no podem donar lliçons – tot i que algunes sí -; però ells segur que no poden donar-ne cap ni una a ningú, perquè per exemple: són incapaços de condemnar el franquisme,  perquè quan es treu algun símbol de la Dictadura posen el crit al cel, perquè amb tota la immoralitat del món porten per bandera una constitució espanyola que no volien i perquè Espanya és l’únic lloc d’Europa on, encara, es prohibeix parlar en institucions de govern cap altra alguna llengua que no sigui el castellà, mentre ells, al nostre Parlament, poden expressar-se lliurement- ep, que, d’altra banda, és com ha de ser, per suposat -, en la seva llengua.

Allò que realment més m’indigna és que n’han fet un art i, repartir contra Catalunya, s’ha convertit en la seva manera de guanyar adeptes. I ens diuen nazis i talibans. Una de dues, o no saben què signifiquen aquests mots o tenen molt mala entranya. Jo crec que són totes dues.

Hem de fer veure als nostres fills que, cada dia, en llevar-se al matí, el joc de la vida ja ha començat i que ells ja hi estan participant.

Com a pares o educadors, hem d’ensenyar-los a ser competents i a competir contra ells mateixos: contra la peresa, contra la vagància, contra l’egoïsme, contra l’individualisme…

Després, han de saber lluitar per moure’s per la vida i integrar-se en la societat: evitar els vicis, combatre les intoleràncies i les injustícies, fomentar la solidaritat… Tot es pot aconseguir amb treball, il·lusió, sacrifici i esperit. Obtindran guanys, però també tastaran el gust amarg de la decepció, i és bo que sigui així, perquè de les dues coses n’aprendran.  Quan els vagi bé reflexionaran amb la tranquil·litat que garanteix l’èxit i sobre els camins que els han portat a aconseguir-lo. I quan fracassin, aprendran a acceptar la derrota, és a dir, després d’uns moments justificats de ràbia i dolor, faran un sospir de reflexió, s’aixecaran i tornaran a començar, contiuaran endavant.

En tots els aspectes de la vida, tant triomfar com caure ens proporcionen els valors que ens dignifiquen com a éssers humans dins del preciós context del nostre món.

Tenim a penes el que tenim i prou:
l’espai d’història concreta que ens pertoca,
i un minúscul territori per viure-la.
Posem-nos dempeus altra vegada
i que se senti la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol.

” En la ciencia suele ocurrir que un científico diga: “Es un buen argumento, yo estaba equivocado”, que después cambie de opinión y desde ese momento ya no se vuelva a mencionar la antigua posición. Realmente pasa. Aunque no lo frecuentemente que debería ya que los científicos son humanos y el cambio es a veces doloroso. Pero ocurre cada día. En cambio, no recuerdo la última vez que algo así pasó en política. ”

Carl Sagan, científico