Manifest al poble Català , de la Unió Catalanista. Abril del 1918.

Parlar de provincialisme, tractant del renaixement català, és cloure els ulls a l’evidència o dur-los tapats per la passió: no ens sentim el uns als altres ; i no ens sentim perquè en les entranyes dels dos pobles hi palpiten ànimes diferents i oposades. Les províncies, en la vida de les societats, res no signifiquen, són solament una trama de la xarxa administrativa, són agrupacions arbitràries de la burocràcia que explota la cosa pública, fetes a posta per facilitar l’explotació; divideixen la capa d’escuma que va per sobre; són pintures sobre un cos viu que no passen de l’epidermis.

Res de provincialisme tractant-se de la nostra causa. La nacionalitat catalana és un organisme social complet i autònom, per sobre del qual, en l’ordre de la naturalesa, no s’aixeca més que la societat total dels pobles. No ens movem per esperit de província (perquè les províncies, d’esperit, no en tenen), sinó per esperit de poble, per impulsos de raça; no aspirem a ésser diferents, ho som; i perquè ho som treballem en sentit diferent del que voldrien els espanyols castellans, que, també perquè són diferents de nosaltres, van per diferents dreceres.

Enric Prat de la Riba

Espanya no ha sabut resoldre, mai, cap problema de llibertat. I per ésser incapaç de fer-ho, va anar perdent a bocins tots els territoris de l’imperi colonial, a la immensitat del qual no s’hi ponia el sol, no és lògic, ni reflexiu, ni assenyat, ni digne, de creure que ho faci l’Espanya oficial d’avui, la mateixa d’ahir i la de sempre, l’Espanya dels reis absoluts austroborbònics, dels vàlids i de les ol·ligarquies insolents. L’Espanya arrogant dels governants autoritaris. L’Espanya dels militars pinxescos i sense respecte per l’estament civil. L’Espanya de les intransigències clàssiques i dels arxissabuts “principis d’autoritat” contra els principis del dret, de la raó i de la justícia. Per consegüent, no és possible ni és honrat de creure que, amb aquesta Espanya tossuda, irreflexiva, funesta, incapaç d’escarment ni d’esmena (segons frase espurnejant del memorable patrici cubà doctor Lluís Esteve Romero), pugui mai oferir de bona fe a Catalunya, o concordar-hi lleialment, la solució indispensable del problema catalanista.

El separatisme català és, doncs, a més d’una maduració de la nostra cultura i de la consciència del nostre poble, un teorema dimanant materialment de l’escandalós fracàs que d’ençà de la Renaixença política han tingut les col·laboracions i les esperances dels partits de Catalunya amb els governs centrals succcessius.

” Catalunya és , més que una província d’Espanya, un petit estat sotmès al control dels monarques catòlics. Són uns altres costums, una altra llengua, una altra cultura, una altra organització social i econòmica que a Castella (…). Enlloc, dins la Península ibèrica, no es té tanta set de llibertat i d’independència.”

Maximilien S. Foy, General dels exèrcits napoleònics que van intervenir a la Península durant la Guerra de 1808 – 1814. Histoire de la Guerre de la Péninsule sous Napoléon.

” Que se cancelen, borren y quemen todos los privilegios de esta ciudad y Principado, (y) que no quede memoria de ellos “.

Capità Marquès de Castel Rodrigo, virrei de Catalunya, segle XVII.