– Comentari de text, 4ESO. Va, curreu-vos-el ben bé…

” Ya se veían venir algunos cambios en la República Democrática de Alemania, pero lo del muro fue muy rápido todo. El 9 de noviembre del 89 nos trasladamos rápidamente a Berlín. Fue tan sorpresivo que ni siquiera en los puestos de policía sabían que se había abierto el muro “, dice Krohne.

“Allí uno se daba cuenta de cómo un Estado puede coartar la libertad de su gente, y todavía con ese muro horrible, mal construido. Lo más triste es que para la gente se trataba de su misma patria, había familiares que estaban separados y no se veían “, atestigua el periodista. ” El 9 de noviembre, hasta las 8 de la noche, no se sabía bien qué pasaba. En Berlín oriental entregaron una información a los diarios que estaba redactada en presente y que decía `se va a abrir el muro’; pero se leyó así ( en presente ) por radio y televisión, por consiguiente la gente entendió que ese mismo día se abría el muro y, de inmediato, fueron a la frontera”. Krohne asegura que ” se armó una fiesta en la calle de Berlín occidental, se abrieron champañas y la gente cantaba, fue muy emocionante informar de un acontecimiento histórico tremendo, porque era un cambio brutal en nuestra historia, viví el momento cuando cayó la frontera entre dos sistemas, entre dos mundos antagónicos “, atestigua el profesional.

Fuente: WALTER KROHNE, PERIODISTA CHILENO: ” Viví el momento cuando cayó la frontera entre dos sistemas “. Revista Qué Pasa, 1999, en la conmemoración de los 10 años de la caída del muro de Berlín.

– C.Socials 4ESO

” La història de totes les societats existents fins al present és la història de la lluita de classes. Lliures i esclaus, patricis i plebeus, senyors i serfs, mestres i oficials, en suma, opressors i oprimits sempre han estat lligats entre si, lliurant una lluita ininterrompuda, de vegades amagada, ara absolutament visible, una lluita que en tots els casos ha finalitzat o amb una transformació revolucionària de tota la societat  o  amb la destrucció absoluta de les classes oprimides rebel·lades “.

Karl Marx i Friedrich Engels: ” Manifest Comunista “, Londres, 1848.

 

– Filo 4ESO

” L’home és l’únic que no només és tal com ell es concep, sinó tal com ell es vol i com es concep després de l’existència, com es vol després d’aquest impuls cap a l’existència; l’home no és altra cosa que el que ell es fa. Aquest és el primer principi de l’existencialisme. És també el que s’anomena la subjectivitat, que se’ns tira en cara sota aquest nom.

Però què volem dir amb això de que l’home té una dignitat més gran que la d’una pedra o d’una taula? Doncs volem dir que l’home comença per existir, és a dir, que comença per ser una cosa que es llança cap a un esdevenidor i que és conscient que es projecta cap al futur. L’home és abans de res un projecte que es viu subjectivament, en lloc de ser una molsa, una podridura o una coliflor; res existeix prèviament a aquest projecte; l’home serà tot allò que haurà projectat ser. “

 

Jean Paul Sartre, L’existencialisme és un humanisme, Edicions del 80, Barcelona

 

– 4ESO, Comentari de Text

Saber interpretar i explicar un text històric és fonamental per poder fer qualsevol treball d’història… però també d’altres matèries. Anem a fer-nos una idea clara de com realitzar-lo.

COMENTARI D’UN DOCUMENT HISTÒRIC

El punt de partida és sempre la lectura atenta del text i subratllar les idees més importants.

1. ENQUADRAMENT – CLASSIFICACIÓ DEL TEXT

• NATURALESA del text (què és el text?): memòria, carta, crònica, premsa, fragment d’obra literària, llei, tractat, …

• TEMA, a què es refereix el text.

• AUTOR i LLOC de redacció [geogràfic i social], (qui i on?)

• CRONOLOGIA (quan?). Si no està datat s’han d’establir quins elements ajuden a fixar una data aproximada (referències a fets històrics coneguts, lèxic utilitzat, topònims, persones i institucions, evolució de la tècnica…).

• DESTINATARI: (a qui va dirigit?) persona, col•lectiu, públic o privat, internacional o local ..

• CONTEXT HISTÒRIC: circumstàncies en que va ser escrit: com i per què?

2. ANÀLISI DEL TEXT

Consisteix en una sinopsi de les idees principals del text, alhora que s’identifiquen i s’aclareixen els noms propis, les dades, les institucions i els personatges que s’hi citen.

• Cal evitar la posició còmoda de copiar les frases del text que ens semblen més importants.

• S’han d’ordenar les idees principals i exposar-les amb paraules pròpies (dos mètodes: lineal i lògic).

3. COMENTARI – INTERPRETACIÓ DEL TEXT

A partir dels punts anteriors i dels propis coneixements (que es poden reforçar consultant un manual o bibliografia especialitzada), s’ha de comentar críticament el text, valorant la seva autenticitat, veritable/fals, silencis, interès:

• Entorn històric: consisteix a centrar-se en el moment històric a que fa referència el document i a explicar a què respon i com cal situar les idees que hi surten.
• En aquest apartat s’ha de relacionar també el contingut del text amb els propis coneixement històrics, i emmarcar-lo correctament dins el moment històric que correspongui.
• Significat del text: què ens aporta per al coneixement del tema i de l’època històrica a què es refereix.

4. CONCLUSIÓ

• Breu síntesi (4 o 5 línies) dels trets bàsics comentats, sense entrar en detalls.
• Importància relativa del propi text; possibles errors o arbitrarietats; credibilitat de l’autor, valor actual del text, de les conclusions que se’n treuen i de les afirmacions que s’hi fan.
• Aportació personal al tractament del tema: si el text admet polèmica es poden donar les raons per les quals s’està d’acord o en desacord, tot respectant les opinions expressades.

5. BIBLIOGRAFIA

Als comentaris fets a casa, cal citar les fonts bibliogràfiques utilitzades (manuals, llibres especialitzats, lèxics d’història, enciclopèdies, diccionaris, atlas històrics).

 

EXEMPLE DE COMENTARI

“La nuestra es una farsa en toda su desnudez, una completa farsa, especial y exclusiva de las elecciones españolas. Ya se trate de sufragio universal o restringido, no hay sino un solo y único elector, el ministro de la Gobernación, el cual, ayudado por los gobernadores de las provincias y por un ejército de funcionarios de toda clase, sin olvidar a los altos signatarios de la Magistratura y de la Universidad, prepara, ejecuta y lleva a cabo todas las elecciones desde su despacho, bien situado en el centro de Madrid.

Se confeccionan las listas de electores poniendo algunos nombres reales entre una serie de nombres imaginarios y, sobre todo, nombres de difuntos que en el acto de la votación están representados por empleados subalternos vestidos con trajes civiles. El autor de estas líneas ha visto en muchas ocasiones cómo su padre, a pesar de llevar muerto muchos años, acudía a depositar su voto en la urna, en la persona de un barrendero o de un sabueso de la policía vestido para tal ocasión con un terno prestado.  Igualmente los miembros de las oficinas de los colegios electorales suelen asistir a esas transmigraciones de almas de sus parientes cercanos. […]

Este sistema de elecciones […] no es el peor de los medios empleados para falsear el sufragio por los llamados defensores del parlamentarismo y del sistema de representación.  Apresurémonos a decir que lo más frecuente es que no se entretengan en estos simulacros de respeto humano y que se aumente pura y simplemente el número de votos hasta asegurar la elección del candidato que desean ver nombrado.  En este terreno se suele sobrepasar los límites de lo grotesco y de lo absurdo,

Para que los lectores extranjeros puedan hacerse una pequeña idea de lo que ocurre, citaremos el caso de un general de brigada, candidato ministerial por el distrito de Berga, que obtuvo más de un millón y medio de votos, a pesar de que el distrito sólo contaba con varios miles de habitantes. Ambos competidores disponían de medios para hacer subir los votos en los colegios electorales que les eran afectos, pero la victoria fue para el más audaz. El adversario del general fue aplastado por el peso del millón y el vencedor se presentó muy serio en el Congreso, donde, con la mayor naturalidad, confirmaron la elección. […]

En virtud de esta ley de incoherencia […] los últimos restos de legalidad y de pudor electoral fueron destruidos precisamente por el partido del señor Sagasta, quien tiene la pretensión de representar el matiz más liberal de los monárquicos. […] A este partido liberal se debe, sin lugar a duda, la creación de la Partida de la Porra, que salpicó de sangre las calles de muchas ciudades que se atrevieron a oponer resistencia a la voluntad de los que dirigían las elecciones. […] Desde entonces lo grotesco llegó al extremo de instalar colegios electorales en el local del Círculo, propiedad del partido dominante local cuyo acceso estaba prohibido a los que no eran socios del mismo.  Otras veces se colocaba la urna en el piso superior de una casa, cuyo portal quedaba cerrado; los electores entraban por una ventana con ayuda de una escalera que sólo se facilitaba a los amigos».

ALMIRALL, Valentí: España tal como es, París, 1886

COMENTARI DE TEXT:

 1. ENQUADRAMENT – CLASSIFICACIÓ DEL TEX

NATURALESA:

El text que presentem és un fragment d’un llibre de Valentí Almirall, titulat: “España tal como es”. És un text que té un caràcter polític, en concret de crítica política. El text i el llibre són un retrat viu i realista de la Espanya de la Restauració, un document històric i sociològic de primera magnitud i, alhora, una crítica ferotge i sarcàstica, però  plena de voluntat de denuncia i de voler influir en els  lectors per tal de redreçar un camí equivocat en l’Espanya de finals del segle XIX.

TEMA

El tema del text és la manipulació electoral durant el període de la Restauració (1875-1889), segons el punt de vista subjectiu de Valentí Almirall.

AUTOR

L’autor és Valentí Almirall i el llibre es va publicar a Paris el 1886. Valentí Almirall (Barcelona, 1841-1904) va ser un polític, periodista i advocat. Va participar en la Revolució de 1868 a Barcelona i en diversos moviments de revolta durant el Sexenni democràtic. Creà el Partit Republicà Democràtic Federal i fou president del Club dels Federalistes. Federalista «intransigent», va dirigir el diari El Estado Catalán, portaveu oficial dels federals catalans, i va impulsar el Pacte de Tortosa (1869), que volia reorganitzar els antics estats de la corona d’Aragó. El 1870 va contribuir a la fundació de La Jove Catalunya. Més endavant, dins les files del catalanisme, va fundar el Diari Català (1879), el primer en llengua catalana. Va organitzar el primer Congrés Catalanista (1880) i va fundar el Centre Català (1882). Fou el principal redactor del Memorial de Greuges (1885), presentat al rei Alfons XII. El 1886 va publicar Lo Catalanisme, la primera formulació doctrinal del catalanisme. Públicament, tot i la seva posició sempre independent oposant-se per exemple a l’Exposició Universal del 1888, fou membre de diverses comissions i entitats representatives o crítiques amb els Jocs Florals.

CRONOLOGIA

El llibre es publicà a Paris el 1886, en un moment de la dècada dels vuitanta en la qual  estava en ple apogeu el sistema polític de la Restauració, justament quan el frau  i el falsejament electoral funcionaven a la perfecció gràcies al Ministeri de la Governació i al caciquisme.

DESTINATARI

El llibre va dirigit als seu contemporanis però, en especial, al interessats per la política, tant a Catalunya, com a Espanya o Europa, com a denuncia d’un règim despòtic i falsejat, on les possibilitats d’acció i participació dels sectors progressistes i les classes populars eren simplement impossibles com es demostra al llibre, malgrat la seva aparença democràtica.

CONTEXT HISTÒRIC

El llibre s’escriu en plena etapa de la Restauració, dècada dels vuitanta del XIX,  quan el regim funciona a la perfecció. Es fa per tal de denunciar aquesta situació i posar-hi remei.

2. ANÀLISI DEL TEXT

Valentí Almirall ens demostra en aquest text que les eleccions a Espanya són una farsa doncs, sigui amb sufragi universal o restringit, és el Ministre de la Governació (amb la col·laboració dels governadors provincials i tot l’aparell de l’eEstat) qui decideix des d’un despatx de Madrid qui les guanya.

Les llistes d’electors són falses (noms inventats, de morts, etc.), i es presenten a votar per ells empleats de l’administració. Almirall diu que fins i tot el seu pare ja mort votava sent suplantat per un escombrariaire o un policia vestit elegantment amb un vestit prestat.

A més de la falsificació amb presència humana tenim la realitzada durant el recompte de vots en el col·legi electoral quan, durant aquest, simplement s’augmentaven el nombre de vots fins a assegurar l’elecció del candidat oficial.

Explica Almirall el cas un general de brigada, candidat oficial (del ministeri de governació) pel districte de Berga, que va obtenir més d’un milió i mig de vots, quan el districte estava format només per només uns milers d’habitants. I això va ser així, perquè cada candidat augmentava al màxim el número de vots de la seva candidatura en els col·legis que li eren favorables. Finalment guanyà el més audaç i va ser proclamat Diputat en el Congrés sense cap rubor.

El senyor Sagasta del partit Liberal va ser qui va acabar amb les últimes restes de legalitat, doncs si en aparença era més progressista i democràtic no va tenir cap problema a crear la “Partida de la Porra” grup de persones afins que utilitzaven la violència com a argument polític i per a imposar sobre els altres, amenaçant prohibint o extorquint als electors. Posant urnes en llocs inaccessibles, per ser llocs privats o per tancar accés sol facilitant el mateix als amics.

3. COMENTARI – INTERPRETACIÓ DEL TEXT

La veracitat i autenticitat del text és indubtable i es una prova evident de com funcionava el sistema electoral durant la Restauració. On pot pensar que és una exageració interessada, però res mes allunyat de la certesa històrica, aquest fets són inqüestionables i acceptats per la majoria dels historiadors.

Valentí Almirall fa referència a tot un conjunt de fets històrics innegables. El funcionament del sistema electoral de l’època de la Restauració era tal com diu al text: el Governador civil era l’únic elector, ja que era ell qui elaborava el famós “encasillado”, és a dir, la llista de  Diputats que havien de sortir per cada circumscripció electoral i eren els funcionaris del Ministeri de la Governació, del Govern Civil provincial i dels ajuntaments els que garantien que la farsa funcionés en totes les fases del procés electoral. I tot fet des de Madrid de forma omnipotent . No serà fins al 1907 que comenci a Catalunya el principi de la fi del sistema del torn pacífic, de la mà de la Solidaritat catalana.

La falsificació afectava a tot el procés: Les llistes d’electors són falses (noms inventats, morts, gent emigrada, etc.), els votants suplantats (per empleats de l’administració com funcionaris o policies) que feien la ronda, votant per tots el col·legis electorals. El recompte fet, en tancar la votació era, com no, falsificat i, el nombre de vots, el necessari perquè sortís triat el candidat oficial. Igualment aquesta falsificació es feia en instàncies superiors falsificant les actes municipals o provincials senceres.

La corrupció era tan gran i tan descarada que, com explica Almirall, un general de brigada, candidat oficial (del ministeri de governació) per Berga, va obtenir més d’un milió i mig de vots, en un districte que estava format per uns milers d’habitants. I no va tenir cap inconvenient en presentar-se a Madrid a agafar l’acta de diputat, ja que era una cosa acceptada per tothom.

L’única forma d’entendre que aquest sistema funcionés és que cada partit del torn, Conservador (Canovas) o Liberal (Sagasta) acceptés el seu torn de poder, sense cap discussió. Ambdós sabien que d’aquesta amanera es podrien repartir de forma equitativa la representació i el negoci, que és allò que era aquest sistema polític. Sistema que deixava fora a la majoria dels electors: les dones i les classes populars, però també als partits republicans, socialistes, o regionalistes.

El senyor Sagasta del partit Liberal va ser qui va acabar amb les últimes restes de legalitat doncs, si en aparença era més progressista i democràtic, no va tenir cap problema a crear la “Partida de la Porra”, grup de persones afins que utilitzaven la violència com a argument polític i per a imposar-se sobre els altres, amenaçant, prohibint o extorquint als electors, posant urnes en llocs inaccessibles, per ser llocs privats o per tancar l’accés sol facilitant el mateix als amics.

4. CONCLUSIÓ

El text és important per entendre la realitat política de l’Espanya de la Restauració Borbònica. Podria semblar que la militància política de l’autor (republicà i catalanista) tendiria a exagerar les crítiques al règim,  per tal d’afavorir el seu pensament  polític, però no és pas així. Avui, la majoria d’historiadors especialistes en aquell període reconeixen la validesa de les afirmacions d’Almirall i demostren en els seu estudis com el frau era la forma habitual de funcionament d’aquell sistema. El valor de l’autor al denunciar aquests fets ha permès a les noves generacions conèixer una realitat punyent però certa, ja que facilita la comprensió dels aconteixements i de la vida política i social d’un règim, en aparença democràtic, però que la realitat demostra que no ho era, per tot el sistema instaurat de frau electoral i per deixar fora de la vida política a la immensa majoria de la població, classes populars i dones. L’autor demostra com el pensament crític i la capacitat d’exercir-lo és el que pot garantitzar, tan abans com avui, un societat lliure i veritablement democràtica.

– Comentari de text 4t d’ESO

En esta fábrica trabajan mil quinientas personas y más de la mitad tienen menos de quince años. La mayoría de los niños van descalzos. El trabajo comienza a las cinco y media de la mañana y termina a las siete de la tarde, con altos de media hora para el desayuno y una hora para la comida, los mecánicos tienen media hora para la merienda, pero no los niños ni los otros obreros (…).
Cuando estuve en Oxford Road, Manchester, observé la salida de los trabajadores cuando abandonaban la fábrica. Los niños, en su casi totalidad, tenían aspecto enfermizo, eran pequeños, enclenques; muchos parecían no tener más de siete años. Los hombres, en su mayoría entre dieciséis y veinticuatro años, estaban casi tan pálidos y delgados como los niños. Las mujeres eran las de apariencia más saludable, aunque no vi ninguna de aspecto lozano (…). Vi una raza degenerada, seres humanos muy debilitados, hombres y mujeres que no llegarían a ancianos, niños que nunca serían adultos sanos. Era un espectáculo patético.

” Los efectos de los oficios, trabajos y profesiones, y de las situaciones civiles y formas de vida, sobre la salud y la longevidad.” 1832.

 

Charles Turner Thackrah

 

Accés a document orientatiu

– Comentari de text, 4t ESO

” 70 anys del gran desastre “
El 6 d’agost del 1945 un avió de la força aèria dels EUA va llançar una bomba nuclear sobre la ciutat d’Hiroshima. L’explosió va matar instantàniament entre 80.000 i 140.000 persones i en va ferir greument unes 100.000 més. Tot va quedar cremat en un radi de més de 7 km. L’explosió es va notar fins a 60 km de distància. Tres dies més tard, el 9 d’agost del 1945, un altre avió nord-americà va llançar una altra bomba nuclear sobre la ciutat de Nagasaki, que va matar entre 25.000 i 70.000 persones i va ferir-ne unes 70.000 més.
Les persones supervivents de les explosions (anomenades hibakusha ) han patit greus conseqüències sobre la seva salut (cremades, augment de la possibilitat de patir un càncer, malalties gastrointestinals, incidència en el sistema nerviós central, etc.), unes seqüeles que poden transmetre als seus fills pels efectes genètics de la radiació. Però, a banda del trauma de la seva experiència i de les repercussions sobre la seva salut, han patit la discriminació per part de la resta de la població, de manera que han tingut dificultats per trobar feina i fins i tot per casar-se.
Això va passar fa 70 anys. Actualment, l’arsenal nuclear mundial s’estima en unes 15.000 bombes nuclears, cadascuna amb una capacitat de destrucció molt superior a les llançades sobre Hiroshima i Nagasaki. Nou estats tenen armes nuclears: els EUA, Rússia, el Regne Unit, França, la Xina, Israel, el Pakistan, l’Índia i Corea del Nord. Els cinc primers han signat el Tractat de No-proliferació Nuclear (TNP) i són els membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU. Els altres quatre (Israel, el Pakistan, l’Índia i Corea del Nord) no han signat el TNP i, per tant, no estan sotmesos a les inspeccions de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica. Els EUA i Rússia acaparen el 90% de l’arsenal.
Els estats amb armes nuclears defensen el fet de tenir-ne amb l’argument fal·laç de la dissuasió nuclear, però, de fet, només potencia una carrera armamentística sense sentit. A més, argumenten que aquesta política de la dissuasió nuclear ha evitat una possible guerra nuclear. Independentment de si això és cert o no, avui dia el punt clau és si volem córrer el risc de viure en un món amb armes nuclears.
Actualment, no es pot descartar que s’utilitzin de manera no intencionada o involuntària. Hi ha registrats molts casos d’accidents relacionats amb armament nuclear. Tampoc és descartable l’inici d’una guerra nuclear per error.
Estudis recents indiquen que l’explosió de menys de l’1% de l’arsenal nuclear mundial en aglomeracions urbanes podria provocar una modificació del clima a escala planetària, cosa que podria abocar més de 2.000 milions de persones a la fam. Els efectes d’una guerra nuclear local arribarien molt lluny del lloc del conflicte, inclús posarien en risc la vida al nostre planeta.
Xavier Bohigas i Teresa de Fortuny ,  Diari Ara  ,  6 Agost 2015  

– Comentari de text, 3r d’ESO

” Nuestra mayor tarea, la primera, es volver a dar trabajo al pueblo… Ello puede realizarse, en parte, mediante una contrata directa de personas a través del gobierno, como si estuviéramos en situación de guerra ( … ).
Paralelamente a esta acción debemos esforzarnos para que se haga un mejor uso de la tierra por parte de aquellos que son más aptos para ello. Es posible trabajar en esta tarea mediante esfuerzos precisos para elevar el precio de los productos agrícolas y, con eso, incrementar la capacidad de comprar, hecho que absorberá toda la producción de nuestras ciudades ( … ).
Es preciso trabajar en ello poniendo fin real a la tragedia de la creciente desaparición, por la quiebra de 1929, de nuestras pequeñas empresas y de nuestras granjas. Es necesario trabajar en ello induciendo a las administraciones a que reduzcan enérgicamente sus gastos innecesarios. Se debe trabajar en ello estableciendo un plan nacional de construcción de redes de transporte y comunicaciones, y de otras actividades, que presenten claramente un carácter de servicio público. “
F. D. Roosevelt. Presidente de los EEUU. Discurso inaugural, 4 de marzo de 1933.

– Comentari de text 4ESO

Texto
Jules Ferry: La política colonial se impone en primer lugar en las naciones que deben recurrir a la emigración, ya por ser pobre su población, ya por ser excesiva. Pero también se impone en las que tienen o bien superabundancia de capitales o bien excedente de productos, ya que ésta es la forma moderna actual más extendida y más fecunda de crear nuevos capitales(…). Desde este punto de vista, lo repito, la fundación de una colonia es la creación de un gran mercado (…). En el tiempo en que estamos y con la crisis que pasan todas las industrias europeas, la fundación de colonias es la única salida para tener el predominio de los productos, el económico y, también, el político (…) Hay un segundo punto que debo igualmente abordar: es el lado humanitario y civilizador de la cuestión. Es preciso decir abiertamente que, en efecto, las razas superiores tienen un derecho con respecto a las razas inferiores porque existe un deber para con ellas. Las razas superiores tienen el deber de civilizar a las razas inferiores.
Sr. Maigne: ¿ Se atreve usted a decir eso en el país donde se han proclamado por primera vez los derechos del hombre ?
Sr. Guilloutet: ¡¡¡ Esto supone la justificación de la esclavitud y de la trata de negros !!!
Jules Ferry: Insisto, las razas superiores tienen el deber de civilizar a las razas inferiores. ¿ Acaso existe alguien que pueda negar que hay más justicia, más orden social, material y moral en África desde que Francia ha hecho su conquista ?
Discurso de Jules Ferry ante la Cámara, París. 1885.

– Alumnes 4t d’ESO, comentari de text

El desenvolupament desigual de les estructures capitalistes a l’Espanya del segle XIX determina l’existència d’una Catalunya industrial dins d’una Espanya agrícola i pobra i una permanent incomprensió entre una burgesia industrial, que assumí la defensa del «mercat nacional» i del «treball nacional», i una oligarquia terratinent i financera poc sensible, i àdhuc hostil, al programa industrialista de la burgesia catalana. És Pierre Vilar qui ens ha ensenyat que aquestes diferencies estructurals han incubat el catalanisme burges contemporani, que la burgesia catalana, en veure refusat sistemàticament el seu projecte de «nació espanyola» i decebuda de la realitat de l’Espanya de finals del segle passat, es replega sobre Catalunya i que d’aquest replegament en sorgí la seva teoria nacional catalana de praxi contradictòria en el decurs d’aquest segle.

Pere Pasqual i Domènech, Ferrocarrils i industrialització a Catalunya, 1985.