M’ha interessat molt aquest article del diari Sport. Aquí us el deixo i podeu opinar.

” Que un pare vegi al seu fill com l’instrument de poder i riquesa a què aspira és trist. Si, a més, aquest pare intimida constantment, la cosa es posa més lletja si cap. I explica també que el xaval, malgrat un potencial extraordinari, cometi més errors dels habituals i no arribi a assentar-se com s’espera d’ell. Una dura batalla interna, entre l’amor filial i la por, en la qual el més perjudicat és el noi.
Aquest és el cas de Bernard Tomic. Un noi, el primogènit, que estava destinat a empunyar una raqueta. El seu pare, Ivica (ara John, el seu equivalent en anglès), va emigrar a Austràlia, on va començar a guanyar-se la vida conduint un taxi (una professió tan honorable com qualsevol altra, no van per aquí els tirs) però que va veure en el tennis un via de millora. De forma autodidacta va aprendre les seves tècniques i quan Bernie tenia solament set anys li va col·locar una raqueta a les mans. I sorpresa! el xaval tenia molt bones maneres. Aquí va veure John el seu camí als diners i a la fama que tant desitjava. Però, per això, s’havia de fer l’amo i senyor de la situació, dominar tots i cadascun dels aspectes de la carrera i la vida de Bernard; i pas a pas va anar teixint una xarxa que ara està ofegant al noi, víctima d’una obsessió.
Com a tècnic, John ha creat una barrera al voltant de Bernard. No deixa que ningú s’acosti més del compte a ell, no fos cas que perdi la influència que s’ha guanyat a base d’intimidacions i amenaces (ningú sap si mai haurà arribat a les mans amb ell), aprofitant l’amor que un fill professa al seu pare, sigui aquest un cel o un malson. Però les maneres no són les correctes, valgui aquest exemple: va obligar al xaval, amb 16 anys, a abandonar un partit contra una altra promesa del tennis australià, Marinko Matosevic, perquè deia que aquest estava cometent constantment faltes de peu que no eren sancionades; qui va acabar sancionat va ser el seu fill. Després va aconseguir que Bernie s’enemistés amb Lleyton Hewitt, primer, i amb el capità de Copa Davis, Pat Rafter, després … encara que tots dos, per sort, tenen més ‘cap’ que John i han estès la mà al xaval per a la reconciliació. Li estreny tant les clavilles que Bernard va arribar a demanar a un jutge de cadira que, per favor, el fes fora de la grada.
Fora de les pistes, Bernard ha tingut problemes per culpa de l’excés de velocitat al volant. Quan la policia va anar a buscar-lo es va amagar a casa i, molt probablement, els va dir ‘no sabeu qui sóc’. Però, en realitat, Bernard Tomic encara no és ningú. Ha tingut alguns bons resultats, sí, però li falta aquesta regularitat que li podria portar a les primeres posicions del rànquing mundial … i qui sap si al número u. Però necessita que algú li doni un cop de mà: els organismes rectors del tennis (prohibint l’accés al seu pare com van fer al seu dia amb altres pares de l’infern com Jim Pierce, Damir Dokic o Peter Graf), els amics del circuit (si és que els té, diuen per aquí que no ja que John no deixava que els tingués), els tècnics que puguin haver accedit fins a ell (com pot ser el capità de Copa Davis del seu país), … És l’hora que els que puguin i s’atreveixin donin un pas endavant i li tendeixin una mà a Bernard, qui no mereix tenir al seu costat a l’últim cigró negre del circuit, el seu propi pare. “

Res més lògic que quan un pare o mare ho demani, els companys i companyes del seu fill es sotmetin a la seva voluntat. Per quins set sous el drets dels altres trenta o trenta-cinc haurien de prevaldre damunt del d’un de sol? Millor que s’imposi el d’un. Al cap i a la fi, per quina raó s’han de fer les classes en una llengua minoritària i provinciana, que no serveix de res, si es poden fer en una de majoritària i universal?

Que un sol pare o mare demanen que al seu discriminat fill li facin les classes en espanyol, no fos cas que es traumatitzés, cap problema: a partir d’aquell moment a la seva aula tot es farà en espanyol.

Però, ben mirat, potser això no sigui suficient. Per què limitar-ho a una sola classe i aula? I si la pobra criatura sent parlar en català al pati o a l’hora de dinar? Res, home, res: si un pare o mare ho demanen, tota l’escola ha de fer servir l’espanyol, tant a les aules com fora d’elles. Si s’ha imposat a trenta o a trenta-cinc alumnes, per què no s’hauria d’imposar a quatre-cents cinquanta o cinc-cents ?

Tanmateix, per quin motiu aturar-se en aquest punt? I si la turmentada criatura surt al carrer i sent algú expressar-se en català? Com li podríem estalviar el trauma? Res més senzill: la gent del seu barri, pel carrer, ha de parlar només en espanyol — a casa, en la intimitat, on no poden causar perjudicis psicològics irreversibles a cap ànima tendra, que empri la llengua que vulgui —. Al barri i, com no, a tota la ciutat: no seria just que el fanatisme català l’impedís sortir de la zona on viu, no? I tampoc fora del seu municipi: a la seva província també s’hauria d’imposar l’espanyol. I a tot Catalunya. I, per què no, al món sencer.

Al capdavall, si el desig d’un es pot imposar al de trenta o trenta-cinc, per quina raó el de disset  no s’hauria d’imposar al de més de set milions i mig de persones?

“ La veritat és que probablement ningú al món sàpiga com solucionar els nostres problemes educatius. Admetre-ho és un pas important ”. Sridhar Rajagopalan, educador indi.

Vaig llegir aquesta cita i em va impactar per sincera i lúcida. Posar nom a un malestar és començar a guarir-lo. La frase dóna la possibilitat de situar-nos en un punt de sortida. I potser és el que necessitem. La idea em va connectar amb les múltiples situacions que vivim entre els que ens movem per aquest territori que anomenem educació. Us proposo de compartir una situació tipus per il.lustrar les principals contradiccions educatives actuals.

Aquesta situació tipus té per protagonista un noi gairebé adolescent amb certes dificultats acadèmiques des del final de la primària. Viu en un entorn preocupat pels seus estudis i rep suport extra en forma de classes de repàs fora del seu horari lectiu.

Des del centre on estudia no comprenen què li passa: Els exàmens que fa són un autèntic desastre, mai mostra interès per sortir voluntàriament a fer exercicis ni fa treballs extres per millorar la nota. Si pot, s’escaqueja d’algun deure  que per art de màgia s’oblida d’apuntar a l’agenda. A la classe, sobretot a les últimes hores, la seva atenció és mínima, es distreu fàcilment i es belluga enmig  del seu desordre. El seu professorat  l’atén com pot, just el que permet fer-ho dins un grup de trenta alumnes . El seu professorat entén que se li estan donant facilitats perquè avanci però els resultats són minsos.  Assumeixen que el noi ben poca cosa farà. Se senten decebuts dels pares, “no s’esforça, segur que el sobreprotegeixen, és un desastre”… Internament ja han dictat sentència, han estat jutges, no educadors. Afortunadament, però, hi ha professionals de l’educació que rebutgen absolutament aquest sistema.

Des de casa s’estudia i es fan els deures al seu costat, es revisa l’agenda, es valoren els petits èxits i es desesperen amb les males notes. Juguen a fer equilibris entre el càstig i el premi i miren de donar-li sentit al que està estudiant. Sovint se senten més mestres que pares del seu fill i hi ha moments que se senten molt decebuts. Internament també han dictat sentència, ” aquest nen mai farà res “.

I el noi ?. El noi va a classe cada dia, sis hores, de les quals en descansa mitja . Escolta com pot i, de vegades, no massa, apunta, copia, fa exercicis i memoritza. Li parlen de coses que no li desperten gaire interès. El seu cap vol ser-hi però el seu cor és lluny. Les coses que el mouen no són allà dins. No vol decebre als seus adults, li han dit que estudiar és important i sap que sense estudis la crisi se’l cruspirà viu. Quan surt de classe l’esperen més hores de repàs i d’estudi. Se sent pressionat pels de casa i pels seus profes i quan arriben els exàmens s’enceta la perversa dinàmica: hores i més hores estudiant, bloqueig mental, angoixa familiar, estrés. Poques vegades supera el cinc. Internament també s’ha autodictat sentència: ” sóc un inútil “,  i tira la tovallola.

I, sabeu que ? és una llàstima:  ningú li ha preguntat pels seus interessos, que són molts, ningú li pregunta pel que ha après quan el bloqueig se n’ha anat, i ningú li demana què necessita per aprendre millor dins d’un sistema que voldria no ser-ho però que és antic i standaritzant.

Aquest cas tipus és un dels que hi ha a l’entorn educatiu, però al seu voltant n’hi ha molts més i molt més desesperants per la impotència que provoquen, per com engreixen les llistes del mal anomenat fracàs escolar. Davant d’això, Sridhar Rajagopalan creu que el nostre deure és canviar aquesta situació tot fomentant una “ciència de l’aprenentatge”. Per ell seria un camp interdisciplinar amb elements de l’educació, la psicologia, les ciències cognitives, la informàtica, la intel.ligència artificial i les neurociències. Intentaria contestar  a preguntes relacionades amb dificultats que tenen els estudiants i quines estratègies són útils per al bon aprenentatge.

Rajagopalan aposta per l’aprenentatge personalitzat  amb un pla d’estudis elemental troncal que contingui  ensenyaments de llenguatge, matemàtiques i ciències, amb un accent marcat per la creativitat i les arts i amb aspectes nous com el pensament emprenedor. Juntament amb la part obligatòria proposa una part optativa en la que els estudiants elegirien estudiar allò que forma part dels seus interessos personals. Tot aquest plantejament seria possible a través de les noves tecnologies que segons ell permetrien aprendre de forma més eficient, amb el ritme i l’estil propis de cadascú.  A mi em sembla una proposta lúcida i plausible.  I possible ?. Sense dubte, n’estic convençut.

Extret d’un article de L’educació del segle XXI.

A quin model educatiu aspirem? Per a què eduquem? Quin tipus de persones estem formant? Per formar persones felices i compromeses amb el que les envolta, cal fomentar habilitats com l’esperit crític, l’autonomia, la responsabilitat.

Per respondre aquestes preguntes cal qüestionar-se, en primer lloc, quin model educatiu busquem: 1. l’escola ha de ser un espai d’ensenyament, en el que es transmeten coneixements, valors, habilitats, etc. de forma unidireccional, i en el que el gruix de l’acció educativa recau sobre el professorat? 2. o bé ha de ser un espai d’aprenentatge on l’alumnat juga un paper molt més actiu?
L’educació del segle XXI ha de prioritzar que l’alumnat mateix sigui el protagonista de l’aprenentatge, perquè d’aquesta manera esdevingui autònom i responsable. Fent una analogia amb el dilema xinès del peix i la canya (una persona pot considerar que és més profitós ensenyar algú a pescar, que no pas donar-li un peix), podem concloure que l’educació ha de tendir no tant a transmetre coneixements, com a motivar i capacitar l’alumnat per l’aprenentatge.
D’entrada pot semblar que afavorir la felicitat, l’autonomia, l’esperit crític i la responsabilitat dels alumnes és una tasca fora de les competències del professorat. Cal recordar, però, que incidir en aquests aspectes és una manera de contribuir al desenvolupament global de les persones, el que en diversos informes sobre l’educació de la UNESCO s’ha anomenat “l’aprendre a ser”:

“Tots els éssers humans han d’estar en condicions, en particular gràcies a l’educació rebuda en la seva joventut, de dotar-se d’un pensament autònom i crític, i d’elaborar un judici propi, per determinar per si mateixos què han de fer en les diferents circumstàncies de la vida.”

Com ?

– Motivant a aprendre: Aquest fet està molt relacionat amb la manera de proposar-li a l’alumne l’adquisició de coneixements, en altres paraules, la metodologia d’ensenyament-aprenentatge que utilitzem condiciona la motivació de l’alumnat. És més fàcil motivar a través d’una metodologia activa, que fa de l’alumne el protagonista del propi aprenentatge, que no amb una metodologia passiva, en la que fàcilment pot perdre el fil del procés. Cal motivar-lo per aprendre, per trobar interès en les coses i per anar a l’escola.

– Educant en la capacitat crítica: per tenir una opinió pròpia del que ens envolta, cal tenir coneixement de les coses i capacitat d’anàlisi per a comprendre les causes que les provoquen i les conseqüències que poden comportar. Aquesta capacitat pot ajudar a analitzar els conflictes (els actors implicats, el procés del conflicte i les seves causes) tant a nivell de relació amb els companys, com a nivell de conflictes socials, o fins i tot de conflictes armats.

– Fent persones autònomes: l’autonomia, entesa com la capacitat de les persones per regir-se per si mateixes, es pot considerar des de diferents punts de vista: L’autonomia de fet, entenent-la com aquella facultat d’actuar de forma independent, o bé l’autonomia moral, és a dir la facultat de prendre les decisions d’acord amb els propis valors. Les vies per facilitar l’autonomia de l’alumnat poden prendre, en conseqüència, moltes formes diferents.

– Fent persones responsables: l’esperit crític també s’ha d’aplicar sobre un/a mateix/a, i la capacitat d’autonomia no ens ha d’impedir ser conscients de les conseqüències dels nostres actes. Cal que cada persona es pregunti de què és responsable, en què la seva actitud i els seus hàbits influeixen sobre les persones que té a la vora, sense oblidar preguntar-se sobre els problemes estructurals mundials. La responsabilitat es pot definir com el fet de tenir consciència de les conseqüències que generen els nostres actes, així com la capacitat d’actuar per minimitzar-ne els efectes negatius.

– Educant per a l’obediència coherent: El punt de partida és considerar que les normes són necessàries i que s’han de respectar com allò que són, un instrument regulador de la convivència dels grups. És important remarcar, però, que la responsabilitat de les persones en un acte de desobediència no es limita a la desobediència en si, sinó que es fa extensiva a l’assumpció de les conseqüències d’aquest acte desobedient. Per ser més precisos, quan una persona decideix desobeir una norma hauria de ser capaç d’argumentar la seva reacció, assumir la responsabilitat de les conseqüències que pot tenir la desobediència, i plantejar alternatives a la situació a la que desobeeix.

Cert és que, a mesura que he avançat en edat, m’he anat conscienciant cada vegada més que si vull aconseguir alguna cosa he de fer-ho amb veritable entusiasme.

L’entusiasme ho mou tot. L’entusiasme obre la ment, fa més fàcil el difícil. L’entusiasme incrementa la nosta productivitat, ens permet treballar molt més ràpid i amb millors resultats. L’entusiasme fa més forta la nostra voluntat i la constància en el treball. L’entusiasme ens porta a no rendir-nos mai. L’entusiasme ens converteix en més forts, ens fa més optimistes, més segurs de nosaltres mateixos, més convençuts que aconseguirem les nostres fites. L’entusiasme multiplica les nostres capacitats i la intel·ligència emocional, la nostra gran aliada. L’entusiasme és contagiós, fa possible l’impossible. Per això, cal estudiar amb entusiasme.

És veritat que les tècniques d’estudi poden ajudar-vos a millorar el rendiment. Però, creieu-me, el bàlsam, la pedra filosofal, és l’entusiasme. Solament amb entusiasme obtindreu els millors resultats.

Com estudiar amb entusiasme? Un “autoconvençut mal estudiant” pensarà: – Precisament quan intento estudiar m’apareix qualsevol sensació menys l’entusiasme -.  Ben cert. Però no cal oblidar que els humans tenim la suficient força de voluntat per automotivar-nos a l’hora de fer coses. Algú que tingui fam escalarà muntanyes si l’aliment únicament és possible trobar-lo al cim. Si alguna cosa realment ens interessa som capaços de no dormir, de no menjar, de lluitar sense desmai, de no parar fins a aconseguir-la.

Com desenvolupar l’entusiasme en els estudis ? Estimar, sortir, passar-ho bé, anar de compres…segur que això us motiva enormement. Bé, doncs intenteu arribar a l’autoconvençiment que estudiar és tan important com tot allò que més us motiva. És important que trobeu les raons que us motivin, que us condueixin a estudiar per plaer, no per obligació.

Utilitzeu la vostra imaginació i els vostres sentiments més íntims. Què us agradaria ser? Doncs bé, la veritat absoluta és que cal arribar a la convicció que estudiar és el mitjà per arribar als objectius, siguin quins siguin.

No importa que quan us poseu a estudiar no tingueu ganes, que les classes us semblin avorrides, que els professors no us agradin… Tot això serà anecdòtic si esteu convençuts que allò que més desitgeu en la vida passa per estudiar.

Tenir entusiasme incrementarà la vostra capacitat de concentració i el vostre rendiment, us ajudarà a atendre a les classes, a recollir els millors apunts i contrastar-los amb els dels companys, a aprofitar cada minut i no perdre el temps, a preparar adequadament els exàmens…

Així que no ho dubteu: enceneu el motor del vostre entusiasme.

… I, si us queda algun de dubte, consulteu aquest enllaç que, mig en broma mig en serio, ofereix 101 raons per a ser bon estudiant: 101 raons per a estudiar molt

Aquestes frases que us penjo han estat escrites per un educador nord-americà, Charles Sykes, autor de dos llibres que han generat moltíssima controvèrsia als Estats Units, “Dumbing down our kids” ( que es traduiria com Atontant als nostres nois ) i “50 Rules Kids won’t learn in School ” ( és a dir, Les 50 normes que els joves no aprendran a l’escola ).

Aquest autor proposa aquestes normes per a despertar els joves i conscienciar-los del seu paper real al món.

– La vida no és justa, acostuma’t a això… o intentar cambiar-ho.

– Al món no li importa que et sentis bé o malament amb tú mateix, el que espera és que aconsegueixis alguna cosa.

– No esperis guanyar molts diners en acabar els teus estudis, ni aconseguir un lloc important; ho aconseguiràs només amb la teva perseverància.

– Si penses que el teu professor és dur, espera a tenir un jefe, sense cap vocació d’ensenyament ni cap paciència.

– Treballar d’allò pel que no has estudiat no és perdre la teva dignitat, ben al contrari, pot ser una oportunitat.

– Si fiques la pota, no és culpa dels teus pares, ni dels professors, ni de ningú altre; deixa’t de tonteries, assumeix les teves responsabilitats i aprèn dels teus errors.

– Els teus pares no estan per a fer-te les coses i posar-t’ho fàcil, ni els teus professors tampoc; quant més fàcil t’ho posin, pitjor per a tú.

– A l’escola es difuminen les diferències entre responsables i irresponsables; a la vida real, no.

– Moltes vegades la vida no et permetrà tenir  massa temps de descans, no et queixis ara que tens quasi tres mesos.

– La televisió, el cinema i els vídeojocs no són la vida real; la gent que s’estima a sí mateixa ha d’aixecar-se del sofà per anar a treballar.

– No vagis de llest i sigues amable amb els que estudien molt, no els menystinguis; si no espabiles, és molt probable que acabis treballant a les seves ordres.

Què n’opineu ? Podem debatre a tutoria o quan vulgueu !