Arxiu de l'autor: Miquel

– Sobre la motivació

Publicat el per
Respon

La capacitat del nostre fill o alumne té molt a veure amb l’esforç, però també amb la consciència de la necessitat que tant li falta sovint. Aquesta necessitat que ha de saber-se i sentir abans de posar un esforç, requereix una dosi de motivació suficient. Els nens i adolescents d’avui necessiten una motivació nova. Estudiosos del tema diuen que hi ha moltes actituds que solem emprar per motivar els fills o alumnes que aconsegueixen l’efecte contrari. I a l’inrevés, moltes actituds al nostre abast no se solen emprar, tot i que serien d’enorme eficàcia.


Què evitar ?

Segons alguns autors, per motivar de veritat a un nen d’avui, per tal que aquest es faci conscient de la necessitat que té de posar un esforç determinat i ser capaç d’una meta, els pares o educadors hauríem d’evitar expressions com: Tu pots. Aquesta és la teva oportunitat. Ara és el moment. Ets capaç. Només has de posar-te. Si fessis això com fas allò… Estem amb tu. No et preocupis, no passarà res. Tothom pot, tu no ets menys. Ànim, demostra’ls que no ets ximple o incapaç. Si tots han pogut, tu també podràs. A mi també em costava i al final ho vaig aconseguir posant esforç etc. Totes aquestes expressions d’alè, que no de motivació, no fan més que incrementar la por de fracassar en el nen i adolescent. Es tracta d’expressions que tenen com a protagonista les expectatives de l’adult, no la capacitat real del fill o alumne. Saber que els altres esperen un èxit no fa al nen capaç d’aconseguir-ho, necessita saber per què, per a què i com afrontar el repte.

Què fer ?

Aquests mateixos estudiosos de la temàtica proposen solucions determinades:

Indirectament:

1. Manifestar la nostra satisfacció cada vegada que faci alguna cosa bé. Sobretot, si hova fer voluntàriament. 2. Demanar-li a qualsevol edat que faci coses difícils. Tasques que pugui fer i que altres a la seva mateixa edat no fan encara. 3. Dir-li que confiem que actuarà bé. Perquè sap com s’ha de portar i és bo i intel · ligent. Que confiem que es portarà com la seva consciència li dicti, que aconseguirà ajudar i agradar a molts, començant per ells mateixos, nosaltres i altres. 4. Encara que ens hagi fallat sovint, no transmetre-li que creiem que pot fallarnos de nou. Per tant, pensar sempre que actuarà bé aquesta vegada per maduresa, encara que en el passat no ho hagi fet. 5. Preguntant a qualsevol edat la seva opinió, encara que siguem després nosaltres els que decidim en solitari.

Directament:

6. Convèncer de la fórmula: Esforç + Necessitat = Capacitat. Que serà capaç del que es proposi si troba la necessitat real d’aconseguir-ho i posa l’esforç que aquest èxit exigeix. 7. Relacionar allò que li demanem amb alguna cosa que sigui del seu interès o gust. 8. Presentar les coses com a difícils i valuoses, fins a provocar la seva curiositat. 9. Relacionant el que li proposem amb el seu entorn i amb la satisfacció i orgull que sentiran persones molt apreciades per ell. 10. Provocar preguntes sobre per què fer allò. 11. Explicar que el que se li proposa és assequible perquè és un pas més d’alguna cosa que ja va fer bé abans. 12. Que pot aconseguir-ho perquè té ja de fet la manera de ser que allò exigeix. 13. Dir-li que li reportarà prestigi personal. 14. Que li proposem, no li manem, perquè el concepte que tenim d’ell, basat en la realitat més objectiva, ens anima a fer-ho. I si no ho aconsegueix, això no canviaria el concepte que tenim sobre ell. Un concepte que millorarà pel sol fet que ho intenti. 15. Deixar marge per triar la seva pròpia manera de fer les coses. 16. Acostumar-lo a rebre conseqüències afectives satisfactòries, més que materials, cada vegada que faci alguna cosa bé. 17. Recompensar pels seus èxits i mostrar una reacció neutra davant els seus fracassos. 18. Ensenyar a triar, assumint en fer-ho les conseqüències de les seves eleccions. 19. Assegurar, en el que estigui a les nostres mans, que carrega amb les conseqüències de les seves accions lliures. 20. Animar a que comenci el que creu que serà molt difícil. Perquè l’intent ja és molt valuós. 21. No pretendre que faci el que nosaltres faríem i molt menys com ho faríem nosaltres.

Totes aquestes són accions que qualsevol pare o educador podria posar en marxa per motivar eficaçment a qualsevol nen i adolescent, per fer-lo capaç de tantes coses com vol aconseguir i sovint no troba la força o la manera d’aconseguir-les, experimentant a canvi una gran frustració que si no aprèn a tolerar el portarà a una espiral d’infelicitat.

Aquests mateixos estudiosos també ens diuen que la teoria sempre és el mes fàcil, la pràctica no ho és tant.

– Societat, Escola, Solidaritat

Publicat el per
Respon

La societat ens demana que a l’escola s’eduqui en valors. Vol dir això que la societat aliena a l’escola no ho fa? La resposta és evident: tothom ho fa, tothom dóna models i pautes de comportament, els valors es transmeten contínuament a través dels mitjans més diversos; el problema no és tant de transmetre valors sinó de triar quins valors es transmeten. Aquesta societat té mala consciència perquè els valors que proposa, de vegades subliminalment i d’altres vegades sense amagar-se’n, són contradictoris. Hem de ser bones persones, solidàries, respectuoses, generoses… però sobretot, hem de tenir capacitat per augmentar la productivitat, per ser més competitius, més consumistes, més individualistes… encara que això signifiqui deixar milions de persones a la cuneta.

Una societat que vulgui persones que en unes situacions es comportin com a individus de sistema, però en d’altres es mostrin com a individus respectuosos, empàtics i amables, necessita netejar-se la consciència, i per això busca la complicitat d’institucions com l’escola per fer-se un rentat de façana, per aconseguir una coartada.


Davant de tanta hipocresia, l’escola no es pot permetre el luxe de ser ambigua. Ha de prendre partit amb decisió i fer evidents les contradiccions existents entre els valors que es viuen a l’escola i els valors predominants en una societat en la qual es pressuposa que ha d’estar integrada. En aquest context hem de sentir-nos orgullosos i orgulloses quan diem que la societat va per una banda i l’escola va per una altra. I tant! I que continuï fins que no aconseguim transformar aquesta societat.

Si per viure hem de donar un sentit a la nostra existència, una màxima que pot posar-nos d’acord és que hem vingut a aquest món per ser feliços i que hem de compartir aquesta felicitat amb tothom. El camí no és fàcil, perquè els obstacles per aconseguir aquesta felicitat són molts i de molt diversos àmbits, des dels econòmics fins als afectius. Així, si els sentiments fan moure el món, com nosaltres creiem, ens haurem d’endinsar en aquest món per veure quins sentiments cal potenciar i quins cal gestionar correctament perquè surtin dia a dia en les nostres accions i en les de les nenes i els nens de l’escola. És imprescindible que la nostra actitud com a persones adultes serveixi de model a la canalla i que allò que diem sigui allò que fem.

Un factor que els éssers humans tenim a favor nostre és la capacitat empàtica per compartir i alleugerir el patiment dels altres i, alhora, fer créixer en nosaltres sentiments de felicitat i donar sentit a les nostres vides. Només cultivant l’empatia podrem apropar-nos a qui està patint i compartir el seu dolor. No des d’una postura de llàstima, que ens col·locaria en un pla superior, sinó entesa com compartir el dolor i tractar d’alleugerir-lo, d’igual a igual. Però l’empatia no solament ha d’estar emmarcada en aquest compartir el patiment, cal que compartim la felicitat.


La solidaritat no ha d’ésser compartir només les penes sinó també les alegries, les satisfaccions, la tendresa, la felicitat, els èxits… no fem res perquè ningú ens ho agraeixi, busquem que la satisfacció sigui mútua. En tot cas, hem de donar les gràcies a tothom a qui puguem ajudar, perquè ens permet donar sentit a les nostres vides i ens fa ser més persones.

Conèixer les dificultats que tenen altres persones, altres col·lectius, altres pobles, ens ajuda a prendre consciència de la nostra fragilitat, personal i social, ens permet posar-nos al seu lloc, veure la realitat des de diverses perspectives i, a partir d’aquest coneixement, ser solidàries i solidaris, denunciar les injustícies i actuar.

– Per què el dijous llarder ?

Publicat el per
Respon

Tradicionalment el dijous gras o dijous llarder, o dia de la berenada, era el primer dia del Carnaval, tot i que actualment en nombroses poblacions la festa s’ha ampliat en el nombre de dies de celebració. El refranyer fa referència a aquesta jornada “Per Dijous Llarder botifarra menjaré” i “Per Dijous Gras, botifarra fins al nas”. És tradició prendre la botifarra d’ou en aquest dia a més d’altres de semblants com la blanca o la negra. També és costum prendre truita de botifarra. A l’hora d’esmorzar, per postres o per berenar, en els carnavals més autòctons es menja la coca de llardons. Cau sempre en lluna nova. El 2013 se celebrarà el 7 de febrer.

El dijous anterior al Dimecres de Cendra, conegut, popularment, com a Dijous Gras, Jarder o Llarder, és el tret de sortida tradicional a les festes de Carnaval arreu del país. Aquest dia és costum celebrar àpats familiars que tenen per protagonista a tot tipus de menges que combinen els ous amb la carn. Antigament era molt comú que aquests dies els infants fessin captes d’ous per les cases, per elaborar les truites i la resta d’exquisideses de la jornada.

 

– Estudiar a Canadà

Publicat el per
Respon

Becas Estudia en Canadá

El Programa “Beques Estudia a Canadà” de la Fundació Amancio Ortega neix amb la intenció d’estimular els joves estudiants del nostre país a perfeccionar els coneixements de la llengua anglesa, a través de l’aprenentatge, l’adaptació i la convivència en un nou entorn.

Les Beques Estudia a Canadà són una iniciativa que intenta promoure la internacionalització, l’intercanvi de coneixements, cultura i l’ampliació en la formació integral dels nostres joves.

Aquí us deixo l’adreça perquè us pugueu informar:

Accedir al Programa de Beques

 

– Alumnes de 4t d’ESO, segon comentari de text

Publicat el per
Respon
” Mentre pugui triar, només viuré en un país on hi hagi llibertats polítiques, tolerància i igualtat de tots els ciutadans davant la llei. La llibertat política implica la llibertat d’expressar les pròpies opinions polítiques verbalment i per escrit, la tolerància implica el respecte per totes i cadascuna de les creences individuals. Aquestes condicions avui no existeixen a Alemanya “.

Albert Einstein. Declaració d’idees i opinions. Març de 1933.

 

– Alumnes de 3r d’ESO, segon comentari de text

Publicat el per
Respon

Aquest comentari ha de ser lliurat el dia 4 de febrer.

El desaparegut Julius Nyerere, exmestre d’escola i venerat primer president de la República Unida de Tanzània, va dir: «L’educació no és una manera d’escapar-se de la pobresa del país; és una manera de combatre-la». Sabem que més de 110 milions d’infants en edat escolar del món en desenvolupament no van a escola i que la majoria d’ells treballen. També sabem que cada any que un nen va a escola es redueixen notablement les probabilitats que acabi en un estat de servitud econòmica. L’educació és un dret de cada nen; res no pot comparar-s’hi ni competir-hi i, quan és de bona qualitat i apropiada a les vides infantils, pot realment combatre la pobresa. L’educació amplia els mitjans d’acció, ja que obre noves possibilitats i oportunitats perquè els nens i nenes participin i contribueixin, en la mesura que puguin, sense obstacles per raons de classe o de sexe. En el Conveni sobre l’eliminació de les pitjors formes de treball infantil, es reconeix plenament el poder de l’educació i s’assenyala que la solució a llarg termini per a l’explotació infantil està en el creixement econòmic sostingut, que condueix al progrés social, i, en particular, en la mitigació de la pobresa i en l’educació universal. […] En la lluita contra el treball infantil i l’explotació dels infants, l’educació ha d’obrar d’acord amb mesures mundials per esmorteir les pressions sobre els països pobres, mitjançant accions com un intercanvi comercial més equitatiu, una assistència més àmplia, millors polítiques d’inversió i uns preus més estables dels productes bàsics.

UNICEF. Progrés de les nacions. 2000.

– Creure fins al final

Publicat el per
Respon

Voldria dedicar un article, vinculant-lo al món de l’educació, al meu equip, el Barça. Un equip que en els darrers anys ha acumulat una victòria  darrere d’una altra victòria.

El millor de tot és que no és tan sols una victòria del futbol, sinó de la fe en l’equip i el valor el treball grupal, que màgicament esdevé superior al de cadascun dels individus. No és tan sols la victòria d’uns homes que practiquen un joc vistós amb una esfèrica, sinó l’èxit de la confiança en les persones. És el triomf de la creença en unes idees i de la coherència en la seva aplicació. És la perseverança, la regularitat en les tasques diàries. És no baixar mai la guàrdia, estar atent al defalliment i assajar noves opcions quan una de les peces sembla no funcionar. És creure-hi amb tota la força i alhora mantenir la senzillesa dels inicis. És no imposar l’ego per damunt dels altres, sinó fer partícips els altres de cadascuna de les passes donades. És mantenir la disciplina i saber inculcar l’autodisciplina: preservar l’autoritat sense semblar autoritari. És deixar una empremta de bonhomia en cadascun dels mots. És respectar l’adversari i reconèixer les seves virtuds. És entendre que de les errades presents provenen grans satisfaccions futures. És romandre amagat en els moments de glòria perquè els altres rebin tots els afalacs.

És el treball dels bons mestres, que lideren un grup humà i el dirigeixen al mateix objectiu de manera sostinguda i pacient. És la saviesa dels bons mestres, que eduquen amb fites clares, estimen els seus deixebles i saben que aquests són els únics protagonistes.