Arxiu de l'autor: Miquel
– Còmic…però ben cert
– Models 3r
– La carta de la vida
Aquesta carta se li atribueix al recientment desaparegut Gabriel García Márquez. Realment no la va escriure ell. Ho va fer l’escriptor mexicà John Welch en el seu llibre ” La marioneta de trapo “. Ho explico perquè roda pels wats com si fos obra del citat García Márques i no és cert.
I és que ja ho diuen: Al César allò que és del César i a Déu allò que és de Déu.
“ Si por un instante Dios se olvidara de que soy una marioneta de trapo y me regalara un trozo de vida, aprovecharía ese tiempo lo más que pudiera. Posiblemente no diría todo lo que pienso, pero en definitiva pensaría todo lo que digo.
Daría valor a las cosas, no por lo que valen, sino por lo que significan.
Dormiría poco, soñaría más, entiendo que por cada minuto que cerramos los ojos, perdemos sesenta segundos de luz.
Andaría cuando los demás se detienen, despertaría cuando los demás duermen.
Si Dios me obsequiara un trozo de vida, vestiría sencillo, me tiraría de bruces al sol, dejando descubierto, no solamente mi cuerpo, sino mi alma.
A los hombres les probaría cuan equivocados están al pensar que dejan de enamorarse cuando envejecen, sin saber que envejecen cuando dejan de enamorarse.
A un niño le daría alas, pero le dejaría que el solo aprendiese a volar.
A los viejos les enseñaría que la muerte no llega con la vejez, sino con el olvido.
Tantas cosas he aprendido de ustedes, los hombres… He aprendido que todo el mundo quiere vivir en la cima de la montaña, sin saber que la verdadera felicidad está en la forma de subir la escarpada.
He aprendido que cuando un recién nacido aprieta con su pequeño puño, por primera vez, el dedo de su padre, lo tiene atrapado por siempre.
He aprendido que un hombre sólo tiene derecho a mirar a otro hacia abajo, cuando ha de ayudarle a levantarse.
Son tantas cosas las que he podido aprender de ustedes, pero realmente de mucho no habrá de servir, porque cuando me guarden dentro de esa maleta, infelizmente me estaré muriendo.
Trata de decir siempre lo que sientes y haz siempre lo que piensas en lo más profundo de tu corazón.
Si supiera que hoy fuera la última vez que te voy a ver dormir, te abrazaría fuertemente y rezaría al Señor para poder ser el guardián de tu alma.
Si supiera que estos son los últimos minutos que te veo, te diría “Te Quiero” y no asumiría, tontamente, que ya lo sabes.
Siempre hay un mañana y la vida nos da siempre otra oportunidad para hacer las cosas bien, pero por si me equivoco y hoy es todo lo que nos queda, me gustaría decirte cuanto te quiero, que nunca te olvidaré.
El mañana no lo está asegurado a nadie, joven o viejo. Hoy puede ser la última vez que veas a los que amas. Por eso no esperes más, hazlo hoy, ya que si mañana nunca llega, seguramente lamentaras el día que no tomaste tiempo para una sonrisa, un abrazo un beso y que estuviste muy ocupado para concederles un último deseo.
Mantén a los que amas cerca de ti, diles al oído lo mucho que los necesitas quiérelos y trátalos bien, toma tiempo para decirles, “lo siento” “perdóname”, “por favor”, “gracias” y todas las palabras de amor que conoces.
Nadie te recordará por tus nobles pensamientos secretos. Pide al Señor la fuerza y sabiduría para expresarlos.
Finalmente, demuestra a tus amigos y seres queridos cuanto te importan “.
– … ja hi som una altra vegada. Ah, feliç…
– Desconnexió i…
– Alumnes 3r i 4t d’ESO
– Monogràfic: Julio Antonio
Julio Antonio, nom amb el qual sempre s’ha conegut Antonio Rodríguez Hernández (Móra d’Ebre, Tarragona, 6 febrer 1889 – Madrid, 1919 ) va ser un escultor espanyol .
Les seves primeres classes d’escultura les va rebre a l’Ateneu de Tarragona, passant de seguida al taller, a Barcelona, de l’escultor Feliu Ferrer Galzeran. Però va ser quan es va traslladar a Múrcia on va fer el seu primer grup escultòric, Flors malsanes , destruït més tard per ell mateix .
En complir els 18 anys marxa a Madrid, pensionat per la Diputació de Tarragona. Allà Julio Antonio va treballar al taller de Miguel Blay, un dels escultors més importants en aquesta data a Madrid. Tot i reconèixer el gran mestre que era Blay, decideix deixar-lo i emprèn uns viatges per Espanya acompanyat del seu amic el pintor Miquel Viladrich Vila, amb qui va muntar el seu primer taller. El 1908 modela la seva primera obra important: María, la gitana, on ja demostra la seva gran personalitat i trenca amb l’escultura pròpia de l’època.
Després d’un viatge per Itàlia, torna a Espanya i és en Almadén ( Ciudad Real ), on fa una sèrie de retrats anomenats Bustos de la raça, representa en ells a gent plana del poble:
Minera de Puertollano .
Dona de Castella .
Rosa Maria.
L’home de la Manxa.
El miner d’Almadén .
El hostaler de Peñalsordo .
Entre els monuments que va realitzar destaca el realitzat per a la ciutat de Tarragona: Monument als Herois de Tarragona, obra amb cert aire modernista. Va ser un treball que li va durar anys, des de 1910 fins a la seva mort el 1919, per problemes sobretot monetaris i d’ubicació del monument, per fi la inauguració va tenir lloc el 14 de setembre de 1931.
La seva última obra d’encàrrec va ser El Mausoleu Lemonier (1916/1919), un monument funerari per a un dels fills d’aquesta família Lemonier, que havia mort a l’edat d’onze anys. La figura de la mare és de bronze i la del fill de marbre blanc. És una obra dramàtica en la qual es veu la influència del que va ser el seu mestre Miguel Blay. Aquesta obra va ser exposada al Palau de Biblioteques i Museus del parc de Recoletos, seu de la Societat Espanyola dels Amics de l’Art, a Madrid, va despertar una gran expectació i va haver grans cues per visitar-la. L’obra feta per a la tomba del jove mai va ser instal·lada allà, el 1940 la família Lemonier la va dipositar al Museu d’Art Modern i Contemporani de Madrid, d’aquí va passar al Museu Sant Telmo de Sant Sebastià, d’on la va adquirir la Diputació de Tarragona, trobant-se avui en el Museu d’Art Modern de Tarragona.
Va morir a Madrid el 15 de febrer de 1919 als trenta anys d’edat .
Altres obres:
Pietat .
Darío .
Autoretrat .
El poeta Lasso de la Vega .
Androgin .
Venus mediterrània .
Tàrraco.
La Poesia .
Noia amb flors .
Rafael Molina , Lagartijo .
La dona de la mantellina .
– Monogràfic: passejant per Móra d’Ebre
Un dels edificis més destacables de Móra d’Ebre és el castell. D’origen islàmic, està situada al cim d’un turó, a la part alta del nucli antic, tot permetent una gran visibilitat sobre l’Ebre i la plana fluvial. Actualment s’hi realitzen activitats culturals, concerts, fira d’antiguitats i visites concertades.
El nucli antic té nombrosos carrers antics i costeruts i indrets com la plaça de Baix, on hi havia l’antic port fluvial amb una balconada sobre l’Ebre. Hi trobem inscripcions lapidàries que mostren l’alçada a què va arribar l’Ebre en les riuades. L’any 1999 s’hi van trobar restes de túnels i passadissos.
A la plaça de Dalt destaca el monument a l’escultor local Julio Antonio, obra del també escultor de Móra Santiago Costa i Vaqué, cosí del primer. Cal destacar l’edifici de Casa Montagut de l’Era, casa pairal setcentista que conserva una portalada de pedra picada i l’escut del llinatge entre els balcons.
Situada també a la plaça de Baix, hi ha la casa de la vila i l’església prioral de Sant Joan Baptista(1153), que va ser ampliada a l’estil gòtic, al qual corresponia la nau i l’absis. Consta d’una nau central amb volta de creueria, decorada amb pilastres dòriques i cornissa renaixentista. La capella del sagrari és d’estil neoclàssic. Destruïda i espoliada els anys 1837 i 1936, fou restaurada el 1959.
Un altre important edifici religiós és el convent de les Mínimes, construït l’any 1833 en un turó a l’últim meandre del barranc de Faneca. Aquest monestir d’estil neogòtic és obra de l’escultor tortosíJoan Abril i consta d’un temple expiatori inaugurat l’any 1925, dedicat al Sagrat Cor de Jesús.
Dintre del nucli urbà, cal visitar la sala d’exposicions Julio Antonio, ubicada als baixos del solar de la casa on va nàixer aquest escultor morenc, i també l’emblemàtic pont d’arcades sobre el riu Ebre inaugurat el 1943.
Si sortim del nucli urbà, a una distància de 7 km, podem visitar el paratge de Sant Jeroni, lloc d’acampada i lleure on es troben dos ermites:
• L’ermita de Sant Jeroni, d’origen medieval i estil barroc, està situada al peu de la muntanya de la Picossa i bastida sobre una font, l’ara de l’altar queda perpendicular a la pedra d’on brolla l’aigua canalitzada.
• L’ermita de Santa Madrona, separada de l’anterior per un passeig amb xiprers centenaris, declarats arbres monumentals, consta d’una nau central, cor als peus i sagristia al costat de l’absis. La volta és de mig canó, té poques finestres i una porta lateral. Mostra característiques barroques al púlpit, cor i voltes.
Aquest paratge conté també el monument a la sardana, de Joan Segú.
Un entorn natural del qual no ens podem oblidar és el del riu Ebre, navegable al seu pas fins a la desembocadura de Riba-roja. La seua ribera ofereix un espectacle paisatgístic de gran riquesa cromàtica i matisos de llums, que es pot gaudir des d’indrets com l’Aubadera i l’Illa. La pràctica d’esports aquàtics, la pesca i les excursions en vaixell són altres dels atractius que hi trobarem.
Un lloc des d’on es pot contemplar també el recorregut de l’Ebre és el pla del Calvari. Una terrassa oberta a la població, amb una esplèndida vista de la zona, on es troba l’ermita de la Mare de Déu dels Dolors, d’estil neogòtic, destruïda el 1837 i que ha donat pas a l’actual, de darreries del s. XIX.
Situada al cim de la muntanya que duu el mateix nom, s’erigeix l’ermita de Santa Magdalena, del s. XIII, de planta rectangular, sense absis i petites dimensions, en runes des del s. XIX.
– Monogràfic: una mica d’història de Móra d’Ebre
El poblament més antic del municipi documentat fins ara es remunta 6.000 anys enrere i se situa en el temps del neolític, concretament en la cultura dels sepulcres de fossa, documentada pel doctor Pere Bosch i Gimpera, en una inhumació localitzada durant les obres de construcció del pont de les arcades. Els ibers crearen a Móra d’Ebre les primeres entitats de poblament, com així ho demostren les restes arqueològiques del poblat del Calvari; per contra, del llarg període de la romanització, no en queden restes monumentals tret dels vestigis a la vila romana dels Emportells, situada a prop del riu, al camí de les Sénies, on limiten els termes municipals de Móra d’Ebre i Benissanet.
Els àrabs deixaren una forta empremta en la vida local: explotacions agràries (lloc de Subarrec), indústria bladera (molins de nau),artesania de la terrissa i un castell, que formava part de la línia defensiva de l’Ebre i que al llarg de la història ha patit successives destruccions i posteriors reconstruccions. La reconquesta d’aquest tingué lloc el 1153 de la mà del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV.
Durant l’edat mitjana, la vila va formar part de l’anomenada baronia d’Entença, la qual s’enfrontà contra els templers de Miravet i Ascó, els quals dominaven la riba dreta del riu. Aquesta lluita causà greus danys a la comarca, com també ho varen fer les guerres posteriors: la dels Segadors, la de Successió, la del Francès, les carlines i la Guerra Civil espanyola.
Altres esdeveniments crucials que afectaren l’esdevenidor de Móra i la seva comarca foren l’expulsió dels moriscos, l’any 1610 i la segregació dels Masos de Móra per constituir la població de Móra la Nova, l’any 1830.
Les posteriors guerres carlistes i la Guerra Civil de 1936-1939 causaren també certes conseqüències en la població.