Un dia, quan era estudiant de secundària, vaig veure a un company de la meva classe caminant de tornada a casa. Es deia Joan. Anava carregant tots els seus llibres i vaig pensar: Per què s’estarà portant a casa tots els llibres el divendres? Ha de ser un “empassa”. Jo ja tenia plans per a tot el cap de setmana: festes i un partit de futbol amb els meus amics el dissabte a la tarda, així que em vaig encongir d’espatlles i vaig seguir el meu camí.
Mentre caminava, vaig veure un munt de nois corrent cap a ell.
Quan el van enxampar li van llençar tots els seus llibres i li van fer una traveta que el va tirar a terra … Vaig veure que les seves ulleres van volar i van caure a terra com a tres metres d’ell. Va mirar cap amunt i vaig poder veure una tremenda tristesa en els seus ulls. El meu cor es va estremir, així que vaig córrer cap a ell mentre gatejava buscant les seves ulleres. Vaig veure llàgrimes en els seus ulls. Li vaig acostar a les seves mans les seves ulleres i li vaig dir: “aquests nois són uns tarats, no haurien de fer això”. Em va mirar i em va dir: “Gràcies!”.
Hi havia una gran somriure a la cara; un d’aquells somriures que mostraven veritable gratitud. El vaig ajudar amb els seus llibres. Vivia prop de casa meva.
Vam caminar fins a casa. El vaig ajudar amb els seus llibres; semblava un bon noi. Li vaig preguntar si volia jugar a futbol el dissabte amb mi i els meus amics, i va acceptar. Vam estar junts tot el cap de setmana. Mentre més coneixia a joan, millor em queia, tant a mi com als meus amics.
Va arribar el dilluns al matí i allí estava Joan, amb aquella enorme pila de llibres de nou. Em vaig aturar i li vaig dir: “Hola, faràs bons músculs si càrregues tots aquests llibres tots els dies”. Va riure i em va donar la meitat perquè l’ajudés.
Durant els següents quatre anys ens vam convertir en els millors amics. Quan ja estàvem per acabar la secundària, Joan volia emprendre el camí per estudiar medicina i jo econòmiques, ens havíem de separar. Però sabia que sempre seríem amics, que la distància no seria un problema.
Va arribar el gran dia de la Graduació. Joan faria el discurs. Jo estava feliç de no ser el que havia de parlar. Joan es veia realment bé. Era una d’aquelles persones que s’havia trobat així mateix durant la secundària, havia millorat en tots els aspectes, es veia bé amb les seves ulleres. Tenia més cites amb noies que jo i totes l’adoraven. Caram! algunes vegades fins i tot em sentia gelós … Avui era un d’aquells dies.
Vaig poder veure que ell estava nerviós pel discurs, així que li vaig donar un copet a l’esquena i li vaig dir: “Estaràs genial, amic”. Em va mirar amb una d’aquestes mirades (realment d’agraïment) i em va somriure.
“Gràcies”, em va dir. Va netejar la seva gola i va començar el seu discurs: “La Graduació és un bon moment per donar gràcies a tots aquells que ens han ajudat a través d’aquests anys difícils: els teus pares, els teus mestres, els teus germans, potser algun entrenador … però principalment a teus AMICS. Jo sóc aquí per dir-los que ser amic d’algú és el millor regal que podem donar i rebre i, a aquest propòsit, els vaig a explicar una història “.
Jo mirava al meu amic incrèdul quan va començar a explicar la història del primer dia que ens vam conèixer. Aquell cap de setmana ell tenia planejat suïcidar-se, ja no aguantava més. Va parlar de com va netejar el seu armari i per què duia tots els seus llibres amb ell: perquè la seva mare no hagués d’anar després a recollir-los a l’escola. Em mirava fixament i em somreia.
“Afortunadament vaig ser salvat. El meu amic em va salvar de fer alguna cosa irreparable”. Jo escoltava amb sorpresa com aquest ben plantat i popular noi explicava a tots aquest moment de debilitat. Els seus pares també em miraven i em somreien amb aquest mateix somriure de gratitud.
En aquell moment em vaig adonar del profund de les seves paraules: “Mai subestimis el poder de les teves accions, amb un petit gest pots canviar la vida d’una altra persona, per a bé o per a mal. Déu ens posa a cadascú davant de la vida d’altres per impactar-los d’alguna manera, vosaltres feu que sigui sempre per a fer bé, mai per a fer mal “.
