El 1997 Charles Moore, un mariner que vivia a Califòrnia, tornava a casa des de Hawaii després d’una regata, quan va decidir seguir una nova ruta que el portaria a través de la cantonada nord-oriental d’una zona de 16 milions de Km2, coneguda com el gir subtropical del Pacífic Nord. El gir és un enorme cercle oval que abasta tot el Pacífic i comprèn 4 forts corrents que es desplacen entre les costes de Washington, Mèxic i Japó abans de tornar al punt de partida.

Aquest dia assolellat, Moore va dirigir el seu vaixell cap a una part allunyada del gir, que els prudents solen evitar. Allà hi ha poc vent i pocs peixos i una massa perpètua d’altes pressions cobreix la zona, obligant als corrents a girar formant un vòrtex lent en la direcció de les agulles del rellotge, com l’aigua que s’arremolina al voltant del desguàs d’una banyera. Aquest vòrtex no s’atura mai.

Moore estava acostumat a veure alguna boia de pesca o alguna ampolla de refresc al costat del seu vaixell. Però mai havia vist res com el que va trobar aquell dia: munts de plàstic fins on arribava la vista. No importa a quina hora del dia mirés, els residus de plàstic suraven per tot arreu: ampolles, taps, embolcalls i fragments.

I aquest és el lloc on s’alimenta l’albatros de Laysan.

El que va descobrir no va suposar cap novetat per als estudiosos dels corrents de l’oceà, però aquesta troballa va canviar la seva vida. Va deixar el seu negoci de restauració de mobles i es va dedicar a investigar i documentar les deixalles plàstics que s’acumulen en els nostres oceans.

En l’actualitat el vòrtex de plàstic ha adquirit molta popularitat i se li sol anomenar el setè continent.

La veritat és que els dies tranquils el vòrtex no està ple de deixalles i les aigües solen tenir un color blau ceruli i transparent. Però si observem de prop la realitat és molt pitjor: tones de minúsculs trossets en suspensió, com flocs de neu o confeti, surant per tota la columna d’aigua des de la superfície fins a les profunditats visibles.

No obstant això, una illa d’escombraries flotant seria un problema molt més fàcil de resoldre. Tot es complica perquè a més el vòrtex no és un entorn estàtic, canvia cada estació i els seus límits no estan definits.

Tot i que el Projecte Kaisei va unir un nombre important d’activistes, aviat es van adonar que només era possible capturar les deixalles més grans, i d’intentar extreure els trossos més petits es podria causar més mal que bé. No es pot treure tot el plàstic de l’oceà sense treure també espècies de fitoplàncton i zooplàncton, organismes que són la base de la xarxa alimentària marina.

Però el desafiament de treure deixalles de l’oceà es torna encara més difícil si pensem que el vòrtex del Pacífic Nord no és l’únic punt del globus on s’acumula el plàstic. Els girs i els vòrtex anticiclònics són característiques naturals dels oceans de la Terra. Hi ha almenys 5, tots ells centrats al voltant dels trigésimos paral · lels nord i sud.

Probablement aquests corrents sempre han transportat i acumulat deixalles flotants i residus generats pels humans. Però abans de l’era dels plàstics, les escombraries consistien en materials que els microorganismes marins podien descompondre ràpidament.

Ara en els girs s’arremolinen objectes que en el millor dels casos es descomponen en mossets massa durs perquè la naturalesa pugui mastegar. I aquests petits trossos, sumats, arriben a formar aquest macrocontinent artificial.

No et perdis aquest vídeo de la persona que ha inspirat aquest article, Charles Moore:

Vídeo: El continent de plàstic