ComingAnarchy.com, pàgina del New York Times, enumera els següents nous estats independents que podrien sortir de països existents a Europa: Escòcia ( actualment part del Regne Unit ), Normandia, Bretanya i Còrsega ( França ), República Basca i Catalunya, aquest últim amb o sense les Illes Balears ( Espanya ), Baden-Württemberg i Baviera ( a Alemanya ), Padània i Sardenya ( a Itàlia ).

En una interpretació encara més radical es parla del Regne d’Irlanda ( creat mitjançant la unió de l’actual República d’Irlanda i Irlanda del nord ) i Gal·les ( a les Illes Britàniques ), Galícia i també Andalusia ( a Espanya), Trentino-Tirol del Sud ( al nord d’Itàlia ), República Srpska i Herzeg-Bòsnia ( que junts formen actualment Bòsnia i Hercegovina); Kosovo i Metohija ( al sud de Sèrbia ), Trasdnistria, Ossètia del Nord, Txetxènia i Abkhàzia ( al nord de la regió del Càucas ), Nagorno-Karabakh  i, en darrer terme, el nord de Xipre.

GeoCurrents ha escrit extensament sobre aquestes regions problemàtiques i els seus moviments nacionalistes però Catalunya té una menció especial, sobretot  a la vista de la cadena humana de més de 400 km creada en suport de la independència catalana el passat 11 de setembre.

Així, diu: – ” Aproximadament 1,6 milions de persones han participat en aquest esdeveniment, que es va conèixer com el Camí català cap a la independència. Va ser organitzat per l’Assemblea Nacional Catalana, una organització que busca la independència política de Catalunya en vers Espanya a través de mitjans democràtics. Els nacionalistes catalans han optat per les manifestacions públiques i la política electoral i estan guanyant terreny .

Una de les raons darrere del moviment independentista català és el desig de protegir la cultura local, que gira entorn a l’idioma català . Com l’espanyol, el català és una llengua romanç que es va desenvolupar després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident en el segle cinquè. Però tot i que es parla a la Península Ibèrica, el català està més estretament relacionat amb el francès i l’italià que amb l’espanyol . L’idioma català , però, no es limita a Catalunya . És la llengua nacional del petit país d’ Andorra , i una llengua cooficial a les Illes Balears i a la Comunitat Valenciana a Espanya . També es parla , sense reconeixement oficial , en algunes zones d’Aragó i Múrcia , a Espanya, i a la regió francesa del Rosselló . Tot i que la cultura catalana s’estén molt més enllà de Catalunya , moltes fonts expliquen el moviment independentista català en termes econòmics i no culturals . Catalunya és una de les zones més riques d’Espanya , i dels impostos recaptats ha de subsidiar les zones més pobres del país . Amb l’actual crisi econòmica d’Espanya , molts catalans senten que ja no poden permetre’s el luxe de donar suport a d’altres regions més pobres del país . Aquestes qüestions econòmiques tenen el potencial per unir catalans indígenes amb els immigrants d’altres parts d’Espanya que ara viuen a la regió.

Tot i que la Constitució espanyola prohibeix vots simples de la secessió , i que no està prou clar si la majoria de catalans volen la independència plena o simplement una major autonomia, Catalunya sembla estar en el camí pel qual els seus ciutadans volen ser capaços de triar el seu futur polític com a poble, com s’afirma en la Declaració de la Sobirania catalana recentment adoptada pel Parlament de Catalunya ” -.

He trobat molt interessant penjar aquest article.

Coincidint amb l’inici del curs, Gregorio Luri, eminent doctor en filosofia, penjava la següent nota al seu blog:

– En un pasaje del libro The Smartest Kids In The World, de la periodista Amanda Ripley, una joven que
está pasando un año en Finlandia, pregunta a dos de sus compañeras de clase: “¿Por qué trabajáis
tanto?”. Las estudiantes le dirigen una mirada de extrañeza. “¡Porque esto es un instituto!”, le
contesta una. La otra le pregunta a su vez: “¿De qué otra manera puedo ir a la universidad y
conseguir un buen futuro?”.
Hace pocos días me preguntaban en una entrevista en una radio para qué sirve estudiar. Le contesté a
la periodista que preguntas como esa ponían de manifiesto la gravedad de nuestros males
educativos con mucha más claridad que los pobres resultados de nuestros alumnos.
Se quedó con la boca abierta y durante unos segundos, que son interminables en la radio, me miró como
se debe mirar a un extraterrestre. Yo interpreté su perplejidad como una confirmación de mis palabras -.

Sovint, i de moltes maneres, hem insistit que l’escola necessita un clima de confiança per poder fer bé
la seva feina. Confiança de la societat en què està inserida i a la qual serveix, i confiança, molt especialment,
dels alumnes i les seves famílies. Una espiral de confiança que es malmet si falla qualsevol de les baules.

Ah, i per suposat que serveix d’algo estudiar… i tant que sí !!!

” La alfabetización es mucho más que una prioridad educativa. Es la inversión de futuro por antonomasia y la primera etapa de cuanta nueva alfabetización se emprenda en el siglo XXI. Queremos un siglo en el que todos los niños sepan leer y explotar esta ventaja para ganar en autonomía”

Irina Bokova, Directora General de la UNESCO