Estem probablement davant del primer mapa de la història.
Però, què sabem d’ aquest manuscrit ? Sabem que el 1508 Celthes Konrad, un humanista vienès que treballava a la cort de Maximilià I d’Àustria el va donar a Konrad Peutinger, que era canceller d’Aubsburg; va ser publicat el 1591 per Markus Welser i, des d’aleshores, ha estat conegut pel nom de Tabula Peutingeriana, és a dir, “Mapa de Peutinger”. El Manuscrit Colmar de les Taules Peutinger es troba avui a la Biblioteca Nacional de Viena i està dividit en seccions per poder estudiar-lo millor.
El manuscrit medieval tenia segurament 11 fulls, però era incomplet ja que hi mancava una gran part de les Illes Britàniques, Hispània, i una part del nord d’Àfrica. L’original medieval sembla que va ser una còpia feta per un monjo agustí, Konrad de Colmar, vers el 1265. És un pergamí de 6,75 metres de llarg per només 34 cm d’ample. D’ on ho va copiar el monjo ? Realment no se sap, encara que segurament el bon monjo tenia una versió d’un mapa dels voltants del 500 dC; això se sap perquè es van incorporar al mapa algunes modificacions i noms nous, que abans no hi eren. Amb tot, els que ho han investigat a fons creuen que el mapa original es va fer vers el 250, copiat tal vegada d’un d’època d’August, com veurem mes endavant. Això es pot saber perquè s’esmenten com a destacades les tres ciutats que van ser les capitals en les que Constantí hi va posar a cada un dels seus tres fills en un intent de repartir l’imperi: Roma, Constantinoble i Antioquia.
El mapa mostra un total de 70.000 milles romanes ( uns 104.000 quilòmetres ) i prop de 300.000 topònims. D’algunes ciutats com Roma es detallen molt totes les vies d’ entrada, els rius són de color marró; també surt igualment Òstia, el seu port. Per fer el mapa segurament es va tenir en compte que els missatgers recorrien unes 50 milles romanes al dia ( uns 74 quilòmetres ).
Una altra característica del mapa és que registra molts llocs petits, les mansions o parades de nit, (mansions) les estacions per fer els canvis de cavalls (mutationes), banys termals, etc. Malgrat la deformació del dibuix, les distàncies són del tot precises, almenys les de les grans ciutats.
Aquest mapa era del tipus “pintat”, és a dir, il·lustrat amb dibuixos; així, la categoria de les ciutats es representava amb símbols; les tres capitals o ciutats de primer nivell, senyalades amb grans cercles i figures al mig i que ja hem esmentat; sis ciutats són considerades de segon nivell, representades sota la forma de fortaleses amb torres, bastions, etc. Són Aquila (amb set torres) Ravenna, Tessalònica (amb cinc torres cada una), Nikomedeia (amb vuit torres), Nicea (amb sis torres) i Ankara (amb set torres). Es van deixar Alexandria, on hi ha un gran far però hi manca el nom, probablement per un oblit del copista. Les ciutats de tercer ordre, capitals de província i centres comercials importants es representen amb dues torres. Vint ciutats s’esmenten específicament com a ports; d’altres ciutats es representen fonamentalment com a temples.
Finalment cal dir que el mapa obvia les divisions administratives però, sense dubte, és una primera mostra de fins on van arribar els coneixements cartogràfics del món antic.