Amb motiu del centenari del naixement de Salvador Espriu, el Departament d’Ensenyament ha volgut fer arribar a tots els centres docents la carta que el nostre gran escriptor va adreçar als mestres, professors i professores de Catalunya dins els actes de l’Escola d’Estiu de Barcelona de 1981. Jo us l’adreço a tots vosaltres.
El text és un exponent precís de l’impuls que guia la seva obra literària i del vincle poderós que manté amb la docència. És un al·legat en favor de la llengua catalana i dels valors i les qualitats que distingeixen el nostre professorat, plantejat en un context històric que, en molts aspectes, és vigent encara.
Salvador Espriu, Barcelona, trenta de maig de mil nou-cents-vuitanta-u.
Sr. Jordi Carrió Ciutat.
Molt distingit i estimat amic, Em dirigeixo a vostè, potser “avançant-me” una mica massa perquè consti per escrit, ja des d’ara, tal com li vaig prometre a través del senyor Jordi Umbert, la meva modesta però plena i incondicional adhesió als actes i reunions que s’han de celebrar, el proper juliol, a «l’Escola d’Estiu Rosa Sensat», un nom de debò il·lustre, que ens honra tant a tots. Crec que gura al front de l’esmentada Escola —i, de fet, si no segons un obligat protocol, presidirà aquells actes i sessions o jornades— una altra dona extraordinària, una altra pedagoga excepcional: la senyora Marta Mata. Vulgui saludar-la de part meva.Tinc entès que s’aplegaran, aleshores i allí, tots —en principi tots— o la major part dels Mestres de Catalunya. Vulgui també saludar-los, tots i cada un d’ells, amb la meva màxima —encara que “delegada”— efusió. Jo no hi seré, però els acompanyaré, des de la meva insigni cança, a tots vostès, en pensament i en esperit.La nostra llengua i la nostra cultura, almenys des dels temps que, amb una sintètica entesa convencional, anomenem “moderns”, ha viscut sempre injustament, incomodíssimament i estupidíssimament amenaçades, des de fora i des de dintre, pels estranys a la nostra identitat com a poble, a la nostra genuïna i irreductible personalitat, i per nosaltres mateixos. I hi continuen vivint i hi viuran tothora, o si més no en el futur immediat o ns on ens és previsible. Però cal acceptar-ho, cal viure en aquest continu risc, perquè, d’una manera o d’un altra, viure és, en essència, per als homes, per a tots sense excepció, perill.D’aquesta nostra noble condició ennoblidora, no ens podem ni devem alliberar. Com que no hem de defugirla mai, assumim-la amb una orgullosa humilitat, amb una total dignitat, amb una exemplar bondat, amb una subtil intel·ligència, amb grandesa d’ànim, amb mesura, amb una benèvola però aguda ironia, amb tolerància, comprensió i perdó.Jo veig encarnades en vostès, Mestres de Catalunya, dones i homes, senyores i senyors, totes aquestes qualitats, totes aquestes excelses virtuts, i encara moltes d’altres, entre les quals una clara i altíssima vocació, l’abnegació, l’altruisme, la diligència, el no defallent treball. Bandejant la mediocritat, la grolleria, la improvisació, la imprecisió, el neci triomfalisme, el paralitzador pessimisme, el paternalisme, el pairalisme, un fals ecumenisme, vostès formen i formaran, contribueixen i contribuiran decisivament a formar els cossos, la sensibilitat, les ments i les ànimes dels nostres ciutadans, de tots dos sexes, d’aquest demà que ja és resplendor critstal·lina d’alba. Per a vostès, les unes i els altres, nenes i nens, noies i nois, van aprenent i aprendran a ser forts, valents, cortesos, honestos, oberts al diàleg, no fanàtics, no dogmàtics, no violents, sobris, ponderats, demòcrates, no demagògics, lliures, feliços, rigorosos i agraïts. I nets, en el més ampli sentit del terme. Per vostès, elles i ells van aprenent i aprendran, a més de les innombrables matèries, disciplines i idees fonamentals “genèriques”, les nostres actituds matisades, especí ques. Sabran que, si bé les cultures i les llengües poden morir, i doncs també les nostres, si de cas això ens arriba, devem lluitar sense treva contra el mal, ns a l’últim alè. Que la ens vingui per sinistre i aclaparador genoicidi, no per vil suïcidi. Sabran, ençà o enllà de l’anterior advertiment —o re flexió—, que el nostre “Principat” és un dels Països Catalans, un més, modèlic en propòsit —i tant de bo que ho esdevingui—, no hegemònic, mai no “amo” sinó servidor de la sencera comunitat. Recordaran que la llengua d’aquests països és única, que ens és comuna i que és el lligam més fort que ens uneix. Cal respectar i salvar, doncs, les seves expressions fonètiques, diverses i enriquidores, dins una essencial unitat —i ns els noms amb els quals es vulgui designar aquests “particularisme”: no hi ha un “dialecte central imperialista”, absorbent. I no oblidaran que hem de vetllar exquisidament per fenòmens lingüístics —i de tot ordre— aliens al nostre estricte àmbit, com per exemple l’aranès, com si tots nosaltres fóssim lls de la Vall antiga i estimada.I acabo la lata o el “llaunot”. Perdonin-me. Vulgui rebre tot el meu més sincer, agraït i petitíssim homenatge, senyor Mestres de Catalunya. No em contestin, si els plau, per favor. I envio a vostè, portantveu senyor Jordi Carrió, la meva més cordial abraçada.
Salvador Espriu
La concentració de diòxid de carboni (CO2) a l’atmosfera ha assolit una nova fita en la història dels mesuraments científics, una marca negativa que certifica, segons tots els experts, la realitat d’un escalfament global de conseqüències impredictibles però cada vegada més preocupants. Aquesta setmana, la presència de CO2 en l’aire va arribar a les quasi 400 parts per milió de molècules en els registres de l’estació atmosfèrica Mauna Loa, a Hawaii, considerada l’epicentre mundial per a l’estudi dels gasos d’efecte hivernacle des que va començar a operar el 1958.