Ja ho sé, a vosaltres també us passa.
– La vida és bonica… no fàcil
Respon
Arxiu mensual: abril de 2013
– Em ve de gust
No fa massa temps vaig escriure un article sobre els meus gossos.
Avui, a les 7 de la matinada, assegut al jardí, em venen molts records i em ve de gust escriure des del cor, des del que sento, per la meva necessitat de compartir el que moltes persones sentim pels animals.
El cas és que fa poc va fer un any de la mort de la gosseta que ha format part de la meva vida durant més de 8 anys, la Mel, i s’amunteguen les imatges dels moments viscuts. Com moltes vegades, la mort ve així, sense avisar, deixant-nos amb aquesta sensació d’irrealitat, de no pot ser possible, de no creure el que ha passat.
La relació que desenvolupem amb les mascotes és molt important i molt valuosa, és diferent de la que tenim amb familiars o amb amics però, en definitiva, també és amor i ens enriqueix. Els animals no jutgen els seus amos, sinó que els accepten i els volen tal com són. Per això és tan especial el vincle que desenvolupem amb ells, per això i perquè ens permeten esplaiar les nostres emocions, perquè ens acompanyen i ens aprecien sense condicions. Saben emocionar sense dir-te “t’estimo”, donant salts d’alegria quan et veuen, despertant-te al matí amb la poteta, seient a veure la tele amb tu, buscant-te quan veuen que t’estàs vestint per sortir o esperant a veure qui és l’últim a marxar al llit per dormir tranquil… Això és amor sense paraules. Sí, ells donen veritable afecte, et sorprenen, et parlen amb la mirada, et busquen quan volen jugar o que els acariciïs.
De vegades pensava, solament li falta parlar; però no li faltava, es feia entendre sense necessitat d’articular una sola paraula. Ella em va ensenyar tot el que significava aquesta relació especial entre animal i persona. No em sembla gens curiós que se’n digui animal de companyia, perquè saben acompanyar sense condicions.
Sé que et continuaré trobant a faltar i que sempre estaràs en la meva vida i en la de les persones que hem estat amb tu. Gràcies pel que em vas donar, pel que em vas ensenyar, pel valenta i col·laboradora que vas ser, pel bonic que va estar compartir amb tu tants i tants dies.
I això que dic val exactament pels dos gossets que ara encara estan amb mi… i per molts anys.
– … !!!
– Fins sempre… i gràcies
Hi ha persones que, amb la seva existència, fan millor i més bella l’existència dels altres. No crec que hi hagi satisfacció més gran que arribar al final de la pròpia vida, mirar enrere i saber-se responsable, àdhuc si més no en una part mínima, de la felicitat dels que t’envolten; poder reconèixer, a la mirada dels altres, la gratitud per haver-los ajudat a afrontar la seva vida amb major enteresa, per haver-los infós ànim, serenitat i esperança per suportar els seus problemes. Fins a tal punt algunes persones són hàbils en aquesta tasca, que podria dir-se que atorguen sentit al món amb la seva sola presència: la seva vida mateixa és exemple, testimoni palpable d’un estil de viure en què es cohesionen de manera gairebé sublim el bé i el bell. Un moment privilegiat en el temps.
Les ironies del destí han volgut que només un dia de diferència hagi separat la mort de dues persones, José Luis Sampedro i Margaret Thatcher, tan diametralment oposades en pràcticament tot. Dos exemples de sengles models de conducta humana que bé podrien resumir, cada un a la seva manera, les molt diferents actituds possibles davant la vida, la mort i el significat de ser persones humanes.
José Luis Sampedro, al contrari que la britànica, va ser un virtuós. Virtuós del pensament, de la paraula i de l’acció, una triple combinació gens fàcil d’aconseguir.
Us penjo un video amb l’opinió d’Iñaki Gabilondo, referència periodística dels darrers 45 anys a Espanya, on expressa l’honor d’haver conegut el savi José Luis Sampedro i recorda el que va aprendre d’ell: ” És possible observar les coses des del punt de vista veritable “. N’estic ben d’acord.
– La lluita que no s’atura
PASSEM DE LA INDIGNACIÓ A L’ACCIÓ !
– Mode ironia
Res més lògic que quan un pare o mare ho demani, els companys i companyes del seu fill es sotmetin a la seva voluntat. Per quins set sous el drets dels altres trenta o trenta-cinc haurien de prevaldre damunt del d’un de sol? Millor que s’imposi el d’un. Al cap i a la fi, per quina raó s’han de fer les classes en una llengua minoritària i provinciana, que no serveix de res, si es poden fer en una de majoritària i universal?
Que un sol pare o mare demanen que al seu discriminat fill li facin les classes en espanyol, no fos cas que es traumatitzés, cap problema: a partir d’aquell moment a la seva aula tot es farà en espanyol.
Però, ben mirat, potser això no sigui suficient. Per què limitar-ho a una sola classe i aula? I si la pobra criatura sent parlar en català al pati o a l’hora de dinar? Res, home, res: si un pare o mare ho demanen, tota l’escola ha de fer servir l’espanyol, tant a les aules com fora d’elles. Si s’ha imposat a trenta o a trenta-cinc alumnes, per què no s’hauria d’imposar a quatre-cents cinquanta o cinc-cents ?
Tanmateix, per quin motiu aturar-se en aquest punt? I si la turmentada criatura surt al carrer i sent algú expressar-se en català? Com li podríem estalviar el trauma? Res més senzill: la gent del seu barri, pel carrer, ha de parlar només en espanyol — a casa, en la intimitat, on no poden causar perjudicis psicològics irreversibles a cap ànima tendra, que empri la llengua que vulgui —. Al barri i, com no, a tota la ciutat: no seria just que el fanatisme català l’impedís sortir de la zona on viu, no? I tampoc fora del seu municipi: a la seva província també s’hauria d’imposar l’espanyol. I a tot Catalunya. I, per què no, al món sencer.
Al capdavall, si el desig d’un es pot imposar al de trenta o trenta-cinc, per quina raó el de disset no s’hauria d’imposar al de més de set milions i mig de persones?
– Un primer article de jardineria… ja veurem si en vindran més
Mai he escrit aquí sobre jardineria, que és un tema que m’agrada molt i sobre el que sé una mica – no perquè tingui un talent natural per a la pràctica, sinó més aviat per una acumulació d’errades que m’han proporcionat certa experiència -, i la raó és que sempre que em disposo a fer-ho hi ha tantes coses que vull dir que no em sembla prou amb un post, ni amb un bloc, ni amb un llibre, ni amb una enciclopèdia i, al final, acabo per no escriure res.
Però avui m’he animat i, en un esforç de síntesi, em permetré donar uns senzills consells per solucionar un dels temes bàsics, el reg, i que crec que poden salvar la vida de moltes plantes, sobretot de terrassa, de balcó o d’interior.
Però no només et diré què has de fer, perquè això ho veus a qualsevol llibre o qualsevol fòrum de jardineria. T’explicaré PER QUÈ ho has de fer, perquè ho entenguis de veritat i no ho hagis de memoritzar, com si fossin les instruccions d’un ritual arcà o una recepta de cuina ( aquest és un altre tema també …). Perquè amb tot just unes dades bàsiques, puguis aplicar el teu raonament i el teu propi sentit comú. Perquè regar les plantes sembla molt fàcil, però si ets d’aquests que es queixa que sempre es moren, és que ho estàs fent malament.
Consell 1) No les ofeguis.
La majoria de plantes que han mort ho han fet per un excés de reg. Encara que tu creguis que no, encara que fes setmanes que no les regabes, encara que tinguessin les fulles grogues com si s’haguessin assecat.
A menys que estigui en ple exterior o exposada a la llum directa del sol a l’estiu, una planta triga moltíssim a assecar-se del tot i quan ho està fent, no hi ha dubte d’això: les tiges i les fulles es van posant d’un verd claret que dóna pas al groc i acaben cruixint com el paper. Per estar segur de quan regar una planta, no ho facis en el període que et van dir a la botiga, ni quan et recordis d’ella, simplement observa-la de tant en tant. Una planta que necessita aigua no es morirà d’un dia per l’altre. Espera A VEURE que li falta aigua- ella t’ho dirà amb les fulles caigues i flàccides -, i llavors rega. Observaràs com en unes hores es recupera i llavors sabràs amb quina freqüència has de regar i només amb mirar-la t’adonaràs si li falta aigua o no. El fet de veure com es recupera, et farà entendre que la planta està viva i que el seu funcionament, almenys en aquest aspecte, és simple: quan té set demana aigua i beu, quan no en té no necessita aigua i no en vol. Crec que nosaltres també actuem així, no ?
Consell 2) Rega bé.
La gran pregunta: si no havies regat la planta en un munt de temps, com és possible que hagi mort ofegada? Doncs perquè ja la vas ofegar amb els primers regs. Les arrels s’han anat podrint lentament i en no funcionar bé no han pogut extreure de la terra els nutrients que necessita la planta, entre d’altres, el ferro, que utilitza per crear la clorofil·la amb la qual realitza la fotosíntesi. Per això grogueja, no perquè s’estigui assecant. S’està morint des de baix.
I com ha passat això si només la vas regar un cop, si fins i tot mires la terra i està seca? Doncs perquè l’aigua va sortir pels forats de drenatge del test i es va quedar estancada al test decoratiu o en el platet que li vas posar sota. La terra es va anar amarant de baix a dalt, fins que no va poder absorbir més i, si va quedar aigua en contacte amb les arrels, aquestes no van tenir temps d’anar absorbint-la i es van començar a podrir, perquè la teva planta, encara que sigui molt resistent i pràcticament indestructible, no és un nenúfar ni una planta de pantà.
La millor manera de regar és posar aigua al test o plat i deixar que la terra absorbeixi l’aigua des de baix. Quan la superfície estigui humida, treus l’aigua sobrant i llest. Si això et fa molta mandra, rega normalment des de dalt, però assegura’t sempre que no queda aigua sobrant a la part de baix.
Consell 3) No les transplantis a un test massa gran.
Això em va costar bastant d’entendre perquè encara que en tots els manuals, fòrums i blocs recomanen que vagis trasplantant la planta successivament, cada parell d’anys, MAI EXPLIQUEN PER QUÈ. És a dir, tothom entén que si a la planta li surten ja les arrels pels foradets del test, és hora de mudar a un lloc més gran, on poder consumir més terra.
Ara bé, la pregunta és: per què hauries d’anar passant-la de test a test gradualment com si estiguessis actualitzant un Pc? Doncs perquè el sòl de l’exterior té el seu propi sistema de regulació d’humitat intel · ligent, però el del test no. El plàstic o el fang del recipient està ideat per conservar la humitat. Quan la reguis la terra s’amararà, i encara que no quedi aigua sobrant, la humitat quedarà acumulada aquí. Si les arrels són encara molt petites no podran absorbir tota aquesta aigua en un temps raonable i seguiran en contacte amb la terra mullada i es podriran. Per evitar això, quan les trasplantis a un recipient cal que només sigui una miqueta més gran que l’anterior. Abans de posar la terra fica al fons del test una capa de grava, pedres, totxo… qualsevol material inert que impedeixi que aquí, on es va acumulant l’excés d’aigua, arribin les arrels.
Sembla que les plantes tenen un especial interès a podrir-se, però torno a recordar que la majoria de la gent les exposa sense saber-ho a condicions de pantà.
4) No facis invents ni t’angoixis.
No busquis ni llegeixis massa informació sobre la teva planta a internet. Ja hi haurà temps per abonaments, tipus de substrat, poda, reproducció i altres. Primer aprèn a regar bé. Fins que no sàpigues dir amb tota seguretat si una planta necessita aigua o no, no hauries de passar a preocupar-te pels altres factors que la condicionen, perquè estàs introduint variables sense poder determinar la més bàsica: l’aigua que necessita.
Si la planta és d’una espècie comú, té un mínim de llum… i la regues adequadament, viura sense problemes.
Recorda, per defecte d’aigua sobreviurà. Per excés, morirà.