Una història sobre el veritable valor de les persones

Un noi s’acostà al seu mestre i li digué: ” Mestre, per què em sento tan poca cosa que no tinc forces per a fer res ? Em diuen que no serveixo, que no faig res bé, que sóc maldestre i bastant ximple. Com puc millorar? Què puc fer per a què em valorin més?”.

El mestre, sense mirar-lo, li va dir:

– ” Ho sento, noi. Ara no puc ajudar-te. He de resoldre primer el meu propi problema. Pot ser després “. I fent una pausa va afegir: ” si volguessis ajudar-me tu a mi, jo podria resoldre aquest tema amb més rapidesa i després tal vegada et podria ajudar “.
– ” Encantat, mestre ” – va titubejar el jove- però va sentir que una altra vegada era desvaloritzat i les seves necessitats postergades.
– ” Bé “- va assentir el mestre -. Es va treure un anell que portava al dit petit de la mà esquerra i donant-li al noi, va afegir: ” Pren el cavall que està allí fora i cavalca fins al mercat. He de vendre aquest anell perquè he de pagar un deute. Cal que obtinguis per ell la major suma possible, però no acceptis menys d’una moneda d’or. Vés i torna amb aquesta moneda el més ràpid que puguis “.

El jove va prendre l’anell i va marxar. Tot just arribar, va començar a oferir l’anell als mercaders. Aquests el miraven amb algun interès, fins que el jove deia el que pretenia per l’anell. Quan el jove mencionava la moneda d’or, alguns reien, altres li giraven la cara i només un vellet va ser tan amable com per prendre la molèstia d’explicar-li que una moneda d’or era massa valuosa a canvi d’un anell. En afany d’ajudar, algú li va oferir una moneda de plata i un trasto de coure, però el jove tenia instruccions de no acceptar menys d’una moneda d’or, i va rebutjar l’oferta. Després d’oferir la seva joia a tota persona que es creuava al mercat i, abatut pel seu fracàs, va muntar el seu cavall i va tornar. Quant hagués desitjat el jove tenir ell mateix aquesta moneda d’or. Podria llavors lliurar-la al mestre per alliberar-lo de la seva preocupació i rebre llavors el seu consell i ajuda.

El jove va entrar a l’habitació i li va dir al Mestre.
– ” Mestre, ho sento, no és possible aconseguir el que em vas demanar. Potser podria aconseguir dues o tres monedes de plata, però no crec que jo pugui enganyar a ningú respecte del veritable valor de l’anell “.
– ” Què important el que has dit, jove amic ” – va contestar somrient el mestre -.  ” Hem de saber primer el veritable valor de l’anell. Torna a muntar i ves al joier. Qui millor que ell, per saber-ho ? Digues-li que voldries vendre l’anell i pregunta-li quant donaria per ell. Però no importa el que digui, no li venguis. Torna aquí amb el meu anell “.

El jove va tornar a cavalcar. El joier va examinar l’anell ajudat pel llum d’oli, el va mirar amb la seva lupa, el va pesar i després li va dir: ” Digues-li al mestre, noi, que si el vol vendre ja, no puc donar-li més de 58 monedes d’or pel seu anell ” .
– “58 monedes?!!! ” – va exclamar el jove -.
– ” Sí ” -va replicar el joier -. ” Jo sé que amb temps podríem obtenir per ell prop de 70 monedes, però… “. El jove va córrer emocionat a casa del mestre a explicar-li el succeït.
– ” Seu “- va dir-li el mestre després d’escoltar-se’l -. ” Tu ets com aquest anell: una joia, valuosa i única. I com a tal, només pot avaluar-te veritablement un expert. I aquest expert només pots ser tú mateix. Què fas per la vida pretenent que qualsevol descobreixi el teu veritable valor ?”. I dient això, va tornar a posar-se l’anell al dit petit de la mà esquerra.