Me venen ganes de fer una reflexió com aquesta, que podeu compartir… o no.
Adoro els gossos, m’encanten. La seva fidelitat, la seva humanitat. En el meu cas, podria ben bé subscriure aquelles paraules de Lord Byron: « El gos…? Ah, sí, aquell animal que posseeix totes les virtuts dels éssers humans… però cap dels seus defectes ».
Ara mateix, tinc un yorkie preciós, Max, que és el meu company més fidel, i una canitxe, l’Ona, que sempre va a la seva bola, però també meravellosa companya. I mai m’oblidaré de la Mel, una Schnauzer que ens va donar un exemple de força i valentia… fins que ja no va resistir més. Ni tampoc d’en Jack, un Alaska Malamut que me les va fer passar canutes, però amb qui vaig gaudir moltíssim amb la bici-trineu.
En el meu cas, estaria del tot d’acord amb Schopenhauer en allò de que a mesura que vaig coneixent els éssers humans cada dia m’estimo més els meus gossos. Amb el temps t’adones que molts éssers humans, després d’estimar-te’ls i d’haver-los donat tot, te critiquen, te traixen o, directament, t’abandonen. Els gossos, en canvi, mai farien això. I, quan s’adonen del teu patiment, de cap manera et deixen sol. Quan estableixes un vincle així amb un animal és quelcom meravellós.
Jo no sabria viure sense els meus gossos.
