Jaume Aulet, que és professor del Departament de Filologia Catalana de l’UAB, publicava a Vilaweb – ja fa un temps – un article titulat ‘Decàleg per a combatre el pensament autonòmic’ que, ara que navegant per la xarxa he trobat, m’ha cridat molt l’atenció. Aquí el teniu.
” Si volem anar cap a l’estructura d’un estat, hem de pensar d’acord amb aquest objectiu i, per tant, ens hem de saber expressar en conseqüència. Hem de passar, doncs, del «pensament autonòmic» al «pensament estatal» i, a l’hora de parlar i de comunicar-nos, hem d’expressar-nos d’acord amb aquest canvi de paradigma.
L’ús que fem de la llengua posa en evidència si tenim al cap o no aquesta «estructura» que ens ha de dur a l’«estat propi». Són elements subtils, que sovint delaten quin és el pensament o la posició real de qui utilitza determinades expressions. Aquests detalls són especialment simptomàtcs en el cas dels polítics, que són gent acostumada a dir una cosa i a pensar-ne una altra.
Aquí teniu un decàleg (i una propina) amb uns quants exemples didàctics (se n’hi podrien afegir molts més) de com podem combatre (o delatar) el pensament «autonòmic» i com podem evolucionar cap a una «estructura d’estat» en el pensament i en l’expressió lingüística.
1. No direm «autogovern», sinó «govern». No hi ha cap país seriós que utilitzi el terme «autogovern», entre altres coses perquè no tenen cap més forma de governar-se que no sigui la que s’atorguen ells mateixos. En una estructura d’estat, doncs, la idea d’«aprofundir l’autogovern» és una paradoxa (i quasi una fal·làcia).
2. No direm «parlament autonòmic», no faltaria sinó. Però no tan sols això: no adjectivarem el mot «parlament» per referir-nos al Parlament de Catalunya. Tret que fem una comparació, és clar. Els que hem d’adjectivar són els altres: el parlament britànic, el senat espanyol, el congrés espanyol dels diputats, etc.
3. No farem servir mai el terme «comunitat» per referir-nos al país. La legislació espanyola fa servir la paraula com a eufemisme i això n’ha desprestigiat l’ús. L’exemple és especialment flagrant en el cas del País Valencià.
4. No ens ha de passar ni pel cap de parlar d’«eleccions autonòmiques». Però la cosa és més subtil: tampoc no parlarem d’«eleccions catalanes», perquè si tenim assimilada l’estructura d’estat, totes les eleccions que puguem fer ho són, catalanes, (encara que siguin per a elegir representants al parlament europeu). Parlarem d’«eleccions» (perquè són les més importants que es fan al país i per tant no necessiten cap qualificatiu) o, si es vol, d’«eleccions al parlament» (no pas «al Parlament de Catalunya», és clar).
5. Podem parlar del «president Mas» (per alguna cosa és el nostre) i referir-nos-hi com a «president de la Generalitat» o «president del govern». Del nostre govern. Quan parlem de François Hollande ens hi referim com a «president del govern francès» i no fem servir l’expressió «president Hollande» (fora que ja tinguem la conversa contextualitzada). Altre tant en el cas del «president del govern espanyol», el senyor Mariano Rajoy. Ens mereix tot el respecte que li atorguen les urnes, però no ens hi hem de referir genèricament com a «president del govern» ni com a «president Rajoy».
6. No direm mai només «estat» per referir-nos a l’«estat espanyol». És tan obvi que no cal ni comentar-ho.
7. Per motius semblants direm «el rei Joan Carles», «el rei de Suècia», o «el príncep Felip de Borbó», però no direm mai «el rei» o «el príncep» i prou, perquè la nostra «estructura» de pensament no ens hauria de permetre de sobreentendre a qui ens referim. Igualment, direm «monarquia espanyola» o «casa reial espanyola» i no «monarquia» o «casa reial». Per cert, podem dir «el rei Joan Carles» sense identificar-lo perquè amb aquest nom no n’hi ha hagut cap més. En el cas de Felip de Borbó està bé que especifiquem perquè històricament anem ben servits de prínceps amb aquest nom.
8. No direm «constitució» i prou, si ens referim a la «constitució espanyola».
9. Direm «Arxiu Nacional» o «Teatre Nacional», però no «Arxiu Nacional de Catalunya» o «Teatre Nacional de Catalunya». No cal ser redundants ni ampul·losos.
10. Quan agafem el tren d’alta velocitat direm que agafem el TAV o el TGV, però mirarem de no fer servir el terme AVE (que, a més, no porta explícit el concepte de transport ferroviari).
I la propina (per postres)
11. No direm «Partit Popular de Catalunya» sinó «Partit Popular a Catalunya». Tret que hi hagi realment un partit inscrit al registre amb aquest nom i que, per tant, no sigui només una delegació del «Partido Popular» d’abast espanyol. Com que desconec la qüestió jurídica, m’estimo més deixar-ho com un simple suggeriment final.
Acabem amb un parell de comentaris una mica més subtils i personals. Al meu entendre –i de manera excepcional– hauríem de dir «Generalitat de Catalunya» i no «Generalitat» per respecte a la de València. Tot i així, és millor parlar de «Generalitat de Catalunya» que no de «Generalitat catalana». Per definició, el concepte intrínsec de «generalitat» no hauria d’admetre gaires termes restrictius. Però repeteixo que, aquesta, és una percepció més aviat personal.
D’una altra banda, no hauríem de buscar, sistemàticament, eufemismes per referir-nos a idees tan bàsiques com les que expressen els mots «independència» o «estat català», encara que després puguem matisar fins on faci falta l’ús que fem d’aquests termes. Evitar determinats mots pot ser una estratègia, però també és un símptoma de debilitat a l’hora de consolidar aquestes noves estructures de pensament. I pensem que, d’alguna manera, el concepte «estat propi» també té un punt eufemístic. Evidentment quan aquest «estat català» sigui una realitat i les estructures estiguin no només creades sinó també assimilades, no tindrà gaire sentit parlar d’«estat propi» ni, potser tampoc, d’«independentisme». Parlarem simplement d’«estat». Que així sigui.
