http://www.youtube.com/watch?v=-pw80vg5Dbo

Vull dedicar-li un article a aquest saborós i inquietant llargmetratge argentí independent que porta per títol “L’educació prohibida” i que està dirigit per Juan Vautista. És un documental sobre l’escola o, millor dit sobre la no escola. Mireu-lo. Us ajudarà a pensar sobre el sentit d’aquesta noble i determinant institució.

Un grup de professionals de l’educació, amants tots ells del seu treball i apassionats de la teoria i de la pràctica educativa, reflexionen en veu alta sobre la tasca de l’escola i sobre la comesa d’educar. És sabut que el llenguatge ens ajuda a entendre’ns, però també a confondre’ns. Tots diem que cal una “bona escola”. El problema és què entén cadascú per “bona” ​​i per “escola”.

L’obra és un sever cop a l’escola tradicional, homogeneïtzadora, autoritària, repetitiva, trist i rutinària. Sobretot perquè mostra de manera palpable que existeix, que és real, que no és una mera entelèquia.

Els qui es manifesten en la pel · lícula són persones que creuen el que diuen i que tracten de dur-lo a la pràctica. Molts dels seus postulats pedagògics són compartits pels legisladors, els teòrics i els mestres del carrer. Però poques vegades es porten a la pràctica. Aquesta és la gran aportació de la pel · lícula. No només fan una crítica dura i fundada a l’escola tradicional sinó que porten a terme els seus postulats en escoles progressistes i innovadores. No és només teoria. És la confirmació que aquestes teories són viables, que funcionen quan de veritat es creu en elles.

Heus aquí alguns dels pressupostos que defensen aquests magnífics professionals:

– El fet d’aprendre és apassionant. L’ésser humà està fet per aprendre. Per això, quan rebutja l’aprenentatge, cal preguntar-se què és el que no s’està plantejant bé a la institució escolar.
– La fi de l’educació és la felicitat. Es pot gaudir aprenent. I l’aprenentatge ha de perseguir la felicitat, no el sofriment o la duresa. Això no vol dir que l’escola no prepari per les dificultats de la vida. “Si no ets feliç, no estàs educat”, es diu en la pel · lícula.
– L’aprenentatge ha de ser cooperatiu. Ha de ser el fruit de les aportacions de tots i de totes. Tot el aprenem entre tots.
– Només aprèn el que vol. Per això resulta decisiu despertar l’amor al coneixement. No s’imposa el currículum, sinó que es construeix i es desenvolupa lliurement.
– Cada persona té el seu ritme i el seu estil d’aprenentatge. No s’accepta aquest aprenentatge pretesament uniforme. Tots, tots alhora, tots el mateix, tots de la mateixa manera, standaritzats, no hauria de ser efectuat.
– L’amor és a la base de l’aprenentatge. Els alumnes aprenen a la calor dels afectes. No es pot aprendre res significatiu des del desamor.
– El currículum ha de ser comprensiu. La fragmentació del currículum és negativa per a l’aprenentatge, ja que la realitat és multifacètica i només es pot comprendre de forma holística.
– Cal ensenyar a decidir lliurement. Cal fer eleccions lliures per aprendre a decidir. Resulta obvi dir que a decidir s’aprèn decidint.
– És molt important fer i fer-se preguntes. Fer preguntes, interrogar, encadenar l’admiració amb la interrogació i la indagació: aquest és el camí per a l’aprenentatge.
– La capacitat de recerca és inherent a l’ésser humà. Des de les primeres etapes, totes les persones tracten d’explorar, de buscar, de descobrir el món.
– La creativitat és un valor essencial. En una escola cooperativa, lliure, afavoridora del desenvolupament integral de l’individu, cal conrear la creació, no la mera repetició.
– No hi ha educació sense valors. A l’escola es treballa el coneixement però, sobretot, es practica i s’aprèn la convivència.

Des del punt de vista tècnic, la pel · lícula va construint un tapís de fils, colors i textures molt diverses. Vegem algun d’aquests fils: la història d’uns alumnes que volen llegir un discurs molt crític sobre l’escola i que es troben amb l’oposició de la direcció i d’un sector del professorat, el testimoni d’un grup d’educadors i educadores de diferents països (Espanya, Argentina, Uruguai, Mèxic, Xile Colòmbia, Alemanya i Equador, que jo recordi) en un total de noranta entrevistes. Imatges d’escoles i d’alumnes que viuen i treballen de forma cooperativa. Trenta seqüències d’animació i presentació de 45 experiències d’escoles diverses, totes elles assentades en els ideals i principis de l’escola activa. La pel · lícula, que arrenca amb unes suggerents reflexions sobre el mite de la caverna, està dedicada “a tots els nens i joves que volen ser lliures”.

Com a punts i seguits d’aquest interessant discurs actuen cites ben triades d’autors i pensadors rellevants: Maturana, Neill, Einstein, Montessori, Khrisnamurti … Com a exemple aquesta cita de Maria Montessori: “No em segueixin a mi; segueixin el nen”. O aquesta d’Einstein: ” Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix “.

La pel · lícula és un mirall on poden mirar totes les escoles i posar en dubte moltes de les seves concepcions, de les seves pràctiques, de les seves rutines. Una bona ocasió per a la reflexió i per al debat.