–  ” Catalunya, separada d’Espanya, no solament serà més feliç en el sentit espiritual sinó també en el sentit econòmic. Catalunya paga actualment a l’Estat Espanyol, en impostos indirectes, més de 700 milions de pessetes. L’estat espanyol li retorna, en serveis d’obres públiques , escoles, etc, uns 100 milions solament. És a dir, que l’Estat espanyol extreu de Catalunya un benefici de 600 milions de pesssetes anuals. Si hom té en compte que la Bèlgica d’abans de la guerra tenia un presupost del que aleshores representaven 600 milions de pessetes, hom compendrà la manera progresiva en què Catalunya podria viure, atès el fet que la seva extensiò teritorial és, si fa o no fa, com la de Bèlgica.

Per demostrar la riquesa de Catalunya només cal dir que, malgrat aquest pagament inútil de 700 milions a l’Estat Espanyol, encara després i amb cabals propis construïa les carreteres, els ferrocarrils, les línees telefòniques, les escoles, les institucions de cultura, etc. Després d’aquesta obra duta a terme per la Mancomunitat de Catalunya i per la Comissió de Cultura ( o sigui les primeres creacions que la dictadura militar ha destruït o desfigurat ), la nostra terra es va arribar a posar al nivell dels països més avançats.

Declaracions fetes per Francesc Macià al Petit Journal de París, quan estava detingut pels Fets de Prats de Molló, 1926.

Per compendre tota la importància d’aquest 21,18%, o sia més de la quinta part que paga Catalunya del total percebut per l’Estat de la Indústria, el Comerç, les Professions, Arts i oficis i la Fabricació, quan Catalunya sola en habitants representa el 10,50%.

Dels datos donats en les estadístiques d’on havem tret los números apuntats se’n desprèn que a n’els conceptes anotats, hi contribueixen cada espanyol de fora de Catalunya amb 2,08 pessetes, i cada habitant de Catalunya amb 4,78 pessetes, això és, amb més del doble que els demés habitants d’Espanya… I en canvi d’aquest sacrifici, ¿ què li garanteixen a Catalunya los governs de Madrid? “.

” Els agravis que hem rebut constantment, i els que ens estan amenaçant encara, són la legitimació més completa del nostre catalanisme. Són aqueixos [ agravis] de tal naturalesa que ens autoritzen fins i tot a proclamar la separació.”

” Obligatori era per a l’esclau  haver de parlar la llengua de l’amo i nosaltres portem aquest estigma al damunt.”

Valentí Almirall, finals segle XIX.

– A Espanya, les esquerres no es mostren més ben disposades envers el catalanisme que els partits de centre o de dreta. (1915).

– Tot l’esdevenidor de Catalunya està en la seva independització espiritual. (1915).

– No cal comptar, ara per ara, en una solució favorable del problema català dins l’Estat Espanyol. Qualsevol esperança és limitada per l’endarreriment mental de l’opinió pública i dels polítics hispànics. (1916).

– Aquí, com a tot arreu, el separatisme sols pot produir-se a conseqüéncia de la persecució del moviment patriòtic i de les negatives oposades a les demandes de reformes autonómiques. (1912).

– Els forasters que treballen contra Catalunya troben sempre l’ajuda d’uns quants catalans desnacionalitzats. (1913).

– El senyor Unamuno arribà a dir a dir que, a Espanya, imposar la llengua castellana equival a imposar la cultura i àdhuc la llibertat. (1915).

– Violentar l’evolució social és tot el contari de respectar-la. (1913).

– Ens han envaït. Aquesta és la invasió més densa i més amenaçadora de totes les que s´han esdevingut en el curs de la història catalana. És la furiosa invasió de l’odi. Odi a Catalunya, a la Catalunya republicana, a la Catalunya liberal, a la Catalunya Nacional (1939).

– L’Espanya unitària és un país situat fora del món, i els catalans, davant de Madrid, resultem una mena d’estrafolaris habitants del planeta Mart.

Manifest al poble Català , de la Unió Catalanista. Abril del 1918.

Parlar de provincialisme, tractant del renaixement català, és cloure els ulls a l’evidència o dur-los tapats per la passió: no ens sentim el uns als altres ; i no ens sentim perquè en les entranyes dels dos pobles hi palpiten ànimes diferents i oposades. Les províncies, en la vida de les societats, res no signifiquen, són solament una trama de la xarxa administrativa, són agrupacions arbitràries de la burocràcia que explota la cosa pública, fetes a posta per facilitar l’explotació; divideixen la capa d’escuma que va per sobre; són pintures sobre un cos viu que no passen de l’epidermis.

Res de provincialisme tractant-se de la nostra causa. La nacionalitat catalana és un organisme social complet i autònom, per sobre del qual, en l’ordre de la naturalesa, no s’aixeca més que la societat total dels pobles. No ens movem per esperit de província (perquè les províncies, d’esperit, no en tenen), sinó per esperit de poble, per impulsos de raça; no aspirem a ésser diferents, ho som; i perquè ho som treballem en sentit diferent del que voldrien els espanyols castellans, que, també perquè són diferents de nosaltres, van per diferents dreceres.

Enric Prat de la Riba

Espanya no ha sabut resoldre, mai, cap problema de llibertat. I per ésser incapaç de fer-ho, va anar perdent a bocins tots els territoris de l’imperi colonial, a la immensitat del qual no s’hi ponia el sol, no és lògic, ni reflexiu, ni assenyat, ni digne, de creure que ho faci l’Espanya oficial d’avui, la mateixa d’ahir i la de sempre, l’Espanya dels reis absoluts austroborbònics, dels vàlids i de les ol·ligarquies insolents. L’Espanya arrogant dels governants autoritaris. L’Espanya dels militars pinxescos i sense respecte per l’estament civil. L’Espanya de les intransigències clàssiques i dels arxissabuts “principis d’autoritat” contra els principis del dret, de la raó i de la justícia. Per consegüent, no és possible ni és honrat de creure que, amb aquesta Espanya tossuda, irreflexiva, funesta, incapaç d’escarment ni d’esmena (segons frase espurnejant del memorable patrici cubà doctor Lluís Esteve Romero), pugui mai oferir de bona fe a Catalunya, o concordar-hi lleialment, la solució indispensable del problema catalanista.

El separatisme català és, doncs, a més d’una maduració de la nostra cultura i de la consciència del nostre poble, un teorema dimanant materialment de l’escandalós fracàs que d’ençà de la Renaixença política han tingut les col·laboracions i les esperances dels partits de Catalunya amb els governs centrals succcessius.

” Catalunya és , més que una província d’Espanya, un petit estat sotmès al control dels monarques catòlics. Són uns altres costums, una altra llengua, una altra cultura, una altra organització social i econòmica que a Castella (…). Enlloc, dins la Península ibèrica, no es té tanta set de llibertat i d’independència.”

Maximilien S. Foy, General dels exèrcits napoleònics que van intervenir a la Península durant la Guerra de 1808 – 1814. Histoire de la Guerre de la Péninsule sous Napoléon.

” Que se cancelen, borren y quemen todos los privilegios de esta ciudad y Principado, (y) que no quede memoria de ellos “.

Capità Marquès de Castel Rodrigo, virrei de Catalunya, segle XVII.