Jurament que es va fer a si mateix Rovira i Virgili el dia que tenia que abandonar Catalunya, cap a l’exili, 1939.

” Ara que Catalunya ha caigut trencada, esclafada, vençuda per la força; ara que volen esborrar el seu nom de la geografia, el seu idioma de la literatura, el seu amor dels cors; ara que Catalunya sembla que es desfaci i desaparegui en el clot negre de la persecució i de l’odi; ara que centenars de milers de catalans han de sortir de la pàtria envaïda pels vells enemics i per enemics nous; ara que és una hora de dolor i d’amargura, el meu pensament nacional s’afirma amb més vigoria. Enmig del present, desolat i tràgic, poso la meva esperança en els dies que vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es restabliran, en la llengua que persistirà. No em descoratjo, no renuncio, no deserto. I somio en la més gran Catalunya, la més gran pel territori, la més gran per la llibertat, la més gran per la civilització. De la màxima dissort, sortirà el definitiu redreçament de la nostra història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut.

Treballaré en tot allò que jo pugui perquè ressorgeixi – més sòlida, més pròspera i més noble encara que abans- la pàtria caiguda. Aquest és, mentre el tren en marxa m’allunya de Perpinyà, el meu jurament de català nacional. Que tots els catalans exiliats facin i compleixin el mateix jurament i vindrà el dia que podrem alçar damunt la recobrada terra de Catalunya les nostres veus, la nostra bandera i el nostre gran ideal “.

” Més val, en tot cas, que l’estatut sigui inferior als catalans que no pas que els catalans siguin inferiors a l’estatut.(…) Pitjor que els estatuts retallats, són les ànimes retallades”

Antoni Rovira i Virgili, 1932,

Us sona d’algo ?

“… foren uns frares de Valladolid que, en temps de Felip II , van ser traslladats al monestir de Montserrat. Quan els penitents es confessaven en llur idioma, el català, aquests frares foranis posaren en circulació aquesta frase – si eres cristiano habla en español – tan celebrada pels espanyols anticatalans…”

Del llibre Apòstols i mercaders, d’en Pere Foix.

” De aquí en adelante no puede haber en España sino españoles, y el que no quiera ser Español se tendrá que marchar del territorio nacional. Ni sentimentalismos, ni nostalgias, ni cuentos de viejas, ni cantos de nana. Castilla hizo la nacionalidad y Castilla la está rehaciendo. Nos hallamos en una nueva reconquista y, aquella Granada, hoy debe ser Barcelona, de donde hemos de extirpar a todos los traidores y salvar a los buenos españoles que hay allí, prisioneros del separatismo. ¿ Cataluña independiente ? ¡ Tragicómico desenlace ! ¿Que nos queda a nosotros? La conquista.”

(Extret del llibre El gran llibre per la independència. Mil raons a favor de les llibertats de Catalunya (1461 -2005)

” Felicito de corazón a V.E., con el orgullo de ser español, por el victorioso remate tan ejemplar que redime para España las queridas provincias catalanas. Con la emoción que siento ante el heroismo del invencible ejército, Generales y Mando Supremo, les saluda, afectuosamente, Juan de Borbón.”

” Como sea verdad eso de que Cataluña se ha declarado independiente, tengo ya formado el propósito: en cuanto termine mi misión en Sevilla, pediré al Gobierno que se instaure que me nombre jefe de la fuerza que vaya a Cataluña para someterla. ¡ Qué satisfacción voy a tener poniéndole a la calle principal de Barcelona, la de las Cortes, el nombre del General Espartero !.”

Paraules del General espanyol Gonzalo Queipo de Llano, pronunciades el dia 1 d’Agost de 1936 davant dels micròfons de Radio Sevilla.

” Cataluña no es una nación que pueda reclamar derechos de esa índole. Aunque el clamor separatista de Cataluña fuese absoluto, esto es, que fuera totalmente unánime, sin una sola excepción, la petición de independencia podría y debería contestarla España con lenguaje de cañón. La separación de Cataluña necesita la voluntad conforme de todos los españoles (…). Si una mayoría de catalanes se empeñan en perturbar la ruta hispànica, habrá de plantearse la posibilidad de convertir esa tierra en tierra quemada, una colonia, y trasladar allí los ejércitos del norte de África. Todo menos… lo otro.”

–  ” Catalunya, separada d’Espanya, no solament serà més feliç en el sentit espiritual sinó també en el sentit econòmic. Catalunya paga actualment a l’Estat Espanyol, en impostos indirectes, més de 700 milions de pessetes. L’estat espanyol li retorna, en serveis d’obres públiques , escoles, etc, uns 100 milions solament. És a dir, que l’Estat espanyol extreu de Catalunya un benefici de 600 milions de pesssetes anuals. Si hom té en compte que la Bèlgica d’abans de la guerra tenia un presupost del que aleshores representaven 600 milions de pessetes, hom compendrà la manera progresiva en què Catalunya podria viure, atès el fet que la seva extensiò teritorial és, si fa o no fa, com la de Bèlgica.

Per demostrar la riquesa de Catalunya només cal dir que, malgrat aquest pagament inútil de 700 milions a l’Estat Espanyol, encara després i amb cabals propis construïa les carreteres, els ferrocarrils, les línees telefòniques, les escoles, les institucions de cultura, etc. Després d’aquesta obra duta a terme per la Mancomunitat de Catalunya i per la Comissió de Cultura ( o sigui les primeres creacions que la dictadura militar ha destruït o desfigurat ), la nostra terra es va arribar a posar al nivell dels països més avançats.

Declaracions fetes per Francesc Macià al Petit Journal de París, quan estava detingut pels Fets de Prats de Molló, 1926.

Per compendre tota la importància d’aquest 21,18%, o sia més de la quinta part que paga Catalunya del total percebut per l’Estat de la Indústria, el Comerç, les Professions, Arts i oficis i la Fabricació, quan Catalunya sola en habitants representa el 10,50%.

Dels datos donats en les estadístiques d’on havem tret los números apuntats se’n desprèn que a n’els conceptes anotats, hi contribueixen cada espanyol de fora de Catalunya amb 2,08 pessetes, i cada habitant de Catalunya amb 4,78 pessetes, això és, amb més del doble que els demés habitants d’Espanya… I en canvi d’aquest sacrifici, ¿ què li garanteixen a Catalunya los governs de Madrid? “.

” Els agravis que hem rebut constantment, i els que ens estan amenaçant encara, són la legitimació més completa del nostre catalanisme. Són aqueixos [ agravis] de tal naturalesa que ens autoritzen fins i tot a proclamar la separació.”

” Obligatori era per a l’esclau  haver de parlar la llengua de l’amo i nosaltres portem aquest estigma al damunt.”

Valentí Almirall, finals segle XIX.