Donat que la carrera de psicopedagogia no existeix allà, i que tot mestre/professor ha de fer la carrera de pedagogia i després especialitzar-se en primària (generalista o especialista) o una assignatura de secundària, el suport més semblant al nostre és el psicòleg escolar (school psychologist).
Les seves funcions i actuacions tenen forces diferències amb les nostres, donat que tota la vessant més pedagògica no és tan necessària: els professors tenen molta més preparació en aquest sentit que ells, més consideració i estatus social, i més sou.
La ciutat de Turku té uns 179.000 habitants. Pel que vaig entendre, l’equivalent a la regiduria d’educació és qui gestiona com, on i quan es posen els recursos, quins projectes es duen a terme i, fins i tot, quin model educatiu segueixen, sempre dins del marc del model educatiu nacional, que és molt ampli i permet molta flexibilitat. En aquest sentit, la incorporació dels psicòlegs a les escoles s’ha fet molt més tard que en d’altres zones de Finlàndia i, pel que em deien, el model d’escola inclusiva ha començat a introduir-se només darrerament, essent els últims en aquest sentit, tot i ser la 5ª ciutat per nombre d’habitants del país. A més, la ciutat està dividida en 4 sectors educatius (Nord, sud, est i oest), coordinats per una comissió, que és la que pensarà com s’han de distribuir els recursos, què volen prioritzar, en funció de les necessitats de la seva zona i del pressupost del que disposen. Aquesta proposta l’aprovarà finalment el regidor, però això sol ser un mer tràmit, ja que aquest sol acceptar sempre la proposta de cada comissió.
Actualment hi ha uns 12 psicòlogues escolars: 2 d’elles es dediquen a les escoles vocacionals (entre les dues porten tots els centres de Formació Professional) i 3 al Batxillerat (porten tots els instituts que imparteixen els 3 anys de Batxillerat). La resta van als centres d’educació obligatòria (primària i secundària), assistint entre 1 i 3 dies a cada centre. Es reuneixen totes elles els divendres, per reflexionar sobre la seva feina, sobre com millorar-la, compartint bones pràctiques i dubtes, comparant resultats en funció del tipus d’escola que atenen, i així van definint quin volen que sigui el seu rol i les seves funcions, ja que la primera psicòloga va començar a treballar a Turku a principis de l’any 2000 i encara estan treballant el terreny. Convé assenyalar la confiança en el paper de tots els professionals que es té al país: no calen normatives molt detallades ni grans regulacions que els diguin com han de fer la seva feina, un poc contractat al professional el deixen fer. A més, les psicòlogues de Turku disposen d’un pressupost econòmic propi que s’han de distribuir entre elles per a dur a terme la seva tasca: comprar tests per a totes les zones, materials diversos, formació, etc. Pel que m’han dit, de moment encara és relativament fàcil posar-se d’acord, ja que són poquetes, i el tarannà finlandès és el d’arribar sempre a un consens bo per a tots.
Però, què passava abans de l’any 2000? Aquesta funció s’exercia des dels centres de consell familiar. Les psicòlogues d’aquests centres es posaven en contacte amb els centres educatius que portaven als seus nens, o bé eren els centres educatius els que trucaven per fer preguntes, demanar consultes o consells. Una de les coses que he pogut comprovar és que el telèfon i les reunions es fan servir molt, de demana molt les opinions de tots els professionals i s’analitza cada cas amb una visió molt global, abans de prendre cap decisió. No hi ha cabuda a l’espontaneïtat ni a la impulsivitat: tot s’ha de contrastar, avaluar i mesurar abans de donar el pas.
Els psicòlegs, doncs, també poden treballar en aquests centres de consell familiar, als centres de consell maternal, a les “Policlínics” (que entenc que són com uns centres de salut mental petits i distribuïts per tot el territori per tal de ser més accessibles a la població), als Hospitals (unitats de salut mental), a gabinets privats, etc. Tots aquests recursos treballen en xarxa constantment. Tots els professionals d’aquests recursos (incloent els professors, els metges, les infermeres, les treballadores socials, etc…) deixen per escrit cada actuació que fan (reunions, trucades, avaluacions, observacions, intervencions, etc.) en el seu sistema informàtic encriptat. A aquest només hi té accés el professional que tracta amb el pacient i, si en algun moment canvia de pacient, la informació es tanca a l’ordinador del primer per obrir-se a la del següent professional. Quan s’han de fer derivacions, s’ha de fer un informe. O bé quan s’ha d’alertar d’alguna situació irregular o complicada amb algun nen o família, ha de quedar per escrit i informar al professional pertinent (sobretot a Serveis Socials i a vegades a la Policia), perquè si no queda escrit un jutge els podria condemnar per no fer bé la seva feina.
A les escoles, el sistema informàtic encriptat que utilitzen els permet comunicar-se amb les famílies amb molta facilitat. La comunicació via e-mail entre famílies, professors i professionals de l’escola és molt fluida i normal i, a més, cada psicòleg escolar i cada professor té un telèfon mòbil de treball al qual el poden localitzar les famílies. Els sms són molt comuns per avisar que no vindrà el seu fill si està malalt, per exemple. I els professors tenen el mòbil a la classe amb ells i es poden excusar un moment d’aquesta per atendre’l si consideren que la trucada és prou important. Van al passadís i els alumnes esperen en silenci pacientment que acabi. Ells, en canvi, no poden agafar trucades dins de l’aula, tot i que els professors fan la vista grossa si veuen que el tenen sobre la taula i utilitzen les seves aplicacions a classe. La comunicació continuada amb les famílies per part de tots els professionals és un dels puntals del sistema, així com el treball en xarxa amb tots els professionals, que tothom viu amb tota naturalitat sense fer cap esforç, doncs és com creuen que ha de treballar un bon professional, i són molt lleials als seus principis, molt responsables i honestos, i, com hem dit, confien molt en la resta de professionals.
És remarcable el fet que un psicòleg que avui treballa en l’educació, demà pot voler canviar de sector i anar a benestar social o anar a sanitat. Com que hi ha tanta demanda de psicòlegs, el canvi no és difícil per a ells, només cal enviar el currículum i fer una entrevista. Tot i ser treballadors públics, els sistema funciona com empreses privades on el director decideix qui entra i qui surt, quins recursos vol i com vol invertir els diners del centre. Tot i això, hi ha molt pocs acomiadaments (de psicòlegs cap encara).
Quines són les funcions i els rols que desenvolupa el psicòleg dins de l’escola? Sobretot fan avaluació psicològica: observen, passen tests, recullen tota mena d’informació i finalment fan una orientació diagnòstica. El psicòleg, a Finlàndia, no pot fer diagnòstics, sinó que és el metge psiquiatra qui els fa, recollint la orientació diagnòstica del primer. Però els metges psiquiatres no passen tests ni fan tot el treball per a fer el diagnòstic, ja que ho ha de fer un psicòleg. És un treball retroalimentat, però finalment qui signa és el metge, perquè és qui té més reconeixement social, segons les psicòlogues. Ja veurem més endavant que allà, paradoxalment, metges i psicòlegs fan els mateixos anys de carrera per a poder exercir, però el reconeixement social guanyat amb els anys dels uns fa que tinguin molts més drets i més sou que els altres. Passa el mateix amb els mestres/professors. La psicologia és una ciència molt nova i a sobre és exercida per una majoria de dones. Això, segons les meves col·legues, és el que fa que hi hagi aquesta diferència, consideren que la seva societat és masclista en aquest sentit. Si he de donar la meva opinió, penso que la nostra encara ho és molt més.
Més funcions? Assessorament a famílies i a mestres. Aquests dubtes gairebé sempre estan relacionats amb un trastorn d’un nen o una necessitat donada i relacionada amb la psicologia. Els interessats truquen al psicòleg escolar i demanen hora per una reunió. També els adolescents poden anar directament al despatx i demanar hora si tenen un dubte o se senten malament. Les psicòlogues també poden observar, parlar i passar tests als nens de primària, però sempre que els pares hagin donat el permís. El 90% dels casos de secundària tenen a veure amb la depressió menor (si és més greu, han de derivar el cas a la Policlinica o a l’Hospital), ansietat, relacions socials, bullying o trastorns emocionals. En canvi els casos de primària, tot i que també en tenen molts d’aquests, hi ha consultes sobre TDAH o Tourette, alguns aspergers ben adaptats, etc.
El seu objectiu principal és aconseguir que tots els nens se sentin bé anant a l’escola. Es poden centrar en aspectes que nosaltres, pel volum de feina que tenim, ens seria impossible prioritzar. Em dóna la sensació, doncs, que abandonem tots aquests nens que se senten malament o que tenen dificultats amb els companys, considerant-los mals menors (comparats amb el que tenen altres), minusvalorant els seus sentiments i les possibles implicacions a nivell d’autoestima i de maduresa emocional que tindran a la llarga. Allà l’escola ha de preparar a l’alumne per la vida adulta, i ho fa en tots els sentits. Potser per aquest motiu també, els adolescents finlandesos són molt més madurs i autònoms que els espanyols. Un jove de 20 anys que encara visqui amb els pares és impensable a Finlàndia, la gent li preguntaria si li passa alguna cosa. La majora s’independitzen als 18, amb tot el que això implica.
És a dir, el focus d’atenció dels psicòlegs educatius és diferent als d’aquí. Les seves funcions no són molt diferents de les d’un psicòleg clínic, tot i que no poden fer teràpia a les escoles. Tota la vessant pedagògica i de necessitats educatives especials la deixen per als professionals de l’educació, els mestres o professors, i es coordinen amb ells sovint i de manera efectiva per ajudar en la comprensió de la situació personal d’un alumne, fet que afavoreix una atenció més personalitzada dins l’aula. A les escoles d’educació especial no hi treballen els psicòlegs, però una psicòloga sí treballa dos dies a la setmana a l’hospital-escola, per aquells alumnes que tenen un trastorn més psiquiàtric (depressions greus en les adolescents o trastorns de conducta en els més petits, normalment).
A nivell d’accés al treball com a psicòloga, els filtres estan posats de manera molt diferent a nosaltres: menys d’un 10 % aconsegueix passar les proves per a accedir a la facultat de psicologia. Només unes 100 psicòlogues es graduen a l’any en tot Finlàndia, segons les meves amfitriones. He buscat la dada a Espanya per internet, i al llibre blanc de la psicologia indica que cada any surten uns 5500 llicenciats en psicologia. La població de Finlandia és de 5.387.000, mentre que la d’Espanya és de 46.235.000. Fent un càlcul ràpid, a Espanya un 0,012% de la població es gradua en psicologia cada any, mentre que a Finlàndia un 0,0018%. A Espanya, el mateix informe indica que l’absorció d’aquests llicenciats és només del 30%, mentre que a Finlàndia sempre hi ha demanda. Cadascú que extregui les seves conclusions.
Però continuem explicant: els psicòlegs fan la carrera i després s’especialitzen (per entrar a l’especialització han de tornar a passar més proves). Un cop feta la tesis final, ja estan preparats per començar a treballar (normalment cap als 28-30 anys, ja que la preparació de les proves de la facultat ja els treu d’1-3 anys). Mentre són estudiants, però, tenen ajuts econòmics de l’estat per mantenir-se, finançament a interessos baixos, i solen treballar. En aquest moment poden treballar en l’àmbit que vulguin, tant en el sector públic com privat. En tots dos sectors la selecció de personal no és molt diferent: s’envia el currículum, fan una entrevista i s’obté la plaça, ja que no hi ha masses competidors. Però si es donés el cas, la facilitat per acomiadar seria també igual de fàcil en tots dos sectors. Els sous també varien en funció del territori: en aquelles zones on manquen més psicòlegs, s’ofereixen sous més elevats per atraure’ls a treballar amb ells.
Així, el filtre es fa abans d’entrar a la carrera, i no amb les oposicions quan vols començar a treballar. No s’enganya a la població amb la falsa idea de tenir un lloc de treball si s’estudia a la universitat com es fa aquí. També és veritat que paral·lelament a la universitat tenen altres opcions com la universitat politècnica per estudis tècnics o “diplomatures”, o el seu sistema de formació professional, que està molt millor treballat, orientat i socialment acceptat. No tothom pot ser universitari perquè no hi ha lloc per tothom, i això ho tenen molt clar. Hi ha molta més demanda de personal tècnic o d’FP. Ah! però això no vol dir que, com aquí, un lampista no pugui cobrar més que un metge! Les professions obtingudes a través de la FP a vegades poden tenir salaris més elevats que les universitàries, encara que no estiguin socialment tan ben valorats.
En quant al lloc de treball, com podeu veure a la resta d’articles, es cuida molt del treballador: zones de relax i descans a tot arreu (escoles, hospitals, biblioteques…), cuines, grans espais per a reunir-se, beneficis socials (ara els explico), horaris flexibles (mentre facin X hores al mes poden entrar i sortir quan vulguin; poden reduir-se jornada i sou, etc.), es poden gestionar les agendes com creguin convenient, i sobretot tenen respecte i confiança en el seu treball.
Els beneficis socials que reben són molts i variats. Alguns tenen a veure amb ajuts estatals: permís d’un any sabàtic amb un sou més reduït cada 5 anys de treball si a canvi trobes a algú en atur que ocupi el teu lloc durant aquest temps, permisos i llicències vàries (maternitat, estudis, cura d’un infant menor de 7 anys, marxar a l’estranger si el cònjuge hi ha trobat feina, etc.)… I també hi ha beneficis socials relacionats amb el treball: totes les formacions dins del seu horari laboral i pagades pel seu cap (i si són fóra de la ciutat, també els paguen el viatge i l’estança), una supervisió mensual dins del seu horari laboral i pagada pel seu cap (això és dins la llei obligatori per a tots els que contracten a psicòlegs), etc.
Es tracta d’una societat del benestar entesa en la seva globalitat. Malgrat les condicions climàtiques i sobretot lumíniques no són les idònies, la societat s’esforça en cuidar-se física i mentalment, i ho viuen com el fet més natural que existeix.