Al començar primer de Batxillerat, molts dels alumnes no sabien què era la Filosofia. De fet, deu ser l’única assignatura que destina la primera unitat didàctica a explicar “què és”. Com si calgués disculpar-se per colar-se al currículum acadèmic.

Ara que acabem el segon trimestre molts comencen a tenir la intuïció de què es tracta tot això de “l’amor al saber” després de parlar i debatre sobre l’ésser humà, l’ètica i la política. Sobre què ens defineix com a humans, què ens diferencia dels robots i de la resta d’animals; de la llibertat, de que sempre es pot escollir i que precisament per això som responsables dels nostres actes; de què cal fer i per què. De felicitat i justícia.

Divendres vam anar amb alguns alumnes a veure “Frankenstein” al TNC. L’obra estava escollida per treballar la bioètica, però els alumnes es van trobar que en l’obra s’hi trobava tot el temari que havíem fet durant el curs. L’obra de Mary Shelley, en aquest cas adaptada per Guillem Morales i dirigida per Carme Portaceli, posa un mirall a l’ésser humà a  partir de la creació d’un monstre.

A “Frankenstein. El mito de la vida artificial” (Tomás Fernández Valentí i Antonio José Navarro. Madrid: Nuer Ediciones, 2000) hi trobem:

“¿Dónde está el horror en Frankenstein o el moderno Prometeo? Tal vez se halla agazapado entre los pliegues de su feroz discurso ético. ‘Cuando miras hacia el abismo, el abismo también te mira a ti’, escribió Nietzsche,  y ese abismo al que se asoma Mary Shelley en la novela te devuelve una terrible imagen de ella, y por extensión, de nosotros mismos. El ansia de lucha contra aquellos que detentan el poder oprimiéndonos, impasibles ante el agravio o el dolor; la sed de justicia, e incluso, de venganza, contra quienes nos niegan su compasión, su cariño, su comprensión, enarbolando orgullosos nuestro descontento, nuestra insatisfacción… Detrás de todo ello, bullen las relaciones Dios-Humanidad, padre-hijo, autoridad-individuo, ligadas a una larga lista de atropellos y humillaciones que revelan lo peor de la naturaleza humana. Frankenstein o el moderno Prometeo, a través del enfrentamiento de Victor Frankenstein con su Criatura, sublima el mito del rebelde dejando al descubierto las carencias y horrores existentes en la organización religiosa, familiar y política de la sociedad, posteriormente subrayadas por Marx y Freud en sus textos. En definitiva, […] Frankenstein o el moderno Prometeo explicita de forma clara y tajante una tesis: lo que no debe ser un padre, un gobernante y un dios.”

Més informació:

“La ciència dels monstres: a propòsit de Frankenstein” (Isabel Burdiel): aquí

“Galvani, Volta y los herederos de Frankenstein” (Ambrosio Liceaga): aquí