Ahora llegan las fechas de navidad y reyes. Cuando eres pequeño tienes toda la ilusión de abrir los regalos para ver que te han dejado los dichos “reyes”. Pero cuando va pasando el tiempo esta ilusión se va desvaneciendo. ¿Por qué será? Sinceramente para mí la respuesta son los padres. Quizás no son todos, pero casi toda la gente que conozco me dice lo mismo. “¿Qué te van a regalar tus padres? Pues no sé iré con ellos a comprar los regalos de Navidad”. ¿Dónde está la sorpresa? Sinceramente, a lo mejor soy de las pocas personas que les gusta la navidad, entiendo que para según qué gente sea una fecha un poco triste, pero si tenemos hijos y más si son niños pequeños debemos darles una navidad y unos reyes que se merecen, es decir que vivan la ilusión de las fiestas, al salir a la calle y ver las luces de navidad, a la gente sonriente, niños pequeños felices; yo sinceramente quiero eso para mis hijos, no el ir a comprar regalos con ellos y ellos saber lo que van a tener. ¿Por qué? ¿Os imagináis lo que pasa cuando llega navidad y reyes, y los niños se ponen a abrir regalos? Pues es sencilla la respuesta, ¿no? Los niños hacen lo siguiente: anda mira el “action man” que fui a comprar con los papas, anda la carroza de la “barbie” (ya lo sabía) o cosas así, ¿dónde veis la ilusión ? Yo no la veo. Para mí un niño con ilusión es aquél que le cuesta dormirse por las noches esperando el día de reyes, el que se levanta corriendo para abrir los regalos y ver su hermosa sonrisa de lado a lado y decir: ¡Mamá, los reyes se han bebido el cava y los camellos el agua! Para mi esto es la ilusión en estas fechas; cuando somos más grandes todo esto cambia, pero yo me he dado cuenta de cómo volver la ilusión a mis padres que la perdieron durante años. Os parecerá una tontería a más de uno, pero hacerles hacer una carta de reyes, (sí, creeréis que es una tontería, lo sé) y pensar en regalarles algo a vuestros padres (que se lo merecen), a vuestros hermanos (aunque os llevéis mal con ellos) y a quien más deseéis regalar. Para mí la ilusión es una de las cosas más importantes de la vida, nos hace soñar y sentir cosas. No me juzguéis mal, no estoy criticando a ninguna familia, solo estoy diciendo que esto ocurre frecuentemente en estas fechas.
En conclusión, no perdáis la ilusión en nada pase lo que pase, ya que esta nunca nos la podrán quitar.

Els accidents domèstics són accidents que poden ser mortals o no, i que es produeixen a la llar.

Es poden prevenir (estem parlant dels menors) de diferents maneres:

• Els productes tòxics s’han de guardar fora de l’abast dels nens.

• Les cremades més freqüents, produïde per líquids calents, poden evitar-se considerant la cuina com un lloc d’alt risc.

• Manternir-se especialment alerta des del moment en què el nen comença a gatejar, és a dir, a desplaçar-se de forma independent.

Segons els experts, el lloc de la casa on més accidents domèstics es produeixen és el bany, on s’acumulen els productes de neteja, detergents, la màquina d’afeitar, els medicaments (molts sense els taps de seguretat), altres aparells elèctrics…; després la cuina, l’habitació del nen, l’habitació dels adults, la sala d’estar… És a dir, que el que hem de fer perquè hi hagi el menor número d’accidents en la llar és controlar més bé als nens, i la llar.

Tothom compromès amb el canvi climátic. Totes les institucions espanyoles ens afirmen que elles faran el possible per invertir aquesta tendència de degeneració negativa de la Terra.
Tots tan conscienciats. I després, què es veu? Que quan falta menys d’un mes per Nadal ja s’ha posat en marxa tot l’il·luminat, amb la despesa energètica que això comporta.
Milers de bombetes omplen els carrers i aparadors de les ciutats d’Espanya; sense cap més funció que la d’incitar al consumisme ja avançat. Una despesa milionària d’euros que va a parar a petits i grans comerços fent tornar a començar el mateix cercle sense sortida, ja que ells són qui paguen tota aquesta parafernàlia nadalenca.
Crec que la societat s’hauria d’imposar a tot això i fer que se suprimissin algunes tradicions com aquesta, o almenys fer-les retardar una mica. Del contrari, l’apagada simbòlica d’uns pocs minuts que es va fer l’altre dia, no queda en res si ara explotem el doble de l’energia elèctrica que consumim normalment.
Finalment, veig que una gran majòria de gent sembla que no se n’adoni que totes les nostres accions, o no accions, poden tenir conseqüències desastrosses en un futur no gaire llunyà.

A lo largo de los años, todas las civilizaciones han expresado sus ansias y sus creencias en mitos, resaltando una serie de valores nobles y culturales que debían ser transmitidos de generación en generación. Anteriormente estos mitos eran personas admiradas por su inteligencia y sus hazañas.

Hoy en día las cosas han cambiado mucho, los ídolos ya no son las personas más inteligentes de la ciudad, ni las más honestas. Hoy en día, las personas a las que dedicamos nuestra admiración y respeto son jugadores de fútbol, cantantes, actores y demás “personajes” que aparecen por la televisión y las revistas día si, día también, mientras las personas que sí merecen nuestros aplausos siguen trabajando duro. Celebramos sus éxitos y lloramos sus fracasos tan intensamente como los propios. Es tan grande la influencia que ejercen sobre nosotros que nos hace vestirnos como ellos, peinarnos como ellos, e incluso actuar como ellos, dejando a un lado nuestra personalidad original.

Debemos apartar este “fanatismo” y comenzar a pensar por nosotros mismos. Está bien tener ídolos, pero no por ello debemos dejar de hacer lo que hacemos y sí intentar dejar de imitarles en todo.

El dia 25 de novembre es va celebrar el Dia Internacional per a l’eliminació de la violència de gènere i, amb aquest motiu s’organitzen, any rere any, diversos actes relacionats amb el tema. Aquest any 2007 s’ha incidit en el tema de la igualtat. S’ha declarat l’Any Europeu de la igualtat. És un tema, per tant, d’actualitat, que omple diàriament les pàgines dels mitjans d’informació i que provoca un sentiment d’impotència, difícil de tractar. La violència està “de moda”. Els sentiments de superioritat per part dels individus, tant masculí com femení, creen conflictes i acaben, moltes vegades, amb la mort de l’altre membre de la parella. Aquest Dia Internacional, mitjançant campanyes publicitàries, comunicats de premsa,… intenta frenar la violència i reduir les morts completament. Això últim és complicat, ja que la societat segueix sent “dominada” per un gènere concret i “ridiculitza” l’altre; així apareix el conflicte i, com a conseqüència, l’augment de les dràstiques xifres que últimament estem veient. És cert que any rere any es van millorant les campanyes, es creen noves formes per intentar eliminar aquesta violència, millora la societat. La pregunta és si aquestes mesures aconseguiran acabar amb aquest infern que és la violència de gènere.

“Ja torna la nostàlgia, ja torna la temor , ja torna a estar aquí, com cada dia, com cada hora, torna la foscor.”

Això és el que avui dia moltes dones maltractades pensen quan el seu marit o amant torna a casa. Però, creieu que aquesta sensació l’hauria de passar alguna persona?

Cap dona hauria de tenir por de que ningú la maltractés o li fés temor, i encara menys que l’humiliés, el què ens faltava ja era que no poguessim gaudir de la vida que obtenim, com per a estar pensant que si faig això, em pegarà, que si faig allò altre també em pegarà.. , així no és pot viure.

Ahir -25 de novembre- va ser el dia internacional en contra de la violència de gènere. Cada any augmenta el número (majoritàriament de dones) de persones assassinades pels seus marits o amants. El diari La Vanguardia va informar que aquest any a Catalunya hi han hagut 11 assassinats per violència de gènere. L’actriu Pilar Bardem afirmava que per cada tres dones que hi ha al món , una d’elles ha patit un grau de violència alguna vegada en la seva vida.

Les estadístiques mostren que en el tant per cent de dones maltractades, la majoria són dones immigrants.

Aquestes dones que pateixen maltractaments, haurien de trucar immediatament a la policia. És cert que ningú pot imaginar-se pel que estan passant, però què és millor, viure o no viure?

Basta ja de maltractaments, d’humiliacions i de patiments, tant pel que fa a les dones com també als homes que els pateixen.

 NO A LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE!!

Per Ana Martín.