Category Archives: Societat

Cicló a Birmània (Meritxell Forcén)

La tan esperada ajuda internacional ha començat a arribar avui amb comptagotes a Birmània, on unes 22.500 persones han mort i 41.000 més segueixen desaparegudes a causa del cicló tropical Nargis. Les malalties, l’escassetat d’aliments i la falta d’aigua potable s’han convertit en les principals amenaces per al milió de persones damnificades al sud del país, segons les agències d’ajuda humanitària.
Els brots de còlera o de diarrea crònica, com a conseqüència de les aigües contaminades per les desenes de milers de cadàvers que s’estan podrint a causa de la calor i la humitat tropical, són altres riscos que apunten els experts per als aproximadament 24 milions de persones que es calcula que habiten a les àrees afectades.
Vàries organitazacions han ofert ajudes per tal de millorar la situació que actualment s’està vivint a la zona. UNICEF ha recordat que els nens petits són els més vulnerables a les malalties que s’estan trobant.
Tailàndia té 40 equips mèdics a l’espera de rebre el visat d’entrada a Birmània, situació que pateix el personal de diverses agències de l’ONU. Els cooperants que han aconseguit passar a Birmània i han arribat a les zones devastades han informat de muntanyes de cadàvers i han destacat la desesperació dels supervivents, que se senten abandonats.

Canvis hormonals en els adolescents. (Idoia Capuz)

Nosaltres, les persones, fem una gran evolució al llarg de la nostra vida, tan mentalment com física. I ara mateix, molts de nosaltres estem en una època anomenada “adolescència”.Però també és el començament d’un periode de descobriment del nostre cos. I de descobriment del cos de l’altre, el de l’altre sexe, en el què comencem a interessar-nos per coses com l’aparell genital, el tamany de l’aparell mamari i coses similars, les quals, a vegades, si no són tals com s’espera, et fan sentir diferent.
Actualment hi ha l’explicació científica, que diu que en aquesta època de canvi hormonal ens fixem més en aquests trets que en altres aspectes com l’estudi, l’aprenentatge,…
I és que arribem a la madures sexual on la dona és fa tal abans que l’home es faci home. Tret d’això, els nois o homes, en aquesta època, acostumen a fixar-se més en aquests trets i els hi donen més importància; les noies, corporalment, canviem abans.
També hi ha l’explicació no científica que faria esment a un signe de poder i maduresa en els què els propis individus se senten superiors entre ells. També podria tractar-se d’un signe de fertilitat o de sentir-se més adult o més persona per haver evolucionat més ràpidament.
Per finalitzar la meva investigació he decidit fer una pregunta a un grup de nois i nois amb el següent enunciat i resultat:
Què és el primer en què et fixes d’un noi (si ets noia o gai) o d’una noia (si ets noia o gai):
1. Caràcter.
2. Cara.
3. Trets genitals o aparell reproductor.
Les respostes han estat que de cada sis nois, cinc es fixaven el el punt número tres. Mentre que les noies es repartien entre el punt 3 i el 2.

En què creuen els homes i les dones d’avui dia. (Lorena Olivares)

Avui dia hi ha grans diferències entre el que es creu quan un home i una dona són adults i el que creuen quan són adolescents o nens, a causa dels diferents punts de vista i de les diferents creences.Els punts de vista i les creences poden variar segons les edats, com per exemple:

– A partir dels cinc o sis anys, els nens i les nenes encarano poden adonar-se de com són realment les coses avui dia i per això sembla que estan en un món de fantasia i és per això que no creuen en les coses que són veritablement importants.

– Dels quinze en endavant ja comencen a donar-se compte de que hi ha més preocupacions i problemes, ja que comencen un període diferent en la seva vida, com per exemple, el treball. Molts comencen a treballar perquè deixen d’estudiar o simplement volen fer-ho i creuen que treballar és fàcil, però a mesura que va passant el temps se n’adonen que no és tan fàcil com ells pensaven.

– A partir dels vint-i-cinc la cosa va canviant, degut a que es té una altra mentalitat, ja no es pensa com fa anys, sinó que ara tant els homes com les dones es comencen a centrar, és a dir, ja no pensen ni creuen en ximpleries que no tenen cap importància, sinó que intenten formalitzar la seva situació, ara creuen en poder comprar-se una vivenda per a poder viure amb la seva parella o independitzar-se per si mateix. També volen trobar un treball estable que els puguin servir per a poder pagar la hipoteca, perquè cada vegada és més difícil el pagar-la i el poder arribar a final de mes. Potser també pensen en el seu futur i en com seran d’aquí a vint anys o el que els hagi deparat la vida.

– Del cinquanta o cinquanta-cinc endavant, la cosa ha canviat bastant, només pensen en la seva família i en el seu benestar, ja no es preocupen pel que diuen o pensen els altres. A aquesta edat ja no pensen en el seu futur, sinó que pensen en el futur de les persones que els envolten, en particular de la seva pròpia família.

Per a concloure, quan som petits creiem en coses que no són reals, quan ens fem més adults ja comencem a pensar i a creure en coses més raonadament i a mida que les persones es fan adultes creuen més en el futur dels que els rotllen i pensen en els seu benestar.

L’economia és el puntal de la societat? (Montserrat Vidal)

Tot i que com ja sabem, hi ha diferents usos del verb creure, en definiré un que és com el que podríem trobar en un diccionari; tal definició diu que creure vol dir “donar o tenir per certa una cosa que l’enteniment no acaba de comprendre o que no està comprovada o demostrada”.

Encara que, com ja hem dit, aquest verb té un significat molt ampli, ens dedicarem a intentar contestar una pregunta: què creu o què pensa la societat sobre la vida o la societat mateixa?

Sabem que una societat es pot dividir en diferents edats, on a cada edat hi ha un pensament i manera de veure la vida diferent; a la infantesa i també a l’adolescència, no et preocupes per a res, no et pares a pensar sovint cap a on va la societat, ni què faràs quan siguis gran, aprofites el moment, “carpe diem” que en diuen.

Passats uns quants anys, aquesta darrera etapa i fins als 35 o 40 anys, et comences a plantejar els problemes quotidians: com pagaràs les factures, el impostos, la hipoteca, i comences a pensar que sense diners no pots arribar enlloc.

Dels 40 als 55, t’adones que sense diners sí que pots arribar a algun lloc, però alhora veus que vius en una societat dominada per l’economia, una societat que es preocupa pels problemes propis, “estressada” pel sol fet de no tenir temps per preocupar-te de si realment fas el que sempre havies somiat, i si vius com cal.

I per posar un exemple, de que la societat s’interessa més per temes polítics (que van lligats amb l’economia), que per cap altra cosa, podem agafar un diari qualsevol, a l’apartat de “Coses de la vida. Societat”, es pot observar que per cada dues cares, amb un sola notícia de política, hi ha una plana amb 4 o 5 articles sobre medi ambient, meteorologia, successos de la vida quotidiana, etc. Tot això, a deducció meva, perquè la política i l’economia són dos temes no tan llunyans com semblen.

L’últim sector d’edat són els de més de 55 anys; al preguntar què en pensa de la societat i què n’espera a una persona propera a aquesta edat, et pot contestar, per exemple, que pensa més que no pas n’espera, millor dit, que no n’espera res, i que pensa que aquesta societat no va enlloc, que el sistema polític cada vegada està pitjor, que no respecten l’opinió dels ciutadans de classe mitjana-baixa, que “als de dalt” els convé més mantenir relació amb gent de classe alta, etc. S’ha d’agrair, però, als directors d’un diari que cedeixin almenys 2 planes per als lectors que hi vulguin publicar la seva opinió sobre certs temes, ja que els que de veritat haurien d’escoltar l’opinió dels ciutadans, no ho fan. Un altre factor bastant a to amb el tema de la butxaca és la recent discusió sobre la vivenda, parlar de les dificultats que tenen els joves per accedir-ne a una en condicions, ja que són els més vulnerables, en aquest tema, per tant els més fàcils d’enganyar dins l’anomenada bombolla immobiliària.

Finalment cal dir que tot i que la societat està al servei de la política, fent-li de putxinel·li, també cal tenir en compte que a diferents edats, vàries formes de pensar, i que com més gran és una persona, més ha viscut la vida, més pot comparar amb altres temps, i tot i que en el sentit de que les normes, drets, etc. del govern, han millorat, en altres temes la societat ha quedat estancada.

 

 

 

 

 

 

Malos tratos (Toni Méndez)

Una broma de mal gusto, broma que tan solo para ellos carece de importancia, pero que nunca y me reafirmo en “nunca”, es algo sin importancia. Una falta de respeto que atenta contra la integridad moral de una persona, una leve insinuación de amenaza fisica o el intento de someter a su voluntad a la otra persona privándola de las libertades fundamentales que, tanto ellos como ellas, deben poseer. Todo ello, junto o por separado, son malos tratos. Bajo ningún concepto debemos permitir que se catalogue bajo el nombre de “broma” una falta de respeto hacia la integridad moral de nadie, ni como “desliz transitorio” una agresion fisica (por leve que puede resultar).
La frontera de los malos tratos nunca se debe traspasar, y hacerlo debe ser castigado con la mayor dureza.

En cuanto a las causas, no existe contexto bajo el cual sea concedible la aceptación, ni tan solo la omisión -“sólo ha sido una vez”, “no volverá a ocurrir”,…- de un mal trato hacia nadie, mujer o hombre. Ninguno.
“Estaba borracho”, “la tensión del trabajo me ha vencido y he explotado”, “te lo has buscado”… ninguna es más que una escusa bana, no permisible y en sí misma incoherente.
Haber sufrido malos tratos es duro, pero no razón válida para realizarlos apoyándote en experiencias pasadas como excusa -“de pequeño lo maltrataron”, “es lo único que conoce”-, haber perdido el control no es razón valida, no exisste razón válida para los malos tratos.
En cuanto a la causa de los malos tratos, tan sólo exisste una: la estúpida y engreída sensación de superioridad que algunos energúmenos creen tener sobre los demás seres vivos. Y, claramente, no es razón para los malos tratos.

Demanem massa (Anna M. Porredon)

Estava llegint una notícia l’altre dia que em va resultar degradant. La causa? La Xina s’està convertint en un abocador. Però el fet no és només aquest. Xina cada cop va pitjor, al meu parer.
Quasi sempre que observo la procedència d’un producte, veig el seu origen: made in China. Això només enriqueix a uns pocs. És ben sabut que a les fàbriques on es produeixen tots aquests articles hi treballen una multitud de persones mal pagades, mal descansades i mal alimentades. Perquè no es pot viure tranquil treballant dotze hores o més al dia, sense cap mena d’interrupció, ni tan sols per anar un moment a casa a dinar. Sona una sirena, momentània satisfacció, i al cap d’uns vint minuts, quan ja has d’haver acabat de dinar, torna a sonar, profunda infelicitat.
Aquestes són les persones que formen el país, perquè són la gran majoria. Hem convertit la Xina en una gran fàbrica, la qual després fem servir d’abocador. És una vergonya. I no ajuda el fet que tothom aprengui xinès, per poder fer negocis a la Xina, on la majoria només parlen xinès i on cada vegada hi viuen més habitants. Ho empitjora tot. No crec que algú s’aprengui un idioma tan complicat com el xinès sols per diversió. En el fons, totes les persones ho fan per tenir tractes amb els xinesos. A més, les fàbriques que construeixen aquestes persones són normalment explotadores. I per acabar-ho d’adobar, seguidament, al cap d’uns pocs anys, ens cansem de l’ordinador que tenim, per exemple, i el llancem. Sense saber que algú els porta, destrossats, a la Xina, on persones intenten guanyar-se la vida desmuntant-los, tot arriscant la seva salut, guanyant uns pocs diners que no compensen tot el seu esforç.
I aquí no s’acaba tot, ja que desmuntar els objectes electrònics d’aquesta manera, sense cap mena de seguretat, és agressiu per al medi ambient, i això també afecta, i afectarà, negativament a la seva salut.
No podem deixar la Xina una mica en pau? Li estem demanant massa, se n’anirà tot en orris.

Injustícia social (Coral Granero)

L’altre dia vaig llegir un article al diari que explicava la història d’un rodamón alcohòlic i que, segons semblava, no estava gaire bé del cap (potser per l’efecte de la beguda), ja que anava sempre amb uns patins ballant, cantant, cridant i dient ximpleries. El cas és que un home el va veure i va decidir crear una marca de roba en la què ell fos la seva imatge, així que li va fer signar un document en el què li donava el seu consentiment per al projecte i li adjudicava un tant per cent dels beneficis, tot i que el rodamón el va rebutjar. El projecte, però, va tiran endavant i ha estat tot un èxit.

I jo em pregunto: realment es pot considerar que aquest home estava en plenes facultats mentals per signar el contracte? És evident que no. Jo penso que el que ha fet aquesta marca de roba és aprofitar-se d’una persona que no està bé, tot per aconseguir el de sempre, diners.

En aquest cas es pot veure l’avarícia d’algunes persones en aquesta societat, que no té límits, que aprofita qualsevol ocasió per obtenir beneficis, per molt roïn que sigui el negoci.

Retrocés lingüístic (Montserrat Vidal)

Frases com: “vatua l’olla!” o “aquesta noia ha fet pasqua abans de rams” entre d’altres, fa anys que ni s’escolten, hem d’admetre que la llengua catalana sembla que estigui fent un retrocés comparat amb l’avanç d’altres llengües en la societat.

Un exemple ben clar d’aquest fet és que la majoria de gent que ens envolta són castellanoparlants, parlen en castellà tant amb la família com amb qui els envolten; això no és cap problema, evidentment, ja que cadascú és lliure de parlar en l’idioma que vulgui; el problema és que les persones que saben parlar aquesta llengua, no fan cap tipus d’esforç per parlar-la ja que en la seva vida quotidiana s’avenen millor amb el castellà.

La televisió no serveix de gran ajuda a la llengua catalana, ja que els programes que més audiència tenen (normalment l’anomenada televisió escombraries), s’emeten en cadenes espanyoles i, per tant, en castellà. Veiem que el nombre de canals televisius que emeten en castellà i els que emeten en català, no és ben bé el mateix, hi ha un predomini dels segons. També cal incluir-hi el cas de la gent que prové d’altres països i que s’han d’adaptar a la nostra manera de fer, així com al nostre idioma, però majoritàriament això ho fan en castellà, i ningú es preocupa tampoc d’ensenyar-los a parlar en català, (sense comptar el cas dels centres d’ensenyament on sí que s’ensenya el català als nouvinguts), perquè ni tansols la gent que el podria parlar, ho fa.

Clar està que no s’ha d’obligar ningú a parlar una llengua amb la què té dificultats per expressar-se, però tots nosaltres (la societat en general) hauríem de fer un esforç per a que aquests casos disminuissin i perquè cada vegada que algú volgués parlar en català, no li fessin repetir-ho en castellà, per falta de comprensió de la llengua.

El aborto (Alan Rodríguez)

El aborto es una operación mediante la cual se extrae el feto de una mujer embarazada del útero, produciéndose así la muerte del mismo feto.
El aborto trae polémica, ya que hay gente que considera que el feto ya es una persona des del momento en que el espermatozoide fecunda al óvulo, y por esto creen que el aborto es un asesinato.
Yo considero que el aborto es necesario, pero únicamente en casos excepcionales. Por ejemplo: en menores de edad, en víctimas de violaciones o en situaciones donde la vida de la madre esté en peligro. Pero no soy partidario de que se permitan abortos simplemente por el hecho de que en su momento no se utilizaron los métodos anticonceptivos convenientes.
No considero que el feto sea una persona des de el momento de la fecundación, pues en esos primeros meses no sentirá como tal, pero si se acaba con la vida de ese organismo, nunca podrá existir la persona que de él se iba a formar.
Somos libres de hacer el amor tanto como queramos, pero si no deseamos tener un hijo, debemos usar los métodos anticonceptivos. Ser libre exige una responsabilidad ante las consecuencias de nuestros actos.

Carreteres contralades? (Nora Crespo)

Vertaderament estan les carreteres controlades?

Qualsevol dia que posem les notícies o escoltem la ràdio surt alguna notícia relacionada amb els accidents de tránsit a les carreteres, ja sigui perquè els conductors van sense carnet de conduir, perquè abans de conduir han begut alcohol, perquè s’han passat el límit de velocitat, o simplement per alguna distracció.

La setmana passada els mossos van parar un jove, i al fer-li la prova d’alcoholèmia va donar positiu. Els mossos el van deixara anar, simplement li van posar una multa. Però aquella tarda el mateix jove va embestir a sis persones, i una d’elles va morir. Això no hauria passat si els mossos, en comptes de deixar-ho anar, li haguessin tret el cotxe.