La cultura catalana és tot el conjunt de tradicions, costums, la llengua i història de Catalunya i que hem viscut tots els catalans i catalanes al llarg dels anys. Tot aquest conjunt d’elements culturals són els que ens uneixen i ens caracteritzen als catalans, alhora que ens identifica com a tals (cosa una mica difícil de fer avui en dia, per culpa de la globalització).
Actualment sembla ser que a la resta d’Espanya es té una imatge de Catalunya molt allunyada de la realitat. Però, per què? Aquesta idea està condicionada en part per certs personatges pertanyents a l’àmbit polític. Vàries acusacions i frases pronunciades per aquestes persones han afectat la societat catalana. Certs partits polítics pretenen captar vots a la resta d’Espanya mitjançant l’atac verbal contra Catalunya i els catalans. Un d’ells n’és el ja conegut Partit Popular (PP) i el seu portaveu Mariano Rajoy, que afirma que, aquí, a Catalunya el castellà i els castellanoparlants estan perseguits, tan en l’àmbit públic (educació, sanitat…) com en el carrer. Jo m’atreviria a afirmar que és tot el contrari, ja que tot i que la llengua materna de Catalunya és el català, hi ha força més gent que parla el castellà i aquesta segona llengua té molta més força. No és que el castellà estigui perseguit sinó simplement és que aquí a Catalunya sembla ser que, tal i com està passant al País Basc, la nostra llengua pot ser que desaparegui i s’estan prenent mesures per a evitar que això passi, com ara imposar el català en l’àmbit educatiu i ensenyar-lo als nouvinguts.
Per una part, la mala imatge des de fora de Catalunya es remunta a la idea del nacionalisme que tenim els catalans i el fet de que preferim aferrar-nos a la nostra pròpia cultura que no pas a la espanyola (que no ve a ser res més que el conjunt de totes les cultures de les diferents comunitats que formen aquest Estat).
Per una altra part, també es té la idea de que els catalans perseguim la independència com a un gran objectiu, un fet que part de la població catalana “espera amb candeletes” ja que suposaria un gran pas per al desenvolupament de la nostra cultura, seria coneguda com a tal, i per al desenvolupament de l’economia (ara se’ns privatitza la nacionalitat, paguem més impostos i rebem menys ingressos per part de l’Estat,…). Això a l’Estat no li interessa per certs motius que ja coneixem, com per exemple que Catalunya és una de les comunitats que paga més impostos de totes i que és una de les que més producció aporta a l’Estat.
La imatge des de dins de Catalunya també n’és una altra part d’aquest fet. En un principi les persones que viuen dins d’aquesta, la nostra nació, haurien de tenir una bona imatge de Catalunya, però en molts casos no és així. Hi ha gent dins de Catalunya que, tot i gaudir de tot el que ens proporciona, la menyspreen. Aquest fenomen ve donat pel fet que, com ja he dit abans, molts catalans preferim aferrar-nos a la nostra cultura que no pas a la espanyola i per la resta de ciutadans de Catalunya que se senten espanyols els crea la impressió de que volem que pensin com nosaltres, que es sentin com nosaltres i això els crea aquest menyspreu del què parlàvem més amunt. És cert que hi ha gent que diu: “Dons a qui no li agradi, que marxi…; per a mi aquesta frase té una part correcte i una altra que no ho és tant. La correcte és que és veritat que quan algú s’instal·la en un lloc nou amb costums i tradicions molt diferents a les seves (en aquest cas no són tantes les diferències entre la cultura catalana i l’espanyola, però hi són) s’hi ha d’adaptar, no es pot permetre que una cultura amb tants anys d’història es perdi en un intent d’aconseguir ser alguna cosa més que la petita part d’un petit estat. Per una altra part també s’ha de contemplar que aquesta idea és una mica discriminatòria, vindria a dir: “Si no t’agrada el mateix que a mi o no et comportes com jo, no et vull al meu costat…”
En definitiva, podríem dir que aquest afany per conservar la nostra tant apreciada cultura s’ha convertit en una estratègia política que alguns partits han utilitzat per crear una imatge mental equivocada a certs grups de persones sobre Catalunya i així recaptar un nombre més gran de vots. Vulguem o no, en els nostres dies tot, i fins i tot el que menys ens esperem, gira entorn de la política i les relacions internacionals.

La recerca d’un sistema polític el més just possible. Aquesta ha sigut i és una qüestió sobre la qual hi ha diverses opinions i tendències al llarg de la història. Algunes d’aquestes tendències, les que priven al poble de decidir qui ha de dirigir el país i centren el poder en una o unes quantes persones que, sense tenir en compte l’opinió de la població, prenen les decisions que estimen convenients són, sense dubte, totalment rebutjables. Entre les formes de govern que presenten les característiques abans esmentades trobem, de forma general, sistemes com la monarquia absoluta, el feixisme, l’aristocràcia (en el seu significat original de “govern dels millors”)…, en definitiva, qualsevol tipus de govern que no tingui en compte l’opinió del poble. Deixant de banda aquests sistemes de govern resten tres grans ideologies polítiques que defensen, al menys teòricament, la llibertat individual: el comunisme, l’anarquisme i la democràcia.
El comunisme és, de les tres esmentades, la ideologia menys afí a la meva forma de pensar, ja no pel seu fracàs en la pràctica, que com els seus partidaris argumenten pot ser degut a una mala interpretació de les premisses escrites per Marx, sinó perquè, des del meu punt de vista, les bases en què es fonamenta el comunisme no són tan justes com es pretén fer creure, ja que fa desaparèixer l’ambició i l’afany de superació, factors clau per al progrés de la humanitat. Deixant de banda la part teòrica, hi ha altres motius pels quals el comunisme “real” mai podrà ser portat a la pràctica. Un d’aquests motius és que molts dels conceptes tractats per Marx a El manifest comunista avui en dia han perdut vigència, com per exemple la “lluita de classes”, que, al menys en “el món desenvolupat”, simplement careix de sentit, ja que, degut a la millora en les condicions laborals i la implantació de “l’estat del benestar”, la població ha perdut aquesta consciència de classe que va fer possible, per exemple, la Revolució Russa. Radicalment diferent a la del món desenvolupat és la situació a Àfrica (com també ho és la situació a Sud-Amèrica, però l’aparició en els últims anys de governs pseudo-comunistes donaria per a un article sencer), continent en el que, en gran part com a conseqüència de la colonització europea, i en igual o major proporció per culpa de governs caciquils i guerres civils, la població viu sumida en la misèria. Hi ha qui defensa que la solució d’Àfrica està en el comunisme, i és cert que, teòricament, amb un sistema comunista problemes com, per exemple, la fam es solucionarien, però, donada la situació d’Àfrica i els precedents existents, la més que probable eradicació de la llibertat és, des del meu punt de vista, un preu a pagar massa car. Un punt en el què Marx va errar va ser l’ “exportació del comunisme”, que va predir a El manifest comunista i que a gran escala no es va produir (excepte a, principalment, Cuba i Alemanya, amb l’aparició de la RDA, si bé aquesta no va ser producte de la voluntat del poble) degut, entre altres raons, a que la situació de la població no era, si més no, tan extrema com la de la Rússia prerevolucionària.
El segon dels tres sistemes esmentats és l’anarquisme, que sense dubte és, teòricament, el millor sistema de govern, ja que eliminaria tota autoritat, passant tots els homes a ser ‘iguals’. Però el principal i major inconvenient d’aquesta forma de govern és, precisament, el seu caràcter purament teòric, ja que, excepte en petites comunitats, mai ha sigut posada en pràctica. Aquesta hipotètica posada en pràctica, que en la meva opinió seria positiva, ja que atorgaria més poder al poble a l’hora de decidir sobre les qüestions que l’afecten i crearia una societat basada en el principi del mutu acord, es topa amb dos grans obstacles: la naturalesa de l’ésser humà i la necessitat d’implantar aquest sistema de manera consensuada i pacífica. Que actualment, degut a la mentalitat i els valors de la immensa majoria de les persones, seria impossible l’anarquisme és reconegut pels propis anarquistes, que, tot i això, sostenen que arribarà un moment en el què el poble estarà preparat per una societat anarquista i argumenten que, mitjançant una educació correcta, l’ésser humà pot aprendre a conviure en pau i harmonia amb els seus semblants. Jo, que no sóc tan optimista, no crec que la gent arribi mai a estar preparada per a establir l’anarquisme, però en l’hipotètic cas de que el poble optés per una societat anarquista, tampoc crec que l’educació pugui canviar la manera d’actuar de l’ésser humà, egoista per naturalesa, com s’ha demostrat al llarg de la història. Fonamento aquesta opinió en què en incomptables ocasions l’ésser humà ha aprofitat una posició de superioritat o una certa llibertat d’acció per actuar en benefici propi, sense importar-li les possibles conseqüències del seus actes sobre terceres persones. El segon dels anteriorment esmentats obstacles per a l’existència de l’anarquisme, la voluntat, per part dels anarquistes, de que sorgeixi espontàniament del poble la decisió d’adoptar-lo (ja que una revolució, al ser una imposició d’una part de la població, entraria en contradicció amb els seus principis fonamentals), està íntimament relacionat amb el dit més amunt.
La tercera i darrera forma de govern que considero teòricament justa és la democràcia, que es divideix, principalment, en democràcia directa i indirecta. Opinaré principalment sobre la democràcia indirecta, ja que és la que actualment existeix en la major part del món, si bé la democràcia directa és més propera al que seria la “vertadera” democràcia, al prescindir dels polítics, actuals intermediaris en la presa de decisions, que en ocasions entorpeixen i manipulen. Tot sembla indicar que, en un futur no gaire llunyà, degut principalment als avanços tecnològics i responent a una evolució natural de la democràcia, aquesta forma de govern passarà a ser la majoritàriament utilitzada. La democràcia, en certa manera concebuda com una manera de protegir al poble de sistemes polítics autoritaris, és, des del meu punt de vista, la millor forma de govern possible. Indubtablement compta amb nombrosos defectes, com la poca rellevància de les minories, obligades a acceptar la voluntat de la majoria, sempre dins de l’establert per la Constitució; la desigualtat econòmica, producte de la indivisible unió entre democràcia i, en major o menor mesura, capitalisme; i la en molts casos discutible labor dels polítics. Però, en referència als exemples anteriorment exposats, en una democràcia amb un bon funcionament existeixen certes ajudes per a qui no disposi de recursos, a més d’una educació pública que ofereix a totes les persones els mitjans per poder, en un futur, millorar la seva situació. També dóna al poble el poder de, si opina que la gestió del govern de torn ha sigut deficient, elegir un altre partir polític que els representi.
És evident que la democràcia no és, ni molt menys, un sistema perfecte, però el que la diferencia d’altres sistemes i la fa, en la meva opinió, la millor forma de govern possible, és que no es pretén que sigui perfecta, sinó que s’aproximi el màxim possible a aquesta perfecció, i no tan sols en la teoria, sinó també en la pràctica.

El terme de llibertat no existeix per als ciutadans de Cuba.
Fa pocs dies, a una universitat de cuba, el President de l ‘Assamblea Nacional hi va anar a fer una mena de conferència. Però un estudiant el va interrompre; la causa d’aquesta interrumpció és el que motiva aquest article. L’estudiant va preguntar que per què els cubans no tenien dret a anar de vacances fora de Cuba, o sortir de Cuba per motius de canvi d’escoles, ambbeques, per exemple. El President li va contestar que no tenien dret a sortir fora del país. Després de fer aquesta pregunta uns policies van agafar al noi i se’l van emportar a comisaria.
A Cuba no està permès sortir del país per fer viatges ni per anar a viure a altres països, i en cas que ho facis has de deixar tots els diners a l’illa.
Artistes com Gloria Estefan han pogut exiliar-se del país gràcies a les seves gires pel món, aprofitant-les per escapar-se i anar aviure a un altre lloc, en aquest cas a Miami, amb el seu marit (Emilio Estefan) i els seus fills.
Des de fa anys que la dictadura de Fidel Castro ha sigut establerta, i ara que aquest està arribant als últims anys de la seva vida, qui el substituirà? S’escolten rumors de que serà el seu germà; serà pitjor el remei que l’enfermetat? Jo crec que haurien de deixar manar a gent jove que tingui les idees clares, hi hagi estat en contacte amb la vida del seu país, i qui millor que un home / dona jove? A veure si acaba ja aquesta dictadura tan estricta, per a tots els ciutadans.