Category Archives: Moral

Dilema d’Heinz.

11 Replies

A diferents classes, aquests darrers dies, hem parlat de què era un dilema ètic, i hem posat diferents exemples. Un d’ells és el que es coneix com “el dilema d’Heinz”. Aquí us el presento de forma més formal i us invito a que aporteu les vostres possibles solucions. Recordeu que heu d’argumentar, és a dir, heu de dir el per què de la solució que hi aporteu.

“Un nen s’està morint d’una malaltia estranya. Hi ha un fàrmac que, sembla ser, pot salvar-lo, i que ha descobert fa poc un farmacèutic de la ciutat. Però el farmacèutic cobra sis mil euros per una petita dosi, un preu vuit vegades superior al preu de cost. El pare del nen, Heinz, demana diners a amics i familiars, però només aconsegueix la meitat del que necessita. Aleshores va a suplicar al farmacèutic que li doni el medicament a un preu més econòmic o que li deixi pagar-lo més endavant. El farmacèutic, però, es nega recordant que ha descobert el fàrmac amb molt d’esforç i ara vol treure’n un bon benefici. Finalment, Heinz, desesperat, entra per la força a la farmàcia i roba la medecina que necessitava el seu fill.”

La felicitat i els altres (Anna Berbis)

Leave a reply

Des dels orígens de l’espècie humana , l’home com a tal mai ha anat sol, sempre ha anat acompanyat per altres individus, en general pels de la seva espècie; és a dir, per altres homes formant així diferents col:lectius en diferents graus d’importància, com ara podrien ser les famílies, les tribus, les societats, les polis…

Però això és una idea que podríem dir que està generalitzada, ja que no coneixem la situació de tots els éssers humans que han trepitjat mai la terra. Aleshores, es pot dir que l’home no necessita dels altres per ser feliç?

Primer de tot hem de ser conscients que respondre a aquesta pregunta no és possible ja que la felicitat és relativa a cada individu. La felicitat és un sentiment que varia segons l’edat, les circumstàncies en les què ens trobem…

Si analitzem la pregunta anterior, podem veure que es refereix a que els éssers humans no necessitem algú altre per dur a terme activitats que ens produeixin felicitat. Per aquest motiu intentarem fer una anàlisi de tres models de persones, amb uns interessos diferenciats: un filòsof o investigador (interessats en el “saber”), algú interessat en els diners, objectes materials i, per últim, algú interessat en les persones i el seu benestar.
Per un filòsof o un científic, el fet de saber i conèixer aspectes, observar fenòmens i arribar a conclusions o respostes que s’han qüestionat en un determinat moment els pot produir una gran felicitat. Ja ho va dir Aristòtil, filòsof grec del s. IV aC considerat com un dels grans pensadors de la humanitat, “l’home necessita per naturalesa saber”. Però s’ha de tenir en compte que el procés del coneixement ve determinat per una sèrie de factors. Un d’aquest factors són els socials, que determinen que un individu que vol ampliar el seu coneixement es troba en una societat amb unes estructures i un model de pensament i conducta els quals seguirà per endinsar-se en la seva investigació. Aquesta persona sempre es basarà en el què la societat i les persones que l’envolten li han imposat, en la cultura i l’educació que ha rebut, ja sigui dels seus mestres, de la família… Per tant, com que aquest individu trobarà la felicitat en el seu “saber” i l’aprenentatge que ell farà estarà influenciat per aquelles persones que l’envolten, necessita dels altres per ser feliç, ja que el procés de coneixement no es troba sol ni aïllat del món.
Tanmateix, si ens centrem en algú el qual el seu major interès són els diners i els béns econòmics, podrem veure que això no pot acabar de proporcionar-li una gran felicitat.
Hi ha una dita popular que diu: “els diners no et portaran la felicitat” i si hi reflexionem podem veure que és veritat. Algú que tingui molts diners, una gran casa…però que visqui aïllat, sense ningú al voltant, de què li serveixen quan sabem que no són els propis mateixos els que li proporcionen felicitat, sinó el fet de fer-se notar, demostrar als altres la gran quantitat de riqueses que té i el reconeixement social. Per tant, una persona els interessos de la qual siguin principalment econòmics, no li proporcionaran la felicitat a la que aspira si aquests interessos no van acompanyats del reconeixement social que li poden oferir les persones que l’envolten.
Centrem-nos, per finalitzar en l’últim tipus de persones segons les activitats o béns que els motiven. Anteriorment hem dit que ens basaríem en algú interessat en les persones i el seu benestar, però aquesta persona podria ser perfectament, i per exemple, un infermer/a (ja que els sous no són gaire alts i la feina és dura. Algú que s’hi dediqui deu ser perquè realment li agrada), algú que col·laborés en una ONG, algú que participés en programes d’integració social…
En aquest model de persona es pot veure clarament que per ser feliç i sentir-se bé necessita les altres persones, fer un bé a elles, ajudar-les… A més a més fent-ho sense rebre res a canvi o poca cosa.
S’ha de tenir en compte que aquesta és una reflexió molt generalitzada (com ja s’ha dit abans), ja que ni tots els filòsofs, ni tothom que té com a interès primordial tot allò que entri dins del camp econòmic, ni tota persona que podríem anomenar “social” tenen idèntics pensaments.
Incidint novament en el tema de la sociabilitat, també Aristòtil va dir: “L’home és un ésser social per naturalesa”; és a dir, que la sociabilitat de l’ésser humà és una característica innata que posseeix, que és una de les coses que el fa ser home. L’home no pot ser solitari, necessita dels altres com a ajut i interlocutors. Finalment podríem dir que per molt que pugui semblar que algú no necessiti els altres per a ser feliç, sempre hi haurà alguna forma, ja sigui directe, indirecta, conscient o inconscient, en la què altres persones l’ajudin a aconseguir la seva felicitat.

El masclisme i el maltractament a les dones. (Jasmine Alvarez)

Leave a reply

Joana d’Arc, Madame Curie, Frida Khalo…

Aquests són tres dels molts noms de dones importants a la història. Són dones que han contribuït d’alguna manera a l’evolució i la ciència i han demostrat que les dones poden arribar a ser tan importants com els homes i que mai han de ser “trepitjades”.
La meva opinió és que sense les dones i les seves aportacions a la història, no en tindríem, d’història. I cada dia que miro la televisió, els diaris o escolto la ràdio i me n’assabento d’un altre cas de maltractament, penso que si per un moment aquests homes que maltracten es paressin ni tan sols un minut i pensessin el que estan fent…
Segurament canviarien d’opinió a l’instant i se n’adonarien del valor que tenen les dones.

Qüestió de pecats o de moralitat? (Anna Maria Porredon)

Leave a reply

 

Fa relativament poc que se sap que el Vaticà ha sumat set nous “pecats socials” als set pecats capitals de tota la vida. Així, les violacions bioètiques, com l’anticoncepció, els experiments moralment dubtosos, com la investigació de cèl·lules mare, la drogaaddicció, contaminar el medi ambient, contribuir a ampliar la bretxa entre els rics i els pobres, la riquesa excessiva i generar pobresa, passarien a ser pecat. Entenem que un pecat és la transgressió voluntària d’una norma moral, una falta de caràcter religiós que provoca l’estat de culpa. Així doncs, es basa en una norma moral. I entenem que la moral és el conjunt de costums, creences, valors i normes d’una persona o grup social determinat que oficien de guia per a la conducta, que orienten sobre el bé o el mal —o bé, correcte o incorrecte— d’una acció. Personalment trobo aquesta mena de “normes” molt subjectives; una persona pot pensar que el que fa és correcte, i segons això no seria pecat, i no tindria cap sentiment de culpa. En aquest cas, les úniques persones que estarien cometent un pecat són les que fan quelcom dolent o incorrecte a propòsit. Així, aquests pecats no s’haurien d’aplicar a tots els creients. O sí? Potser si tots formen part de la mateixa religió, tenen els mateixos valors morals; però no té perquè ser sempre així. Els pecats capitals, per exemple: si una persona no considera dolent sentir luxúria, segons això, no és pecat. Per tant, és generalitzar molt dir que són pecats, perquè elimines l’opció de que sigui quelcom bo. No és que siguin precisament actituds bones, però no és motiu per a “patir por i dolor eternament”. Les persones no som perfectes i, en teoria, Déu ens va crear així. Déu ens va donar el lliure albir, la capacitat d’escollir, la llibertat. Tanmateix, sostenen que Déu ja sap des d’un primer moment el que escollirem – hem de pensar que es tracta d’una falsa llibertat? – i que després de la mort Déu et pot demanar comptes per les teves accions i condemnar-te a l’Infern o elevar-te al Paradís. Llavors, els esmentats pecats no són per educar a les persones sobre la moralitat, perquè per això no es necessita la religió, més aviat semblen com unes pautes que marquen si has comès bones o males accions i així fer més fàcil l’elecció Infern/Paradís després de la mort. El problema que jo veig és que no es pot saber si existeix un déu, o diversos déus, o una deessa; i arribats a aquest punt, tot es desmunta. A més, mantinc que si els pecats capitals que hom comet són tan fàcils d’esborrar com amb una simple confessió, perden tot el sentit. Si Déu és omniscient, i ja sap des del principi les accions que cometrem, no li cal l’Església per decidir què és pecat i què no, ni per realitzar confessions. Perquè en teoria res del que fem canviarà el que ha de passar. Llavors, quina és la raó de ser de l’Església? Actuar com a intermediària entre Déu i els creients? Simplement, si algú no hagués escampat aquesta idea religiosa, no hi haurien creients, el que fa pensar en una possible invenció. Personalment crec que cadascú hauria de tenir les seves pròpies creences. Creure en allò que més li agradi. Perquè aquesta mena de coses no es podran saber mai amb seguretat.

Quina diferència hi ha entre la mitologia grega i la religió catòlica? Jo no n’hi veig cap. Ara tothom té claríssim que Zeus no existeix, però en aquells temps les coses no anaven així. Tothom creu alguna cosa, fins i tot, la possibilitat que després no hi hagi res, és una creença. Molt menys imaginativa, però una creença al cap i a la fi. D’igual manera, hom pot pensar diferents versions, perquè mai es pot estar segur que una sigui la veritable. Així, tornant al principi, és pecat utilitzar anticonceptius? Només si et sents culpable després. Ni més ni menys. I això es pot aplicar a tots els nous pecats socials. Només és pecat investigar les cèl·lules mare si et sents culpable després. El que explica perfectament com el Vaticà posseeix una immensa fortuna de diners; no se senten culpables, no és pecat per a ells. I a més, es poden confessar ells mateixos, perquè com “poden” parlar amb Déu…

Hipocresía y educación (Toni Méndez)

Leave a reply

La hipocresía, enfermedad que infecta nuestra sociedad, en muchas ocasiones bajo una falsa apariencia de educación.

Tal vez sea el miedo al aislamiento social, a la soledad que representa no pertenecer a ningún grupo social, creyéndonos por ello más vulnerables a la sociedad que por naturaleza tiende a ser cruel con el aislado, el caso es que en ciertas ocasiones la gente confunde la hipocresía con la educación, creen que decir la verdad a la cara es de mala educación y que decir la verdad por la retarguardia sí que es educación.

La expresión de un pensamiento con fundamento coherente nunca es una falta de educación; la utilización de un defecto de una persona con intención de mofa o burla es una falta de educación, tanto si el sujeto de burla es consciente de la misma como si no lo es, y el constante flujo de burla-respeto, en función de si el sujeto se encuentra frente a uno, es hipocresía.

Falsa moral (Toni Méndez)

Leave a reply

Sin duda, pocos son los que por propia voluntad realizan actos en contra de sus principios morales, pero menos son los que siguen un pensamiento moral propio antes de actuar, es decir, pocos dedican algún momento a realizar un esfuerzo de pensamiento para discernir entre lo que ellos creen que es correcto o no.

Es cierto que muchas personas no roban, pero la causa por la que no roban no es producto de una moral que les lleva a la conclusión de que robar no es correcto, sino que no lo hacen por otras causas, por costumbre, educación, por miedo a las represalias legales. Causas vacías de moral; sólo son autómatas de una falsa moral que nos dice cómo actuar sin decirnos por qué debemos actuar así o por qué no. Probablemente, dado que somos seres inteligentes, sabríamos deducir por qué no robar es una acción moral, pero poca gente, delante de una situación en la que robar no comporta penalización legal, no roba. Es curioso con que facilidad el hombre se salta la moral.

En ocasiones parece que la moral sólo sirve para que un hombre se traicione a sí mismo. O bien, el hombre que por propia voluntad traiciona su moral lo que ha tenido desde el principio ha sido una falsa moral.