Des dels orígens de l’espècie humana , l’home com a tal mai ha anat sol, sempre ha anat acompanyat per altres individus, en general pels de la seva espècie; és a dir, per altres homes formant així diferents col:lectius en diferents graus d’importància, com ara podrien ser les famílies, les tribus, les societats, les polis…

Però això és una idea que podríem dir que està generalitzada, ja que no coneixem la situació de tots els éssers humans que han trepitjat mai la terra. Aleshores, es pot dir que l’home no necessita dels altres per ser feliç?

Primer de tot hem de ser conscients que respondre a aquesta pregunta no és possible ja que la felicitat és relativa a cada individu. La felicitat és un sentiment que varia segons l’edat, les circumstàncies en les què ens trobem…

Si analitzem la pregunta anterior, podem veure que es refereix a que els éssers humans no necessitem algú altre per dur a terme activitats que ens produeixin felicitat. Per aquest motiu intentarem fer una anàlisi de tres models de persones, amb uns interessos diferenciats: un filòsof o investigador (interessats en el “saber”), algú interessat en els diners, objectes materials i, per últim, algú interessat en les persones i el seu benestar.
Per un filòsof o un científic, el fet de saber i conèixer aspectes, observar fenòmens i arribar a conclusions o respostes que s’han qüestionat en un determinat moment els pot produir una gran felicitat. Ja ho va dir Aristòtil, filòsof grec del s. IV aC considerat com un dels grans pensadors de la humanitat, “l’home necessita per naturalesa saber”. Però s’ha de tenir en compte que el procés del coneixement ve determinat per una sèrie de factors. Un d’aquest factors són els socials, que determinen que un individu que vol ampliar el seu coneixement es troba en una societat amb unes estructures i un model de pensament i conducta els quals seguirà per endinsar-se en la seva investigació. Aquesta persona sempre es basarà en el què la societat i les persones que l’envolten li han imposat, en la cultura i l’educació que ha rebut, ja sigui dels seus mestres, de la família… Per tant, com que aquest individu trobarà la felicitat en el seu “saber” i l’aprenentatge que ell farà estarà influenciat per aquelles persones que l’envolten, necessita dels altres per ser feliç, ja que el procés de coneixement no es troba sol ni aïllat del món.
Tanmateix, si ens centrem en algú el qual el seu major interès són els diners i els béns econòmics, podrem veure que això no pot acabar de proporcionar-li una gran felicitat.
Hi ha una dita popular que diu: “els diners no et portaran la felicitat” i si hi reflexionem podem veure que és veritat. Algú que tingui molts diners, una gran casa…però que visqui aïllat, sense ningú al voltant, de què li serveixen quan sabem que no són els propis mateixos els que li proporcionen felicitat, sinó el fet de fer-se notar, demostrar als altres la gran quantitat de riqueses que té i el reconeixement social. Per tant, una persona els interessos de la qual siguin principalment econòmics, no li proporcionaran la felicitat a la que aspira si aquests interessos no van acompanyats del reconeixement social que li poden oferir les persones que l’envolten.
Centrem-nos, per finalitzar en l’últim tipus de persones segons les activitats o béns que els motiven. Anteriorment hem dit que ens basaríem en algú interessat en les persones i el seu benestar, però aquesta persona podria ser perfectament, i per exemple, un infermer/a (ja que els sous no són gaire alts i la feina és dura. Algú que s’hi dediqui deu ser perquè realment li agrada), algú que col·laborés en una ONG, algú que participés en programes d’integració social…
En aquest model de persona es pot veure clarament que per ser feliç i sentir-se bé necessita les altres persones, fer un bé a elles, ajudar-les… A més a més fent-ho sense rebre res a canvi o poca cosa.
S’ha de tenir en compte que aquesta és una reflexió molt generalitzada (com ja s’ha dit abans), ja que ni tots els filòsofs, ni tothom que té com a interès primordial tot allò que entri dins del camp econòmic, ni tota persona que podríem anomenar “social” tenen idèntics pensaments.
Incidint novament en el tema de la sociabilitat, també Aristòtil va dir: “L’home és un ésser social per naturalesa”; és a dir, que la sociabilitat de l’ésser humà és una característica innata que posseeix, que és una de les coses que el fa ser home. L’home no pot ser solitari, necessita dels altres com a ajut i interlocutors. Finalment podríem dir que per molt que pugui semblar que algú no necessiti els altres per a ser feliç, sempre hi haurà alguna forma, ja sigui directe, indirecta, conscient o inconscient, en la què altres persones l’ajudin a aconseguir la seva felicitat.