Benvolguts alumnes, el seminari de filosofia convoca el primer premi d’assaig per la Diada de Sant Jordi. Les bases del mateix les teniu exposades a la pestanya “Sant Jordi” d’aquest bloc.
És un concurs obert a tots els alumnes de les Termes.
Animeu-vos a pensar, i recordeu que un institut és també allò que els seus alumnes volen que sigui.
La hipocresía, enfermedad que infecta nuestra sociedad, en muchas ocasiones bajo una falsa apariencia de educación.
Tal vez sea el miedo al aislamiento social, a la soledad que representa no pertenecer a ningún grupo social, creyéndonos por ello más vulnerables a la sociedad que por naturaleza tiende a ser cruel con el aislado, el caso es que en ciertas ocasiones la gente confunde la hipocresía con la educación, creen que decir la verdad a la cara es de mala educación y que decir la verdad por la retarguardia sí que es educación.
La expresión de un pensamiento con fundamento coherente nunca es una falta de educación; la utilización de un defecto de una persona con intención de mofa o burla es una falta de educación, tanto si el sujeto de burla es consciente de la misma como si no lo es, y el constante flujo de burla-respeto, en función de si el sujeto se encuentra frente a uno, es hipocresía.
Estava llegint una notícia l’altre dia que em va resultar degradant. La causa? La Xina s’està convertint en un abocador. Però el fet no és només aquest. Xina cada cop va pitjor, al meu parer.
Quasi sempre que observo la procedència d’un producte, veig el seu origen: made in China. Això només enriqueix a uns pocs. És ben sabut que a les fàbriques on es produeixen tots aquests articles hi treballen una multitud de persones mal pagades, mal descansades i mal alimentades. Perquè no es pot viure tranquil treballant dotze hores o més al dia, sense cap mena d’interrupció, ni tan sols per anar un moment a casa a dinar. Sona una sirena, momentània satisfacció, i al cap d’uns vint minuts, quan ja has d’haver acabat de dinar, torna a sonar, profunda infelicitat.
Aquestes són les persones que formen el país, perquè són la gran majoria. Hem convertit la Xina en una gran fàbrica, la qual després fem servir d’abocador. És una vergonya. I no ajuda el fet que tothom aprengui xinès, per poder fer negocis a la Xina, on la majoria només parlen xinès i on cada vegada hi viuen més habitants. Ho empitjora tot. No crec que algú s’aprengui un idioma tan complicat com el xinès sols per diversió. En el fons, totes les persones ho fan per tenir tractes amb els xinesos. A més, les fàbriques que construeixen aquestes persones són normalment explotadores. I per acabar-ho d’adobar, seguidament, al cap d’uns pocs anys, ens cansem de l’ordinador que tenim, per exemple, i el llancem. Sense saber que algú els porta, destrossats, a la Xina, on persones intenten guanyar-se la vida desmuntant-los, tot arriscant la seva salut, guanyant uns pocs diners que no compensen tot el seu esforç.
I aquí no s’acaba tot, ja que desmuntar els objectes electrònics d’aquesta manera, sense cap mena de seguretat, és agressiu per al medi ambient, i això també afecta, i afectarà, negativament a la seva salut.
No podem deixar la Xina una mica en pau? Li estem demanant massa, se n’anirà tot en orris.
El terme de llibertat no existeix per als ciutadans de Cuba.
Fa pocs dies, a una universitat de cuba, el President de l ‘Assamblea Nacional hi va anar a fer una mena de conferència. Però un estudiant el va interrompre; la causa d’aquesta interrumpció és el que motiva aquest article. L’estudiant va preguntar que per què els cubans no tenien dret a anar de vacances fora de Cuba, o sortir de Cuba per motius de canvi d’escoles, ambbeques, per exemple. El President li va contestar que no tenien dret a sortir fora del país. Després de fer aquesta pregunta uns policies van agafar al noi i se’l van emportar a comisaria.
A Cuba no està permès sortir del país per fer viatges ni per anar a viure a altres països, i en cas que ho facis has de deixar tots els diners a l’illa.
Artistes com Gloria Estefan han pogut exiliar-se del país gràcies a les seves gires pel món, aprofitant-les per escapar-se i anar aviure a un altre lloc, en aquest cas a Miami, amb el seu marit (Emilio Estefan) i els seus fills.
Des de fa anys que la dictadura de Fidel Castro ha sigut establerta, i ara que aquest està arribant als últims anys de la seva vida, qui el substituirà? S’escolten rumors de que serà el seu germà; serà pitjor el remei que l’enfermetat? Jo crec que haurien de deixar manar a gent jove que tingui les idees clares, hi hagi estat en contacte amb la vida del seu país, i qui millor que un home / dona jove? A veure si acaba ja aquesta dictadura tan estricta, per a tots els ciutadans.
Sin duda, pocos son los que por propia voluntad realizan actos en contra de sus principios morales, pero menos son los que siguen un pensamiento moral propio antes de actuar, es decir, pocos dedican algún momento a realizar un esfuerzo de pensamiento para discernir entre lo que ellos creen que es correcto o no.
Es cierto que muchas personas no roban, pero la causa por la que no roban no es producto de una moral que les lleva a la conclusión de que robar no es correcto, sino que no lo hacen por otras causas, por costumbre, educación, por miedo a las represalias legales. Causas vacías de moral; sólo son autómatas de una falsa moral que nos dice cómo actuar sin decirnos por qué debemos actuar así o por qué no. Probablemente, dado que somos seres inteligentes, sabríamos deducir por qué no robar es una acción moral, pero poca gente, delante de una situación en la que robar no comporta penalización legal, no roba. Es curioso con que facilidad el hombre se salta la moral.
En ocasiones parece que la moral sólo sirve para que un hombre se traicione a sí mismo. O bien, el hombre que por propia voluntad traiciona su moral lo que ha tenido desde el principio ha sido una falsa moral.
L’altre dia vaig llegir un article al diari que explicava la història d’un rodamón alcohòlic i que, segons semblava, no estava gaire bé del cap (potser per l’efecte de la beguda), ja que anava sempre amb uns patins ballant, cantant, cridant i dient ximpleries. El cas és que un home el va veure i va decidir crear una marca de roba en la què ell fos la seva imatge, així que li va fer signar un document en el què li donava el seu consentiment per al projecte i li adjudicava un tant per cent dels beneficis, tot i que el rodamón el va rebutjar. El projecte, però, va tiran endavant i ha estat tot un èxit.
I jo em pregunto: realment es pot considerar que aquest home estava en plenes facultats mentals per signar el contracte? És evident que no. Jo penso que el que ha fet aquesta marca de roba és aprofitar-se d’una persona que no està bé, tot per aconseguir el de sempre, diners.
En aquest cas es pot veure l’avarícia d’algunes persones en aquesta societat, que no té límits, que aprofita qualsevol ocasió per obtenir beneficis, per molt roïn que sigui el negoci.
Com ja sabeu, des de fa ja molt de temps, hi ha diaris de paper; fins fa poc no tenien competència. Només s’havien de preocupar de la competència que li podia fer un altre diari, però ara hi ha diaris digitals, periòdics i revistes. Aquesta modernització, segons duen alguns experts en el tema, no acabarà per destruir la tradició de llegir cada dia aquell diari de paper.
Aquella sensació de tocar el paper, d’olorar-lo, de tocar-lo i de poder palpar aquesta textura tan singular! A Amèrica hi ha una gran tradició en llegir premsa escrita; per a ells agafar un diari, llevar-se i prendre’s un cafè mirant un diari és ja una tradició, per aquest motiu les enquestes allà determinen que a América no despareixerà aquesta tradició. A més, reforcen la seva idea exemplificant: diuen que ningú s’emportarà un ordinador a la platja ni tampoc a la muntanya; posant aquests exemples van aconseguir donar més credibilitat a la seva idea.
Hi ha altres experts que es decanten per la idea de que la premsa escrita acabarà per desparèixer, ja que mirar un diari per internet és gratuït i molt més pràctic, ja que es pot fer des de qualsevol part del món.
Jo crec que aquesta innovació no hauria d’acabar amb la premsa escrita de paper, ja que les dues opcions són compatibles, des del meu punt de vista podrien cobrar l’entrada a les pàgines que mostrin un diari, una revista, etc. Però no s’ha de lliurar una batalla verbal sobre això, sino intentar trobar la solució a aquest dilema que, crec jo, donarà per més d’un debat. Si bé segur que les duess seran compatibles i la gent a la què li agradi palpar un diari que el compri, i la gent que li agradi llegir un diari a la pantalla del seu ordinador que ho faci i disfruti tot el que pugui. Jo ja he exposat la meva idea sobre aquest tema.
Frases com: “vatua l’olla!” o “aquesta noia ha fet pasqua abans de rams” entre d’altres, fa anys que ni s’escolten, hem d’admetre que la llengua catalana sembla que estigui fent un retrocés comparat amb l’avanç d’altres llengües en la societat.
Un exemple ben clar d’aquest fet és que la majoria de gent que ens envolta són castellanoparlants, parlen en castellà tant amb la família com amb qui els envolten; això no és cap problema, evidentment, ja que cadascú és lliure de parlar en l’idioma que vulgui; el problema és que les persones que saben parlar aquesta llengua, no fan cap tipus d’esforç per parlar-la ja que en la seva vida quotidiana s’avenen millor amb el castellà.
La televisió no serveix de gran ajuda a la llengua catalana, ja que els programes que més audiència tenen (normalment l’anomenada televisió escombraries), s’emeten en cadenes espanyoles i, per tant, en castellà. Veiem que el nombre de canals televisius que emeten en castellà i els que emeten en català, no és ben bé el mateix, hi ha un predomini dels segons. També cal incluir-hi el cas de la gent que prové d’altres països i que s’han d’adaptar a la nostra manera de fer, així com al nostre idioma, però majoritàriament això ho fan en castellà, i ningú es preocupa tampoc d’ensenyar-los a parlar en català, (sense comptar el cas dels centres d’ensenyament on sí que s’ensenya el català als nouvinguts), perquè ni tansols la gent que el podria parlar, ho fa.
Clar està que no s’ha d’obligar ningú a parlar una llengua amb la què té dificultats per expressar-se, però tots nosaltres (la societat en general) hauríem de fer un esforç per a que aquests casos disminuissin i perquè cada vegada que algú volgués parlar en català, no li fessin repetir-ho en castellà, per falta de comprensió de la llengua.
I tu, què vols ser de gran? Aquesta era una pregunta que m’inquietava. I a hores d’ara, encara ho fa. Com era possilbe que una maleïda frase em donés tants mals de cap? Una vegada i una altra m’ho repetia a mi mateixa…què serà de mi? Què faré? Mai trobava la resposta a la pregunta del milió. La pressió augmentava dia rere dia. Cursava quart d’ESO i el ventall de les possibilitats d’estudi s’obria davant els meus ulls. Era fàcil, només havia de trial el batxillerat que més fes amb mi. Però, quin?
Els consells eren: has de pensar en el què saps fer millor,…, pensa en el què més t’agrada fer,…, valores les teves qualitats per fer una cosa o una altra… Clar! Era molt fàcil dir tot allò, però jo no sabia què m’agradava més, no sabia què feia millor o amb què hi tenia més traça… En aquell moment, no sabia res.
Poc a poc, però, vaig adonar-me que les repostes eren allà mateix. Davant meu. En el dia a dia, a les classes, a casa, la meva manera de ser, amb els amics. Tot em portava al mateix camí. Al camí del meu futur. Aquell que tant ansiadament esperava aclarir. A la fi vaig decidir-ho. Escolliria un batxillerat de lletres, i faria la carrera de Dret. El meu era el diàleg, l’expressió, el tracte proper amb la gent, donar consells,…i sobretot, odiava les injustícies!
Així doncs, no desespereu com jo vaig fer. Que no tingueu pressa en saber què us depararà el futur. Que la resposta és allà. Davant vostre. I aquesta, us espera amb els braços oberts.
Notícia apareguda al diari digital El Periódico.com, el dimecres 12 de desembre de 2007.
La evolución genética multiplica cada vez más los tipos humanos.
“La evolución humana se ha acelerado y es mucho más rápida de lo que pensábamos, sobre todo en los últimos 10.000 años, tras la invención de la agricultura”. De hecho, el antropólogo John Hawks, de la Universidad de Wisconsin (EEUU), ha comprobado cómo los humanos presentan hoy más diferencias genéticas con quienes vivían hace 5.000 años que estos últimos con el hombre de Neandertal, que desapareció hace 30.000 años.
En un estudio firmado junto a otros cuatro expertos y publicado en la edición on line de la revista Proceedings of the National Academy of Sciences, los antropólogos también muestran las diferencias en la evolución de asiáticos, europeos y africanos. Y afirman que muchos de los recientes cambios genéticos reflejan distintas dietas, así como la resistencia a las epidemias que acabaron con muchas vidas durante el crecimiento de la población mundial. Los africanos, por ejemplo, han desarrollado genes de resistencia contra la malaria. Los europeos tienen un gen que facilita la digestión de la leche en la edad adulta. Y los asiáticos, otro que seca la cera de las orejas.
Los cambios se deben al enorme crecimiento de la población, desde unos pocos millones hasta los 6.500 actuales. “Los hombres se han desplazado de un sitio a otro, teniendo que adaptarse a nuevos entornos”, añade Henry Harpending, otro autor del estudio y profesor en la Universidad de Utah (EEUU).
MUTACIONES
Los investigadores buscaron las mutaciones genéticas en los últimos 80.000 años, analizando el ADN de 270 personas de distintas partes del mundo. Los datos mostraron un catálogo de diferencias y similitudes genéticas del hombre actual que les sirve para averiguar cuándo un cambio genético apareció en la secuencia completa de ADN y empezar a trazar la pauta de esa modificación en el pasado.
Esta evolución muestra diferencias en África, Asia y Europa, pero casi todos los cambios son únicos en cada zona porque desde que el hombre se fue de África a otras partes, hace 40.000 años, no ha habido mucho flujo de genes entre regiones”, afirma Harpending. Los cambios genéticos han sido 100 veces superiores en los últimos 5.000 años que en cualquier otro periodo, aseguran los antropólogos, añadiendo que el 7% de nuestros genes están bajo una rápida evolución. Aun así, el ADN humano es idéntico en el 99%.”