ARTICLE NÚMERO 1

 Pseudònim: Mac Borlesco

És real el que veus o, en realitat, no ho és? 

Si el que veig no és real, com puc distingir què és real del que no ho és? Així, és real el que no veiem? I si no ho veiem, com sabem què és el que és real si no coneixem la seva existència? I pot ser llavors que tot el que imaginem sigui real? Que el món dels somnis i el subconscient sigui més real que allò que veiem? I, per tant, estem vivint una mentida on tot és falsedat i hipocresia? Pot ser que el que creiem que veiem no sigui més que un somni i que el que somiem sigui una visió desenfocada de la realitat? 

Analitzem el significat de real: quelcom real és quelcom que té existència efectiva i està oposat a allò mental o ideal, a allò aparent o fictici, a allò simbòlic, etc.Des d’un punt de vista empíric, distingim què és real de què no mitjançant els nostres cinc sentits: la vista, l’oïda, l’olfacte, el gust, i el tacte. Aparentment, quan sentim alguna cosa (mitjançant aquests cinc sentits) diem que allò és real. Suposem que la informació que rebem dels nostres sentits és real partint de la idea segons la qual quan somiem no podem sentir. Quan somiem, podem “veure” coses, però com normalment les veiem difuses (o les recordem així), considerem que el que veiem clarament i més nítidament és real. Quan somiem ens pot semblar que escoltem coses, per tant no sempre utilitzarem l’oïda per a assegurar-nos de si el que escoltem és real o no ho és. Quan somiem, se suposa que no podem sentir olors, tot i que potser les sentim i no les recordem quan estem desperts – ja no dic olorar coses, doncs no es pot olorar el que no és real -, per tant, quan sentim una olor, suposarem que allò és real. Quan somiem, suposem que no podem sentir gustos mitjançant les papil·les gustatives, i suposarem que quan sentim un gust és que allò que estem degustant és real. I finalment, quan somiem, suposem que no podem sentir dolor, o sentir el tacte d’alguna cosa. I sempre per a assegurar-nos que una cosa és real ens acostem per a tocar-la, i si no podem tocar-la, si no és tangible, diem que no és real. D’aquesta manera arribem a la conclusió de que no podem distingir què és real del què no ho és, almenys mitjançant els sentits, perquè no podem distingir quan estem sentint alguna cosa de quan estem revivint el sentir una cosa que ja hem sentit sense sentir-la en aquell moment, és a dir, el teu cervell pot reviure imatges que ja ha viscut sense estar-les vivint, pot semblar-te que escoltes sons o paraules sense estar rebent ones sonores, pots sentir una olor sense estar olorant res, el teu cervell por recordar un gust sense estar degustant res i pot recordar el tacte d’alguna cosa sense estar sentint el tacte de res. Com que el cervell disposa de memòria, totes aquestes sensacions es poden reviure, de manera que no tenim manera de distingir la realitat del somni, idea, mentalitat. Només tenim la certesa d’estar vivint quelcom real per la nitidesa d’aquestes sensacions. Però què ens fa pensar que allò nítid és allò real? El que no veiem pot ser real, pot existir, però com que no ho veiem, només disposem dels altres quatre sentits per esbrinar si és real o no, i sempre tindríem el dubte de saber si és real de debò o només quelcom aparentment real. Al no poder distingir clarament allò real d’allò imaginari, és possible que el que creiem imaginari sigui real i que el que creiem real sigui imaginari. No és cert que com més real sembla el somni més versemblant és? Qui no ha sentit mai la sensació d’estar caient  mentre, suposadament, somiava? És possible que el que creiem una realitat no sigui més que un somni molt nítid – una mera ombra de la realitat – on tot sigui una gran falsedat, on els dies ens semblin relativament llargs. I, així, pot ser que el que creiem un somni, sigui la realitat que estem vivint. Perquè certament quan “somiem” no recordem la suposada realitat i quan estem a la suposada realitat, ens costa recordar quelcom del suposat somni. Pot ser que ho veiem tot desenfocat en un suposat somni perquè la nostra vista és així o perquè quan vivim la “realitat” no recordem nítidament el suposat somni. D’aquesta manera, els sentits no ens servirien per a diferenciar allò real d’allò imaginari. Hom podria pensar que l’única manera per a establir-hi una diferència clara seria l’ús de la raó. Tanmateix la raó, per a ser utilitzada, necessita uns coneixements, que podrien extreure’s de les nostres percepcions, que siguin considerats vertaders o, si més no, uns coneixements innats. I al no disposar d’aquests coneixements, o de disposar d’ells però qualificar-los de dubtosos no ens serviria de res, perquè qualsevol conclusió diríem que no és certa.  

En conclusió, la forma que tenim de distingir allò real d’allò no real és la informació que ens aporten els cinc sentits o, en el seu defecte, la raó o una combinació de les dues. Des del punt de vista empíric, no podem distingir quan realment estem rebent “informació” de quan estem recordant “informació” ja rebuda, és a dir, no podem distingir la realitat del somni (allò imaginari). El que no veiem tampoc podem saber si és real o no. Tot i que ens queden quatre sentits per poder determinar si és real o no, seguiríem sense poder distingir si els sentits ens estan enviant informació o només recordem la informació rebuda. D’altra banda, si no podem captar quelcom amb cap dels cinc sentits, no sabem que existeix i no podem saber si és real o no. De la mateixa manera que allò que suposem real pot no ser-ho, allò que qualifiquem d’imaginari pot ser real, i per tant, la “realitat” pot ser una falsedat, un record d’allò suposadament imaginari o a l’inrevés. La nitidesa no ens revela si allò que sentim és real o no. Pot ser que recordem una sensació nítidament, o pot ser que la recordem de forma desenfocada. En aquest cúmul de sensacions confuses no podem distingir allò viscut, dels records d’allò viscut. Una línia molt fina separa la realitat del somni, i tot és relativament “real” o relativament “imaginari”. Podríem utilitzar la raó (l’opció raó-percepcions queda eliminada per la simple raó que dubtem al no saber distingir el moment en que rebem una sensació del moment que ho estem recordant) però per a tal cosa necessitem algun coneixement previ que considerem vertader, i al no considerar res provinent dels sentits vertader, tan sols ens queda la possibilitat de l’existència d’uns coneixements innats, que s’hauria de veure si són aplicables a aquesta situació de confusió entre la realitat i el somni. 

ARTICLE NÚMERO 2

Pseudònim: Aprenent de filosofia 

ÉS ÚTIL
LA HISTÒRIA SI EL PASSAT NO EL PODEM CAMBIAR I EL FUTUR NO SABEM QUIN SERÀ?Tal i com indica un dels tòpics de la literatura, “tempus fugit”, la vida és breu i fugaç, el temps passa veloçment i no ens espera. És sorprenent el poc present del qual disposem a mida que veiem que el nostre passat creix tan ràpidament (les primeres línees que iniciaven aquest text ja són història, són passat), i al mateix temps, que ambigu arriba a ser el nostre futur!La majoria acostumem a creure que allò realment lògic i important és viure al màxim, gaudir de cada moment, en definitiva, no oblidar la coneguda expressió llatina “carpe diem”. Arribats a aquest punt, realment la història es útil si sabem amb seguretat que el passat és invariable i el futur incognoscible?  

El filòsof Ortega i Gasset afirmà “Jo sóc jo i les meves circumstàncies”, reflexió en la qual es fa explícita la importància del passat per als éssers humans. El primer pronom de l’oració representa tot allò que som, és a dir, el resultat dels dos elements següents de la frase, “jo” i “les meves circumstàncies”. Aquest segon pronom fa referència a la nostra estructura genètica i el sintagma nominal final engloba tot el nostre entorn i experiències, ergo representa la nostra història. Així, des d’un punt de vista personal aquesta és útil, donat que forma part de nosaltres. Però que formi part de nosaltres fa que sigui útil? Per descomptat, ja que les nostres vivències, pertanyents al passat, són factors influents en les nostres vides i, per tant, han provocat que ens comportem d’una manera o d’una altra. Per exemple, suposem que una persona perd un familiar tràgicament. Aquesta experiència, el conjunt de sentiments que aquesta persona sentirà, probablement condicionaran la seva manera de pensar, l’opinió que tenia sobre determinats assumptes, etc. Potser la situació plantejada és una mica forçada, però de la mateixa manera succeiria amb una nena que ha jugat en el mateix parc durant la seva infància. Possiblement, quan sigui adulta recordarà tot allò viscut en aquell lloc, que haurà condicionat alguns dels seus pensaments. Per tant, és irrefutable la idea de que quelcom viscut en el passat influeix en el nostre present i, en definitiva, en allò que som nosaltres.Existeixen altres aspectes importants que fan que la història sigui útil, i és que aquesta suposa una autocorrecció per nosaltres, és a dir, recordem acciones passades i realitzem una autocrítica, intentem no repetir els errors comesos anteriorment, tot i que en moltes ocasions tornem a entrebancar-nos amb la mateixa pedra. Aquesta autocorrecció de la qual parlem està lògicament relacionada amb el futur, ja que si volem millorar és perquè desitgem que la crítica, correcció o consell funcioni i que, com a conseqüència, no es repeteixin el errors més tard.Això no només succeeix amb la història personal de cadascun dels individus , sinó també amb la d’una comunitat, un país, un continent o un planeta. I és que, conscient o inconscientment,  ens intentem corregir i perfeccionar sempre, degut a una auto imposició de millora. I així, procurem que fets desastrosos com guerres, atemptats, crisis econòmiques, etc.,no tornin a ocórrer. Aquesta doncs, és aquella història que sempre apareix explicada als llibres de text com si d’un conte es tractés, tot i que la seva importància sigui molt més gran. Aquella història que ens intenta ensenyar qui som, d’on venim, com hem arribat fins aquí, què és tot allò realitzat que ha provocat una millora notable respecte al passat… 

Arribats aquí, podem veure que no perquè quelcom no pugui ser modificat o es trobi llunyà a nosaltres vol dir que no tingui utilitats, sobretot pel que fa a la història, degut a que hem pogut analitzar que és útil per aprendre dels errors i no repetir-los en un futur, i per condicionar la nostra forma de ser, donat que les vivències influeixen en nosaltres.En definitiva, podem dir que, en general, la vida només pot ser entesa del revés i ha de ser viscuda cap endavant, és a dir, hauríem de viure el present al màxim, independentment de que sigui breu i veloç, i gaudir de cada segon. Però també hauríem de ser conscients de que per a conèixer-lo (per saber per què és com és i no un altre) necessitem mirar cap enrere de tant en tant, mirar cap a la nostra història.